29 de desembre 2006

Dèiem ahir... Per on anàvem?


L'Àgora és al carrer i no pas dins dels temples personals, i la pulsió lletraferida és massa intensa com per fer-la oblidar del tot. Som potència vital i sovint ens veiem abocats a l'avern de la potent escriptura virtual. El proper dia 1 de Gener del 2007 comença una nova etapa pel blog que us llegiu. Provarem a tornar, i tornarem a provar canvis. Només us puc assegurar una distància mitjana amb la realitat, i una periodicitat aleatòria marcada per les circumstàncies de qui us escriurà a pedregades. Sigueu de nou ben trobats. Disculpeu la nosa que us faci el polsim que s'aixeca en passar l'escombra. Fora queda el pòsit d'èpoques tèrboles. A fi de comptes la xarxa ens permet penjar-hi tantes pinzellades com colors, que sempre ens resulta més de profit que llençar les idees a les escombraries de reciclatge.

Bon Any Nou Fi2lOsOf7ic a tothom!!!

07 de maig 2006

La nit dels vidres trencats.


Passo el baldò, tanco el blog a pany i forrellat creient que cap desconegut o extrany gosaria d'endinsar-se a "la caseta del bosc" (el meu nebot Iu va a una escola bressol que s'anomena així!), i de cop i volta em trobo aquest cap de setmana amb que, de resultes d'una pedregada -amb nocturnitat i alevosia- m'han trencat tots els vidres de les finestres: "La nit dels vidres trencats".

http://es.wikipedia.org/wiki/Noche_de_los_cristales_rotos

Ho podeu llegir (i sucar-hi pa, si ho desitgeu!) en el següent enllaç, que us portarà als comentaris fets a un post (inmerescut) dedicat a l'adéu de la Pedra, al weblog del mestre Ramon "Filosofia i Pensament"


No cal afegir-hi res més (o si?). Davant la crua realitat d'unes evidències innegables, ara sí que ja em rellisca l'absurda i punyent llefiscositat de la discriminació de la paraula. Esgarrifa la manca d'escrúpols i la insensibilitat al dolor que s'imposa arreu com a "valor", sense el més mínim sentit d’humanitat. Perquè els fets (malauradament) hi són i hi seran. És una qüestió de "creure" en l'altre. Aquest és el problema que els hi dòl, oi?. Les explicacions detallades les tenen els que m'estimen. A la resta, ha quedat ben clar que no els hi calen. Per a què?.

Salut!


M'hagués agradat escoltar "Fool's overture" (Paris, Supertramp) al costat dels mestres Diògenes i Heràclit, i també "Comfortably numb" (Pink Floyd) amb el mestre Toni.

Addenda d'última hora: l'amic Plató m'ha escrit una carta on em diu el següent des de la seva obra "El Fedón", i d'entre moltes altres coses. És el que té gaudir de les amistats filosòfiques!.

"Quina estranya cosa, amics, sembla ser això que els homes en diuen plaer! Com admirablement n'està de relacionat per naturalesa amb el que sembla ser el seu contrari, el dolor! No volen presentar-se tots dos junts en l'home, però si algú en poseeix un d'ells, quasi bé sempre està obligat a tindre també l'altre, com si estiguéssin lligats per un sol cap, tot i ser dos".

05 de maig 2006

Comiat a la meva manera.


Tanquem la paradeta, amics bloguers. "That's all" o si ho preferiu "The show must go on". Com volgueu, però sempre lluitaré amb la força de la raó per ser un humà "a la meva manera"...

"My way" per Frank Sinatra:

And now, the end is here,
And so I face the final curtain.
My friend, I'll say it clear,
I'll state my case, of which I'm certain.
I've lived a life that's full,
I travelled each and every highway.
And more, much more than this,
I did it my way.
Regrets, I've had a few
But then again, too few to mention.
I did what I had to do
And saw it through without exemption.
I planned each charted course,
Each careful step along the byway.
And more, much more than this,
I did it my way.
Yes, there were times,
I'm sure you knew,
When I bit off
More than I could chew.
But through it all,
When there was doubt,
I ate it up and spit it out.
I faced it all and I stood tall,
And did it my way.
I've loved, I've laughed and cried.
I've had my fill, my share of losing.
And now, as tears subside,
I find it all so amusing
To think I did all that.
And may I say, not in a shy way,
'Oh, no, oh, no, not me, I did it my way'.
For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels
And not the words of one who kneels.
The record shows I took the blows
And did it my way.Yes, it was my way.

