10 de desembre 2005

Meditacions (II)

No aconsegueixo sortir-me’n. No puc, no vull, o no em deixen, depèn de com t’ho miris. Tant me fa. Sóc allà mateix on era fa uns dies, i sembla que va per llarg la baixada. Per tant, i amb el vostre permís, estaré per aquí fora, fent-vos visites a tots a ca vostra, peró com si no hi fós. Em faré invisible, com l’aigua del riu de l’Heràclit, mentres espero que alguna cosa canviï, de veritat, i d’una vegada per totes.
De moment, fins que la mussa retorni de son viatge, i fins que els mecànics reparin els cables malmesos i les pedregades sofertes, segueixo fent-vos 5 cèntims d’euru d’aquestes Meditacions (II), pròpies d’una vida senzilla, amb el permís de l’emperador i filòsof Marc Aureli, veritable i únic autor de les “Meditacions” més boniques, les autèntiques.
Aquestes són les darreres, collides a l’hort del pensament, en una tarda-nit de fred d'hivern, i espremudes a consciència com llimones.
Dit això, em retiro de nou a les meves contrades, a “meditar” què n’haig de fer de tot plegat. Tant de bò torni aviat i amb idees noves. Si no fós així, i sentint-ho molt, hauré de tancar el blog o canviar-ne l’enfocament. La catosfera baixa remoguda riu avall, i l’ambient enrarit que ens envolta em dona què pensar. No seré mai ocell de gàbia, ni m’agraden les garjoles. Les manilles blogueres em fan basarda i les policies virtuals m’intimiden.
Un lletraferit com jo, sense ofici ni benefici, no n’entén de compromisos ni d’obligacions. Ja m’explicareu si paga o no la pena continuar:

Faig arma de la lluita interior i personal el pensar propi, el llegir aliè i l’escriure instintiu.
Volar amb plom a les ales, i sense combustible, no és volar, tròs de cos.
Et programo el que vulguis i com vulguis. Tu estàs robotitzat, no pas jo.
No em diguis què haig de fer si tu fas el que vols.
Digue’m que em sents, i no que m’escoltes.
El carinyo és una medicina que no es ven i que tot ho cura.
Qualsevol moment de la vida és bò per estudiar, i no sols “quan toca”.
L’ensenyança més bonica del mestre: "ara toca estimar-te a tu mateix!".
En un món tecnòcrata, té mèrit i valor renunciar a formar-ne part.
Un somriure forçat fa d’hipòcrita i de pallasso de fireta, encara que vingui Nadal.
Les mirades profundes m’atrauen, pel que tenen de pou cap a l’ànima, on m’hi caic de bon gust.
Corregir-li un error a un amic no ha de ser excusa ni motiu per fer-ne xixines.
Provocar per pensar és un acte de saviesa que alhora provoca sorpresa, en aprendre.
L’amistat és un contenidor gegant de relacions humanes, molt per sobre de l’amor.
No em calen “matrícules d’honor” universitàries per tindre sentit comú, records i bones amistats.
Reduïr les prestatgeries de “Filosofia” a les llibreries i a les biblioteques és un insult al pensament.
El cos humà és refotudament savi i maliciosament autoritari.
L’insult gratuït i desmerescut llença escales avall les víctimes desvalgudes.
Posar el caganer als pessebres de tota Catalunya no és cagar-la, batlle incívic.
Fer regals fora del calendari comercial estipulat és més agraït i sincer.

"Les cabres, pels seus pecats, els genolls porten pelats" (Dedicada a una amiga i filòsofa que la repeteix amb raó).

(Continuarà).

Un color: el verd esperança dels prats que m'envolten al poble.
Un número: el 29 (sempre fent i donant re-voltes!).
Una música: "Don't give up" (Peter Gabriel i Kate Bush).
Un pensament: "Viu i deixa viure".

Un vici inconfessable: la xocolata.
Una pel-lícula: "Una mente maravillosa" (2001).
Un blog per meditar una mica més:
http://lletresdelsinore.blogspot.com/

22 comentaris:

nimue ha dit...

no m'he trobat encara amb la policia virtual que sembla que si que ha emprenyat a altres persones. Si me la trobe de cara un dia d'aquests ja vorem que farem...
En qualsevol cas, els teus pensaments són ben valuosos per a molts de nosaltres així que jo en concret continuaré atenta als moviments d'aquesta pedra filosofal.
Una abraçada.

Ferran Caballero ha dit...