"A mi manera" per Frank Sinatra:

Y ahora, el final está aquí,
Y entonces enfrento el telón final.
Mi amigo, lo diré sin rodeos,
Hablaré de mi caso, del cual estoy seguro.
He vivido una vida plena,
Viajé por todos y cada uno de los caminos.
Y más, mucho más que esto,
Lo hice a mi manera.
Arrepentimientos, he tenido unos pocos
Pero igualmente, muy pocos como para mencionarlos.
Hice lo que debía hacer
Y lo hice sin exenciones.
Planée cada programa de acción,
Cada paso cuidadoso a lo largo del camino.
Y más, mucho más que esto,
Lo hice a mi manera.
Sí, hubo oportunidades,
Estoy seguro que lo sabían,
Cuando mordí
Más de lo que podía masticar.
Pero al final,
Cuando hubo duda,
Me lo tragué todo y luego lo dije sin miedo.
Lo enfrenté todo y estuve orgulloso,
Y lo hice a mi manera.
He amado, he reído y llorado.
Tuve malas experiencias, me tocó perder.
Y ahora, que las lágrimas ceden,
Encuentro tan divertido
Pensar que hice todo eso.
Y permítanme decir, sin timidez,
'Oh, no, oh, no, a mí no, yo sí lo hice a mi manera'.
Pues que es un hombre, ¿qué es lo que ha conseguido?
Si no es a sí mismo, entonces no tiene nada.
Decir las cosas que realmente siente
Y no las palabras de alguien que se arrodilla.
Mi historia muestra que asumí los golpes
Y lo hice a mi manera.
Sí, fue a mi manera.

04 de maig 2006

Dolor amb filosofia.


Punt i final. Ja no cal (o si) que ens fem més mal a l’enteniment i a la consciència. Espero i dessitjo que després de l’atenta lectura d’aquest relat ens hagi quedat a tots ben clar (o no) fins a quin punt n’és de “refotudament savi” el nostre cos. No el poséssiu mai a prova!. No patiu, no cal (o si).

No li doneu més voltes, perquè no en treureu l’entrellat de la qüestió. Qui pugui, qui vulgui i qui en sàpiga, que llegeixi entre línies el missatge. No hi ha més que un dolor inexplicable des de dins de qui el pateix, invisible, i d’arrel desconeguda. Hi ha qui manté que “si sentim dolor és per tal d’adonar-nos de que estem vius” (?). També se sent a dir que “el dolor estàndard l’ha establert la natura humana com a senyal d’alarma” (del patiment, però, ningú se’n vol fer càrrec, ni la Seguretat Social, veritable SS del malalt de fibromiàlgia!).

L’IEC, d’entre altres acepcions del mot “dolor” ens diu que és “sofriment físic”. “Sofriment” és “patiment” en silenci. Schopenhauer (altrament dit el “filòsof del pesimisme”) ja ens va dir que “viure és patir”. La societat d’avui dia ha acabat per arraconar els que pateixen, els que es queixen i els que ploren. Entre tots plegats ens trobem al capdavall d’una verssió inhumana del “darwinisme” més animal i anorreador elevat a la màxima (im)potència de l’home malalt de dolor.

Us ben asseguro que el pitjor de tot plegat és el mal d’ànima que sento en acabar d’escriure aquestes línies. I és de resultes d'aquest dolor -i no d'un altre- que he decidit tancar el blog. "S'ha acabat el bròquil (tu ja m'entens!)".


Us en dono les gràcies de tot cor a tots els que heu perdut el temps passejant per aquestes humils i maldestres contrades, tot donant un cop de mà a la construcció d'una casa pensada en pedres i lletres (Ramon, Shoshana, Nimue, Ferran, Heràclit, Diògenes, Mar, Èlsinor, Ainalma... i tants d'altres que ara no recordo, imperdonablement). Veritable gosadia que no mereixo!. Aquí queda reflectit el vostre afany, el vostre enginy, el vostre suport i com no, el meu agraïment sincer. Ha estat un plaer.

Fins un altra en un altre lloc de la xarxa virtual o del món real. Com deien els clàssics grecs em quedo amb el "conèix-te a tu mateix" com a punt de partida del pensament, per tal d'arribar a ser un professional en això de "ser humà". La lletraferidura no té sentit sense aquesta premisa bàsica. La meva adreça email resta penjada al blog per a qui desitgi fer-ne ús. Ens llegim!.

Addenda: Us en faig un breu recull d’aforismes trobats a la xarxa sobre el tema, per tal de (re)pensar-lo un xic més, si us vé de gust:

*Abandonar-se al dolor sense resistir és abandonar el camp de batalla sense haver lluitat (Napoleó).
*Alguns pensen que el dolor només es combat amb la medecina. No obstant això, hi ha dolors que es curen amb l'amor (Autor desconegut).
*Encara que mai obris malament, no per això te n'escaparàs del dolor algún cop (Menandro de Atenas).
*Ben poc ha ensenyat la vida a aquells els qui no ha ensenyat a suportar el dolor (Arturo Graf).
*Quan el dolor és insuportable, ens destrueix; i quan no ens destrueix, és que és suportable (Marc Aureli).
*Doneu la paraula al dolor: el dolor que no parla gemega en el cor fins que el trenca (William Shakespeare).
*Deixa'm amb el meu dolor, que alimenta el meu pensament i fortaleix la meva ànima (Jean Moréas).
*On hi ha molt de sentiment, hi ha molt de dolor (Leonardo da Vinci).
*El dolor, quan no es converteix en botxí, és un gran mestre (Concepción Arenal).
*El dolor és el gran mestre dels homes (Anatole France).
*El dolor és ell mateix una medecina (William Cowper).
*El dolor és esencial a la vida y no prové de l'exterior, sinó que cadascú el porta dins de nosaltres mateixos, como un manantial que no s'esgota (Arthur Schopenhauer).
*El dolor que es calla és el més dolorós (Jean Racine).
*El dolor reclama soletat (André Chenier).
*Cap llaç uneix tant fort dos cors com la companyia en el dolor (Robert Southey).
*Es pateix menys del dolor mateix que de la manera com s'accepta (Maurice Maeterlinck).
*Si no está a les teves mans cambiar una situació que et produeix dolor, sempre podrás escollir l'actitud amb la que afrontar aquest patiment (Viktor Frankl).
*També el dolor desitja desfogar-se; l'home abrumat pel dolor no sent vergonya de les seves llàgrimes (Friedrich M. Von Bodenstedt).