Quin és aquest policia?
De totes maneres aquest sigui qui sigui actua en un buit legal.
Jo crec que val la pena to "keep on Rolling" i espero que comparteixis la meva opinió.
Altre cop, plena coincidència musical, sobretot la versió amb Kate Bush. Fantàstica i molt maca.
Ens llegim (espero que per molt temps)

Pedra Lletraferida ha dit...

Nimue: tant de bò que la "poli virtual" no s'aparegui en el teu camí. I no és pel fet de que emprenyi molt, massa o poc, si no perque quan ho fa amb persones com nosaltres, sap on ha de fer mal, i pel que a mi fa, me n'ha fet.
Les meves meditacions, per un altre banda, son només lletres del que visc, del que sento, del que parlo, i del que veig en el meu dia a dia i en el món que m'envolta. Son com les petites fulles que s'emporta el riu...
Et torno l'abraçada multiplicada per mil! I amb un petó dolç!
Gràcies pels ànims i pel suport bloguer, bonica!... :)

Pedra Lletraferida ha dit...

Ferran: et puc dir "mestre"?. Ostres noi, és que et segueixo les petjades blogueres, i renoi com la bellugues... ;)
Sort que en tinc de persones com Vós i de altres que es remullen els peus i l'ànima en aquest riu, perque si no, de qui n'aprendria jo, de la "puta poli", potser?.... :)
Ja en parlarem més endavant dels polis aquestos que es creuen que això de la "Interné" és un més dels seus dominis, i on tothom hi pot dir la seva sense tindre en compte si es fereix la dignitat i si es falta al respecte mínim que ens debem els uns als altres, si més no, com a humans.
Què vols que et digui d'aquesta versió del "Don't give up" ("No te'n vagis") d'en P. Gabriel i la K. Bush?. Has vist el videoclip?. A mi m'emociona moltíssim i em posa els pels de punta!.
Ens llegim, company, i fés-me un favor: quan escriguis els teus post's al teu blog -ni que sigui per un segon- pensa en que hi ha un munt de gent com jo que et segueix des del silenci, i d'amagat. Hi som, però no ens deixem veure, perque no cal. Pel que a mi fa, ha de ser així, perqué per exemple, m'agrada aprendre del que dius, de com ho dius, i del que hi dius per fer-me pensar més i millor.
El que et deia: ens llegim, i espero (i dessitjo) que sigui per molt de temps!.

Ferran Caballero ha dit...

Ospa nanu! Moltes gràcies per tot. Dir-me mestre em semblaria excessiu, la veritat, però gràcies de tot cor per les teves paraules. M'han emocionat. Crec que més que la cançó i tot perquè, vulguis que no, la cançó és oberta a tothom i això la fa menys personal, mentre que les teves paraules em toquen a mi, personalment, al cor (o l'ànima, si és que això té encara algún significat).
Gràcies de tot cor i ens llegim.

Anònim ha dit...

Uff... meditar... A vegades costa deixar-se portar per les meditacions...
Parlant de policies, jo tampoc m'hi he trobat amb el policia virtual, pobre d'ell... XDD ;)
Petons, pedra!

Pedra Lletraferida ha dit...

Ferran: si no t'agrada "mestre" (que sé que no t'agrada, per això t'ho deia, per provocar-te filosfòficament, ves) et proposo que me'n diguis una que t'escaigui, per tal de definir-te com a persona que trasmet el seu saber als demés. Perqué noi, no em negaràs que no n'estic aprenent, llegint-te. I no puc (ni vull!) callar-ho.
Molts n'haurien d'aprendre, sobretot alguns que es creuen que el món es seu, després de treure's una matrícula d'honor en el seu primer any de carrera.
Ens llegim!

Pedra Lletraferida ha dit...

Silenci: abans que res, gràcies per la visita. I aquestes humils i senzilles "Meditacions" només vull que siguin un reflex del que hi bull dins meu, quan em giro els ulls (ecs, quin fàstic!) i em "miro" el meu interior. De tant en quant va molt bé, i és una cosa que hauríem de fer més sovint. No es tracta de deixar-se portar, ni d'arribar a enlloc. Es una qüestió de contemplació, de "silenci" (mai més ben dit!) de l'ánima, d'escoltar-se a un mateix. On comença, si no, tot el que projectem cap a l'exterior i cap els demés?. Pensar, Silenci, pensar. Aquesta és la mare dels ous... :)
Ens llegim, bonica!

Anònim ha dit...

Un interior molt ric, el teu, Pedra. Permet-me ser egoista, i demanar-te que segueixis, doncs, el teu bloc és una de les deus on un bon grapat de gent apaivaguem la nostra set.
Deixa’m només afegir en quant a alcaldes il·luminats, que barrejar l’incivisme amb el caganer, això sí que és cagar-la del tot. Ens llegim (i espero poder seguir expressant-ho en plural).