He escoltat "Imagine" (John Lennon), "Fugir de tu" (Mô, Joan Manuel Serrat), "Réquiem" (Wolfy Amadeu Mozart) i "Puente sobre aguas turbulentas" (Simon & Garfunkel) mentres passava el baldó.

18 d’abril 2006

El vessant humà de la polis.


Intentaré fer-vos 5 cèntims d’euru de la vessant més humana de l’entrevista personal amb la Sra. Manuela de Madre al seu despatx del Parlament de Catalunya fa un parell de setmanes. El personatge “polític” ja el coneixia per haver-lo “patit” durant molts anys en el seu llarg mandat com a alcaldessa de la “polis” de Santa Coloma de Gramenet, vila humana com poques. Allà hi vaig residir des del 1.988 fins el 2.002, just l’any en que la Manuela va plegar del seu càrrec per prescripció mèdica en patir l’enfermetat crònica de la fibromiàlgia, de la que us n’he començat a parlar en l’anterior capítol anomenat “Perdut pels passos”.

És curiós i alliçonador com al darrera d’un personatge “públic” com és el d’un polític sovint hi ha una persona com tu i com jo. (“Què és el que ens porta a idealitzar-los?” “Per quin motiu els enaltim i desterrem amb tanta freqüència?”). La Manuela de Madre “humana” se’m mostra tot d’una -i a la primera- molt accessible (massa, potser?) i dialogant. Sap escoltar (o ho aparenta molt bé!) i no deixa de somriure encara que es troba molt malament. Sap parlar –que domina l’art de la paraula, vaja!- amb un no-res com jo i m’explica que al llarg d’aquesta vida -en la que el destí ens hi ha deixat caure- també ha tingut de lluïtar de valent i contra tothom; i ara no parlo de política precisament, sinó de dolor. Em sorprèn quan ho fa amb un tò de veu suau, ensucrat i constant.

Parla la Manuela del dolor entès com a sofriment que prové de dins d’un mateix de forma sobtada i involuntària, del dolor del cos en general i de res en particular, del dolor del seu propi cos contra ell mateix i sense que encara ningú en sàpiga ni el perquè ni les causes. Un dolor que et vol discriminar i arraconar de la vida cotidiana. Un dolor que a ulls de la societat benestant la fa sentir com una “privilegiada” (?). L’arrel de les dolències es creu que prové del fet de que tots tenim un llindar del dolor en un nivell estàndard prefixat per naturalesa. En una anomalia característica de l’enfermetat de la fibromiàlgia aquest llindar puja i baixa -sense criteri ni manies- en períodes semblants a crestes. De tal manera que hi ha dies en que s’és molt sensible a “sensacions” que una persona sana sí que té però que no les sent, com per exemple, el frec que es produeix a les articulacions i tendons en qualsevol tipus de moviment espontani del cos humà en el senzill acte d’escriure o córrer.

El llarg i farragós plec de símptomes (si us el voleu llegir n’he penjat un acurat accés directe en l’anterior capítol) li fa portar un ritme de vida molt lleuger, on tant s’hi pot trobar moments molts dolorosos com alguns de regulars, i també de reposats i plaents (“és com viure en una muntanya rusa”, em va dir). N’ha fet un llibre molt interessant de les seves vivències amb la malaltia, i fa uns dies n’ha rebut un premi a Sevilla per la seva aferrissada i constant lluita al costat dels afectats. En un gest que ens dona una idea de la seva actitud envers la malaltia que pateix, la Manuela diu “no estic malalta, tinc una enfermetat crònica” en una entrevista concedida a La Vanguardia publicada el passat diumenge 16 d’abril (les fotos del reportatge estan fetes a fora del Parlament, uns minuts després d’acomiadar-nos aquell dia!).

Em va frapar quan em va dir que tenia pèrdues de memòria en els dies més crítics de l’enfermetat, i que fa 4 anys els metges li van aconsellar que deixés l’alcaldia, per dedicar-se –quan pogués!- tant sols a la “polis” catalana del Parlament, evitant qualsevol estat d’estrés (“Aquest Estatutet tan retalladet estressa, després d’haver-lo passat pel ribot d'en Guerra?” “L’estrés és el nou verí de la societat del S.XXI?”, preguntes al vòl per qui sàpiga i pugui respondre-me-les). Em va desagradar en canvi quan en un clar greuge em va deixar anar sense inmutar-se que “si faltava uns dies a la feina perquè no es trobava bé, no passava res” (“I què se suposa han de fer la munió de malalts que no poden dir que no els passarà res si falten uns dies al seu treball en no trobar-se bé?”).