Pedra Lletraferida ha dit...

Pensador: El que hi porto dins, per sort meva (i per desgràcia de comerciants i venedors de fum) és el que agafo d'aquí i de més enllà en l'esdevindre de la vida. Ni m'ho puc comprar ni m'ho vèn ningú a cap botiga ni centre comercial. I jo vos ho regalo a tots, de bon grat.
Pel que em dius dels teus bons desitjos de futur per a aquest blog, te'ls agraeixo i en prenc nota. Res és el que sembla, però, i com a bon "Pensador" sabrás que darrera la "virtualitat" que ens envolta hi ha vides "reals". Aquestes són les que manen, oi?.
Estaria bé que els ciutadans de la "cívica" Barcelona (que els pijos i pijas es caguin i es pixin davant de les discoteques a quarts de set del matí, és cívic, "caganer" Clos?) s'arrepleguéssin i poséssin un caganer a la plaça de St. Jaume amb la fesomia del seu batlle "incívic"!.
Ens llegim (de moment)!.

èlsinor ha dit...

Espere que retrobes prompte el teu camí de tornada i del bracet de la musa perduda; mentrestant, ja saps on són les cases de cadascun de nosaltres, que sempre trobaràs amb les portes obertes per a tu.

Torna-hi ben aviat, i, per la meua part, moltes gràcies per recordar-me en aquest darrer (?) post, una distinció que no crec merèixer més que molts altres i que alhora em posa en la difícil situació d'esdevenir realment "un blog per meditar una mica més".

Moltes gràcies, doncs, i fins ben aviat. :)

Pedra Lletraferida ha dit...

Èlsinor, company de contrades blogueres: Com ja vaig deixar ben clar en les meues primeres passes en això dels blogs (veure el primer post), vull que aquest sia un lloc on tothom hi pugui dir la seua. I si a sobre em doneu un cop de mà per fer una caseta de bona pedra, benvinguda sia. I aquest ha estat el teu cas.
T'agraeixo, de tot cor i sincerament (a tu i a la resta!) que em deixeu colar-me a ca vostra. Em cal. Ho necessite, creu-me. Haig de tornar a prendre embrenzida, o si més no, intentar-ho, perquè després no sia dit.
Les Lletres d'Èlsinor son, t'ho ben asseguro, unes lletres per meditar una mica més. No en tinc cap dubte!.
Ens llegim!

Anònim ha dit...

M'agrada com escrius i m'agrada que comparteixis amb nosaltres els teus pensaments. Diria que m'he perdut alguna cosa sobre això que esmentes del món dels blogs (manilles blogueres, policies virtuals...) que sembla que t'hagi amoïnat seriosament. Però, saps una cosa, Pedra? Només faltaria que ens tallessin les ales aquí, només faltaria! No hi ha ningú, absolutament ningú, que ens pugui retallar la llibertat de dir, d'opinar, de comentar, de pensar... en la nostra pàgina. Com tampoc no hi ha ningú que ens "obligui" a visitar-ne una o altra. La llibertat que jo tasto per aquest món és immensa. I així ha de continuar. Sort! Una abraçada.

Anònim ha dit...

Pedra! pedra! pedraaaaaaaaa! Perquè dius tot això???? No pedràs la llibertat... estant aquí a la catosfera... (com diu també l'Isnel). No ens abandonis!!!!
T'has parat a pensar mai en el bé que fan els blogs... ens fan reflexionar, coneixer més gent, coneixer-te més a tu mateix (així també ha estat en el meu cas)... i sobretot a no sentir-te sol...
Em donem suport Pedra!
I si necessites canvis... doncs endavant! Però pensat'ho molt bé... Perquè aquí, en aquesta xarxa de fils invisible, tens un tresor...

(I ho diu una... que ha acabat canviant-se el nick també, per encarar una nova vida...)

Anònim ha dit...

Ups... he posat hem donem... volia dir: Et donem suport!!
I no ens abandonis!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

èlsinor ha dit...

És per tu...
'Meditacions' d'un comiat

Anònim ha dit...

Ostres es fascinan el mon d'akests textos on et mous
jo soc de girona
i crec k la teva pagina es genial
m'encantaria parlar am tu
axi k et dexo el meu correu
andrea_scn@hotmail.com
axies per els escrits m'han agradat moltixim
cuide't
petons

Pedra Lletraferida ha dit...