Em va insistir en el complicat encaix que n’ha de fer de la malaltia amb el món de la família i de la feina. Conviure “si o si” amb el dolor comporta –indiscutiblement- patir canvis sobtats del caràcter i dels ànims, no sempre fàcils d’entendre i païr pels qui t’estimen i et sòn més propers (“dels que no t’estimen no cal ni parlar-ne, entesos?”). Aquí prèn actualitat i força aquell aforisme que diu: “No sóc jo, és el meu caràcter” (mentres a la paret s’hi projecta l’ombra d’un dimoniet entremaliat).

Us en transcric algunes frases de pura i dura filosofia del dolor que van sortir a la xerrada i que guardaré com si fóssin perles del pensament:

“Visc en una nova vida compartida amb el cansament i el dolor, després d’un obligat enterrament de l’altre “jo” sà -el que ho podia fer tot abans d’enmalaltir- per tal de donar llum a un nou “jo” ni millor ni pitjor sinó diferent”.
“Un nou “jo” que té com a única fita a assolir el dia de demà, en trobar-se lligat de mans i peus per un constant “carpe diem” (viure el dia i el moment) gens epicuri”.
“La injecció moral està posada en l’esperança d’un demà millor, sense aturar-se ni un instant en el dolor que pateixo avui”.
“La ment ha de fer-se lloc en aquest maremàgnum d’angúnies per tal de distreure el dolor i sortir-se’n de l’atzucac, entretenint així el pensament”.
“Qualsevol activitat de lleure i gaudi és bona abans de restar-me plegada de braços pensant només en l’anorreador dolor que sento”.


Psicològicament queda palès que l’enfermetat és un cop molt dur si no se sap fer-li front amb enteresa, ànims, i un cor indomable més típic dels lleons. En contra de l’opinió estesa arreu, la fibromiàlgia no és una malaltia psicològica, encara que et pot abocar a tindre greus problemes mentals (depressió principalment) en no arribar a re-conéixer-la ni l’afectat ni el seu entorn més directe (“S’ha de mostrar el dolor?” “Què entendríem doncs per una pornografia del dolor?” “És millor patir el dolor en silenci?”, unes quantes preguntes més llençades a l’aire del saber bloguer).

Per tal d’afrontar la malaltia, el més important a tindre en compte és el seu re-coneixement des de dins d’un mateix. Per paradoxal que ens pugui semblar, per superar el dolor primer l’hem d’acceptar tots. El més dolorós i colpidor, però, és quan els que t’envolten no entenen què els dius, no et comprenen quan et queixes, i no t’ajuden quan els demanes estima i recolzament, tot fent-ne comentaris barroers i falsos prejudicis que ni tan sols estic per reproduïr aquí. “El problema són els altres” de Sartre convertit en esfereïdora realitat. El millor consol és sentir-te estimat pels teus, i se’t cauen llàgrimes negres davant del pitjor i més cruel dels dolors: la incomprensió i el darwinisme salvatge aplicat a l’home (“Només tenen dret a la supervivència de l’espècie humana els individus sans i estalvis?” “De què parlem, de llops o de persones?”).

Vam comentar molt per sobre les seves visites a diversos centres hospitalaris i curioses particularitats dels doctors que l’han visitat al llarg de gairebé 9 anys (“Només ténen dret a estar sans i estalvis els que tenen mitjans econòmics per pagar-se una assegurança mèdica privada?” “Si tens calers tens dret a una vida digna i sinó et fots?” “Una reumatòloga de l’ICS et pot enviar a fer una vida normal només fent-te un miserable anàlisi de sang?” “Pot haver-hi metges per aquests mónsdedéu que encara tinguin la santa barra de dir que és una enfermetat imaginària?”). Fins i tot es va veure obligada a viatjar a Bilbao a la recerca d’alleugeriment i aixopluc mèdic. “L’establishment” polític-sanitari que hi ha a avui dia a l’ICS té com a única i llastimosa prioritat el tracte amb els números del calaix. No en saben, no volen o no els interessa tractar amb malalts?.

Ja per acabar només voldria que penséssiu com ha de ser la vida d’una persona que ha de pendre pastilles per poguer dormir un terme mig de 6 hores diàries, donat que el senzill fet d’estar-se agegut al llit –on com en altres llocs s’hi agafen postures rígides que la malaltia no tolera- li fa veure literalment les estrelles. El pitjor moment del dia, per tant, és quan es lleva del llit de bon matí, això si es que no decideix quedar-s’hi de tant malament que es troba. Per tal de millorar un xic el tò muscular i per no quedar-se garratibada, l’únic exercici físic que li tolera el cos dolorit (importantíssim aquest punt, perquè la malaltia l’encalla en un cruel inmobilisme) són els estiraments moderats, tot i que ja ha probat la medicina alternativa (relax, meditació i homeoteràpia) sense cap resultat positiu.

(Continuarà aviat en el darrer capítol, “Dolor amb filosofia”).

13 d’abril 2006

Perdut pels passos.


No em pregunteu (o si) com m’ho he manegat (què us creieu, que tinc cara de bon jan, potser?), però la qüestió és que el dijous 6 d'abril a tocar del migdia estava perdut pels pasadissos del Parlament de Catalunya, al llindar del Saló dels Passos Perduts i mai més ben dit, oi?. Ara més seriosament: no ha estat tan difícil com ho pot semblar d’una ullada. Està a l’abast de qualsevol ciutadà del país. Si més no, intenteu-ho. Preneu-ne nota de la recepta: “educància”, modus, lletraferidura, retòrica, un polsim de “savoir faire”, un bocí de tècnica comercial a nivell de carrer, i dos ingredients més que no us diré… (Diplomàcia, dius? I-això-què-és?). No serà per com anava vestit, gens ni mica en la línia del personal que m’envoltava a tort i a dret.

Costa una mica d’arribar a les portes del Parlament de Catalunya si t’hi apropes amb el Metro. Recordeu-vos-en de que es troba dins del recinte del Parc de la Ciutadella. En creure –pobre de mi!- d’estar reseguint el camí més curt em vaig veure obligat a anar-hi a correcuita per la part exterior del mur inacabable que toca a la Ronda Litoral i a la Barceloneta (carrer Wellington), després de baixar-me a la darrera parada del Tram-Besòs. Us aconsello, però, que si hi heu d’anar en transport públic la millor de les opcions a triar és que baixeu a l’estació “Arc de Triomf” de la línia 1 del Metro (la vermella) i que després hi aneu caminant “xino-xano” fins el capdavall del passeig de Lluís Companys.

Quan vaig trobar la porteta lateral per la que em van aconsellar l’entrada a l’edifici em va donar la sensació de que (potser) em ficava on no em demanaven... Uns metres més enllà s'estenia l’esplanada vorejada de plataners que hi ha davant de la porta principal d’accés al Parlament, plena a vessar de luxosos i llampants cotxes negres, tots ben aparcats i ben polits, amb uns xófers (perquè no hi volen ses senyories a les noies per fer aquesta feina?) palplantats al més pur estil “CQC”, i fent-la petar animadament formant una rutllana. Com si la cosa de dur polítics amunt i avall no anès amb ells!. Els que són del gremi que passeja els nostres polítics tenen aquest perfil: porten el pèl engominat i les patilles retallades, gasten cossos “Danone”, i et miren de reüll amb ulleres fosques de marca. Fa feredat veure una munió de joventut vestida de rigurosa etiqueta!. (La sessió d’avui al Parlament tot just acaba de començar i “fins que ses senyories no gosin de manar el contrari s’ha d’aguantar el que calgui”, suposo).

La presentació de rigor en el registre de l’entrada va ser quasi bé amb el DNI a la boca ("faltaria més, nano!"). Mentres els dono una série de dades personals, tot d’una, silenciosament i del no-res m’apareixen per l’esquena dos paios “tamany armari” dient-li a la recepcionista amb veu greu i tò seriós: “venim del Departament d’Interior”. Sort que no hi tinc res a veure amb la seva visita! (“Mama, por!”). Se’ls nota d’una hora lluny que són “secretes” (una altra cosa em pot fallar, però l’olfacte nois, “va-a-ser-que-no”). Una etiqueta al pit de la meva túnica vermella farà les funcions de l’acreditació, o dit d’una altra manera “no et passis un gram que et tenim superhipermegacontrolat, colega”.

Em trobo perdut en l'univers de la "polis" catalana: passadissos llarguíssims i giragonces absurdes amb el terra enmoquetat de grana fosc, ara escales de marbre amunt, després escales estretes avall, senyories engalanades a dojo, càmeres amb focus insultants, aparells de ràdio a tot drap, mirades de sospita (la d’en Joan Delort, el Secretari de Seguretat Pública de la Conselleria d’Interior, va ser fulminant!), despatxos amb gresca i xerinola, corrredisses furtives, teléfons que no paren, periodistes pencant de valent, llums d’aranya penjades del sostre, mossos de paisà i d’uniforme, parets arrebossades amb fusta de roure, i ja per acabar un “on va vostè, si us plau?”. ("Caram, em pensava que ningú se n’havia adonat que estava perdut"…).

-“Em dic …, i tinc entrevista amb la Sra. Manuela de Madre al seu despatx, a dos quarts de dotze”.
-“Molt bé, segueixi a aquesta senyoreta si us plau, que tot just hi va cap allà”.


Si voleu saber una mica més sobre la Manuela de Madre com a Diputada del Parlament de Catalunya, podeu clicar sobre aquest accés directe:

http://www.parlament-cat.net/portal/page?_pageid=34,34838&_dad=portal&_schema=PORTAL&p_id=llo07113

(La senyoreta en qüestió dedueixo que és la seva cap de protocol, la persona que vaig veure que remenava més les cireres al despatx de la Manuela de Madre, i la que en tot moment li controlava l'agenda del dia. Com que anava badant, bocabadat i esmaperdut, vaig necessitar la guia de l’amable personal del Parlament per arribar a bon port. “Si és que tens un sentit de l’orientació, fill meu!”).

Després del cartell salvavides de “Grup Parlamentari Socialista” només em calia cercar el que hi posés a la porta “Sra. Manuela de Madre” (“que sembles tonto, noi!”). Al recambró del despatx privat de la Sra. de Madre ja hi treballaven de valent dues eficients secretàries. D’una de les parets hi penjava un petit aparell de televissió per on s’hi donava en directe la sessió de control. Una de les dues secretàries ("pero qué nivel, Maribel!") em pregunta pel meu nom (“sa Majestat Carnestoltes o t’agrada més Wolfy, potser?”) i em fa esperar fora el temps just i necessari. Abans de que m’assegui en un comfortable sofà negre de pell surt al passadís la Manuela amb un somriure als llavis i un expressiu “Ets en Pasqual?”, “Sí, encantat de saludar-la” (Tal, Cual, Pasqual, ho clixeu?) mentres feiem un “give-me-five” (i què més!). “No cal que t’asseguis, ara surto!”, i se’n torna cap a dins del despatx amb una altra senyora que li explica no-sé-què de no-sé-on. Efectivament, un parell de minuts malcomptats i “som-hi, noi, que no ha estat res!”.