Isnel: gràcies per la teua visita. El que a mi m'agrada es que et deixis caure per aquí de tant en quan. Sempre hi serás benvinguda.
De la qüestió de la llibertat (o de la manca de) que tenim els bloguers a la xarxa en podria escriure molt i en concret, però no en treuríem l'entrellat -i a sobre- hi hauria encara més mala maror a la Catosfera. Per tant, haig de cercar-ne la solució, no engrandir més el problema.
La sort és meva per poguer-te llegir i per aprendre'n de tu, veritable mestra lletraferida!... ;)
Moltes abraçades de colors per a tu, bonica!

Pedra Lletraferida ha dit...

Unmei i resta de companys lletraferits bloguers: ja n'hem parlat molts de cops de la llibertat de les persones, i ves per on, mira quina lliçò (de dona lliure!) més bonica ens en dones tu Unmei ben aviat, i per alegria de tots els que t'aprecien i t'estimen de veritat.
Canviant de tema, no puc acceptar, de cap de les maneres, que alguns elements -dels que no en faré esment aquí i ara- em possin -directa o indirectament- pedres a les ales. Les pedres les hi vull aquí al blog, de manera respectuosa i educada, i sense faltar a la dignitat de les persones. El diáleg es construcció de llars de pensament, però mai una guerra interessada i personal, amb maons esberlats i engrunes de guix.
Fa uns dies vaig aprendre una cosa molt bonica: les explicacions, als amics (per ser-ho) no els hi calen, i als enemics tampoc, perqué no et creuran. Doncs això mateix. Tothom ja sap, a aquestes alçades, quin és el seu lloc.
Com podeu llegir, és molt complicat de tractar el tema per escrit. Estic cremat, molt cremat, cremadíssim. Pel blog i per coses que no hi tenen res a veure, però que hi influeixen.
Hi ha moltes coses que em porten a pensar que aquest camí és absurd i en và, i en canvi n'hi ha només una que em fa creure que (potser) sí que paga la pena l'esforç: l'amistat la companyonia i l'estima que m'he trobat per aquí, en el blog i en privat. I per mi això és tan valuós, que no té preu.
Restaré a l'estudi de noves mesures, si s'escau, per tal de que hi caiguin més pedres -i més sovint!- al blog amb forma de lletres. Es una de les solucions. Ja veurem. Deixeu-me un xic de temps, d'acord?.
Grácies a tots!
Ens llegim!

Pedra Lletraferida ha dit...

Èlsinor: caram, xiquet, aquesta vegada sí que l'has feta grossa, saps?. No sé què dir-te, i això, en el meu cas, vol dir molt i bò del teu meravellós (per inesperat) detall. M'has agafat totalment a contrapeu i per sorpresa. Ja t'ho he dit al teu blog: t'ho agraeixo, però no m'ho mereixo... :)
Encara no he decidit què en faré de tot plegat, però com dic unes lletres més amunt (en el comentari anterior), m'he trobat pedres precioses enmig d'un desert de sorra. Eren allà, des de sempre, i jo no les havia sapigut veure. Petites candeles en un racó de la foscor. L'escalfor que em cal i que necessite, potser.
Élsinor: gràcies, de nou, company.
Ens llegim!

Pedra Lletraferida ha dit...

Pan: gràcies per la visita. No et tallis i passa sovint per aquestes contrades. Quan em sigui possible et deixo 4 lletres a la teva bústia d'adreça-e. Fins aviat, doncs!

Pedra Lletraferida ha dit...

The show must go on:

Empty spaces - what are we living for
Abandoned places - I guess we know the score
On and on, does anybody know what we are looking for...
Another hero, another mindless crime
Behind the curtain, in the pantomime
Hold the line, does anybody want to take it anymore
The show must go on,
The show must go on
Inside my heart is breaking
My make-up may be flaking
But my smile still stays on.
Whatever happens, I’ll leave it all to chance
Another heartache, another failed romance
On and on, does anybody know what we are living for?
I guess I’m learning, I must be warmer now
I’ll soon be turning, round the corner now
Outside the dawn is breaking
But inside in the dark I’m aching to be free
The show must go on
The show must go on
Inside my heart is breaking
My make-up may be flaking
But my smile still stays on
My soul is painted like the wings of butterflies
Fairytales of yesterday will grow but never die
I can fly - my friends
The show must go on
The show must go on
I’ll face it with a grin
I’m never giving in
On - with the show -
I’ll top the bill, I’ll overkill
I have to find the will to carry on
On with the -
On with the show -
The show must go on...

QUEEN