(Així entre tu i jo, m’havia fet a la idea de que la Manuela era més alta i grassoneta, no?. O és que tu ets massa alt, nano?. A la televisió no hi ha punts de referéncia i mai hi surten d’empeus després d’una entrevista!. I per cert, les secretàries la criden pel nom en castellà amb un lleuger accent català de Barcelona... Ma mare també era com la Manuela, filla d’emigrants i nascuda a Andalusia, i a casa tota la vida li deiem “Juanita”, ves. “Coses de l’idioma” ens diria avui “La Trinca” des d'una rumbosa cançó seva dels anys 70).

Nervis? On? Qui? Jo, nerviós?... Au, va, que te n’estàs enfotent?. Un no és que estigui avessat a barrejar-se amb la gent que administra el país (ni des de dalt ni des de baix), però com que sé de bona font quin peu calcen aquesta gent, és més complicat (que no impossible, eh?) que me la fotin per l’escaire, doblegada i amb paper d’estrassa… Fora bromes. Em va sorprendre el meu domini de la situació, com si no fós amb mi, com si aquell llogaret tingués quelcom de “el-patio-de-mi-casa-es-particular-cuando-llueve-se-moja-como-los demàs”. La “polis” maquiavèlica ja ho té això, suposo…


Ssssschssstttt… Que ja vé cap aquí… Ehem… “Sr. Tal, endavant si us plau!”… “Hola, bon dia!”, “Bon dia!” em respon tothom… (“Bé, ja hi som a dins! Quin tròs de despatx, noi! Serà per paperassa i per patracols de llibres, i per munts i muntanyes de dosssiers de tots colors i mides!”). Em fa seure en una cadira que pesa una barbaritat (feta de ferro colat, potser?) i em comenta els problemes que té a l’hora de moure volums pesants, degut a les dolències i molèsties que li provoquen la fibromiàlgia i el seu síndrome asociat, el cansament crònic.

Si voleu saber una mica més sobre la fibromiàlgia, podeu clicar sobre aquest interessant accés directe:

http://www.fibromialgia-cat.org/cat/fibromialgia.htm#QueEs#QueEs

És aquí on de veres m’enfronto amb dues interessants vessants que vaig copsar al llarg de l’entrevista: el personatge “humà” i el personatge “polític”. De política en vam parlar ben poc (ja està tot dit d’ella arreu, o potser no?), i quan ho vam fer va ser per relacionar-ho amb el tema de la seva malaltia. L'únic "ganxo" al mentó va ser quan li vaig fer veure que a vegades els polítics de les altes instàncies sembla que no tinguin en compte la crua realitat que es viu al carrer. Recontramaleïda sia la diplomàcia disfressada d’hipocresia i maleït sia l’anomenat llenguatge políticament correcte!. Els polítics viuen en una bombolla de vidre ben protegida. El Parlament de Catalunya s'ho val, però em va donar la penosa sensació que l’aparell parlamentari català no rutlla massa bé pel que fa a polítiques socials. Tot seguit la Manuela respon a les meves paraules dient-me convençuda que “la Conselleria de Salut té en marxa una série de projectes mèdics per a tractar més i millor l’enfermetat en un futur” (potser massa llunyà?, afegeixo).

(Continuarà aviat en el següent capítol, “El vessant humà de la polis”).

27 de gener 2006

Israel i Palestina: Les veus del conflicte.


Dijous passat al vespre, i dins del cicle organitzat per l'Institut d'Estudis Nahmànides i la Càtedra Ferrater-Mora de Pensament Contemporani de la UdG anomenat "Israel i Palestina: les veus del conflicte", vaig tindre el privilegi d'assistir a la conferència d'apertura, presentada per la Directora de l'IEN i del Museu d'Història dels Jueus Silvia Planas, i a càrrec del Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació Josep-Maria Terricabras, en el marc incomparable del Centre Bonastruc ça Porta, cor de l'evocador Call de Girona.

Si voleu més informació sobre el Patronat "Call de Girona", cliqueu aquí:

http://www.ajuntament.gi/call/cat/index.php

De camí cap a Gerunda vaig escoltar el 2on. volum del CD "Delicate sound of thunder", un meravellòs concert en directe dels "Pink Floyd" de finals dels 80 (Ferran, t'aconsello seriosament la memorable versió de "Money"). Per tornar cap a casa, sota una nit freda i amb un plugim anguniós, li va tocar el torn al CD "How to dismantle an atomic bomb" dels incombustibles U2, que encara que no arriben al nivell del concert en directe a Chicago del 11 de maig del 2005 (dins la gira "Vértigo", us en recomano el DVD) ja fan prou com a companys de viatge. Un directe mai serà superat per una gravació en un estudi, oi?.

Paradoxa: els títols dels dos volums musicals em van vindre com anell al dit per obrir i tancar una tarda-nit màgica, com ho són totes les que visc darrerament al Barri Vell de la capital gironina. El sòl fet d'aparcar el cotxe en el històric Passeig Fora Muralla, passar xino-xano per davant de la UdG-Facultat de Filosofia i Lletres (veritable "Escola d'Atenes"), i baixar -per un parell d'hores més tard pujar- pels carrerons estrets i empedrats que em duien cap el carrer de la Força, personalment, i com deia una estimada amiga, "em va sobrepassar". La cirereta del pastís la van posar les solemnes campanades que marquen les hores a la Catedral.

El Dr. Terricabras, a grans trets, va dividir la conferència en dues parts ben diferenciades, i va deixar ben clar -com així va ser- que no prendria posició personal i pròpia per cap de les dues parts del conflicte. Aquest punt va ser motiu de discrepància oberta i d'un posterior encès debat per part d'una de les assistents a l'acte, en el sentit de que -sempre segons la seva verssió- el tractament d'una sèrie de dades no la portàven a pensar en aquesta -segons aquesta persona, repeteixo- pretesa objectivitat per part del Dr. Terricabras en el desenvolupament del tema. Com diu el Dr. Terricabras en el seu weblog de divendres passat:

"A la primera sessió, ha quedat ben clarament de manifest que la dinàmica perversa de les relacions entre Israel i Palestina és un autèntic càncer que s’ho menja i destrueix tot. Són dos odis, dues venjances, que no cessaran només amb bons desigs o amb males armes. Serà imprescindible que les dues bandes tinguin més lucidesa i que hi hagi una decidida intervenció internacional -molt particularment nord-americana- que ajudi a desencallar el conflicte."

Si voleu llegir el weblog sencer del divendres 27 de gener, cliqueu aquí:

http://www.terricabras-filosofia.info/cat/weblog.asp

I ja hi som pel tròs!. Vet aquí una de les claus de volta -crec- d'aquest conflicte. Des de fa un temps que se'ns vol imposar d'una forma preocupant (a fe que no ho aconseguiran!) el que en diem "pensament únic", en qualsevol tipus d'enfrontament. Ni tan sols ens és permesa l'observació i posterior narració dels fets -com en el cas que ens ocupa- per part de persones alienes. És allò de "amb mi, o contra mi". No anem pas bé!. Hi ha qui no sap (o no vol) capir "el delicat sò del trò", aquell que divideix el cel en dues parts o plànols de l'espai, i que ens deixa la opció de ser o terrenals o humans, o cap de les dues. Per quin coi de raó hem de prendre part per una de les parts, valgui la redundància?. Per quin coi de raó -els que així ho dessitgem- no ens podem mantindre al marge de cap opció, si s'escau?. I què passaria, si arribada l'hora prenem part, posats pel cas, del costat del més dèbil?. Tot plegat arribaria a ser talment "com desmantellar una bomba atòmica"?.

Com a subtítol del cicle hi havia "La importància de les idees (Nota prèvia per a plantejar el problema)". Aquesta "nota prèvia" és la que el Dr. Terricabras va dessignar com a 1ª part de la conferència. Ens va dir, a grans trets:

"La importància de les idees vol dir la importància del llenguatge, perquè les idees i el llenguatge van sempre junts, i ens ajuden a entendre la realitat i els conflictes".
"La realitat és sempre construïda per aquells que viuen amb ella i amb els que s'hi relacionen".
"Segons es descriu la realitat, es crea una realitat determinada".
"Per tant, el llenguatge té una importància extraordiària, i depassa la mera retòrica".
"Si el nom no fa la cosa (diuen alguns), gairebé sempre la identifica".
"Si treus els noms, treus el coneixement de les coses" (cita de Isidoro de Sevilla).
"Semites (Israel i palestina ho són) segons la Bíblia són els fills de Sem, i parlen hebreu, arameu, àrab...".
"Al 1948 hi ha una escissió fortíssima a causa del poder que suposa la creació de l'Estat d'Israel".
"Jerusalem es el focus identificat com el terrible càncer".
"Ambdós grups diuen les mateixes paraules, però no parlen el mateix".
"Ambdós grups diuen paraules grossses: apelen el dret a tornar i a la història de cadascú".
"Per ells, un individu representa un grup, una comunitat".
"No és un problema d'opinions, sinó de conviccions sagrades i religioses(creences) molt difícils de desmuntar".
"Allà, i fins ara, no funciona la pau per territoris".
"Ortega i Gasset va diferenciar les creences (allò que et mou i et belluga) i les idees (les opinions, el que has après)".
"La diferència en la lluita ha fet que es solidifiqués el problema en la desigualtat".

La 2ª part de la conferència el Dr. Terricabras la va dedicar a fer-ne referència i esment d'un article del filòsof francès sefardita Edgar Morin (Paris, 1921), Sami Naïr i Danièle Sallenave anomenat

"Israel-Palestina: el càncer" (publicat a Le Monde el 4 de juny de 2002).
http://www.terricabras-filosofia.info/docs/h40Of66Israel-Palestina%20el%20cancer.pdf)

i els seus problemes posteriors amb la justícia francesa, en considerar-lo ofenssiu uns grups pro-israelians de Paris. Els van denunciar a un Tribunal, però els va ser denegada la demanda (2004). Una institució jurídica superior (Tribunal d'apel-lació de Versalles, 2005) però, condemna als autors de l'article per "difamació racial i apologia del terrorisme". Morin és dels que creu que "s'ha d'aportar racionalitat al conflicte" i que tanmateix son "dos odis i dues venjances enfrontats". En un altre article anomenat

"Anti-semitisme, anti-judaisme, anti-israelisme" (19 de febrer de 2004).
http://www.terricabras-filosofia.info/docs/glb4FrqAntisemitismeMorin.pdf)

explica ben clarament la diferenciació entre els conceptes i els matissos a considerar fermament abans de fer un intent per, si més no, arribar a entendre (una mica) aquest paorós conflicte polític, social, geogràfic, económic i exageradament religiós-fonamentalista.

Vaig llegir aquell mateix dia, i a la secció del diari AVUI "Cultura i Espectacles", el que l'actor Eric Bana (protagonista del recentment estrenat film de l'Steven Spielberg "Múnich" que narra els assassinats dels 11 atletes israelians als JJ.OO. de Múnich-72) ens deia, en haver de fer més "seu" i creïble el paper: "Com més llegeixo i més aprenc sobre el conflicte israeliano-palestí, més confós estic. És frustrant".

Llegiu l'article sencer, clicant aquí:

http://www.avui.com/avui/diari/06/gen/26/menu/cultura.htm

El mateix Doctor Terricabras va abogar -com molts d'altres, com a possible via per a una solució- per la creació d'una força d'interposició dels EUA a la zona. Particularment en discrepo de l'idea, vistos els resultats i les intencions dels amos del món a l'Iraq. Ho deixaria com a un últimíssim recurs a la malèfica i subtil "raó de la força".

El mestre i filòsof Xabier Rubert de Ventòs ens va dir el passat mes de novembre a la Sala de Graus de la UdG, i en una conferéncia sobre la seva experiència de vida als EUA, el següent: "al tercer món l'home és mà d'obra barata i malpagada, i les armes son cares i fora del seu abast -d'aquí la raó dels "homes-bomba"-, mentres al primer món l'home és ben pagat, i les armes (relativament) son més barates, "netes" i accesibles -d'aquí la raó dels míssils intel-ligents (sic)-".

La democràtica i incontestable victòria del grup armat Hamás a les darreres eleccions palestines és, a dia d'avui i sens dubte, el darrer contrapunt d'aquest punt "a la contra" (pel govern d'Israel) i "a la calenta" (per la zona) del món que ens envolta. Tant de bò s'avinguin tots al diàleg i hi trobin la pau ben aviat!. Estàn condemnats a entendre's!.

(Agraiments a la web del Dr. Terricabras www.terricabras-filosofia.info
)

19 de gener 2006

Virtuts o manies? (i II).


(Continuació de l'anterior post, Virtuts o manies? (I) ).

Normes: el primer jugador d’aquest joc inicia el seu missatge amb el títol “5 estranys hàbits teus”. Les persones que són convidades a escriure un missatge al seu bloc sobre els seus hàbits poc comuns, han d’indicar també clarament aquestes normes. Al final heu de triar 5 noves persones i afegir un enllaç al seu bloc. No oblideu deixar un comentari al seu bloc dient-los que els heu escollit per continuar el meme.

1.- Porto les sabates netíssimes, lluents i llampants. Me les netejo personalment cada nit. No suporto dur-les brutes, què vols que hi faci jo ara?. I si tu també les portes netes i polides, ja tens molt a guanyar amb mi. M’agrada portar les sabates netes, i punt. Si això és motiu d’enveja per part d'alguns dels que les porten brutes, ho sento. No vindré pas a netejar-te-les jo, no. No són teves?. Unes sabates brutes "perquè sí" fan de descuidat.

2.- La roba interior la porto posada de l’inrevés. Des que era un màrrec que les vores em fan nosa a la pell. Què dius, que la tinc massa fina (la pell), potser?. És veritat!. I tornem a ser allà mateix. Si m’expliques com ho puc solucionar!. Jo no faig mal a ningú, oi?. Gràcia sí que en fa una mica a qui em veu així, però!.

3.- El cotxe (en la mida de les circumstàncies atmosfèriques i estacionals) m’agrada tenir-lo net, lluent i llampant. Potser és perquè m’agrada veure’l cada dia com aquell en que me’l van donar al concessionari, d’acord. Però jo també hi veig una mica d’allò que en diuen “saber conservar les coses que tanta suor t’han costat de guanyar i pagar” (màxima de les famílies humils i treballadores, ves). Tindre’l brut i plè de fang (com ja fa dies que el tinc, que ja no és blau, que és color "marró de gos quan fuig”!) no fa per mi. Els mateixos que em foten pels morros les meves “manies”, són els que ara en fan gresca del suposat cotxe “nou” (“T'has tornat a canviar de cotxe, Pedra?”).

4.- Quan vaig a comprar llibres a una llibreria és exactament això el que hi vaig a fer, a comprar-ne, no a que me’ls deixin en prèstec. Vull dir que a les llibreries se suposa (alguns llibreters no ho saben o no els interessa saber-ho!) que s’hi va a comprar llibres nous, a no ser que siguin edicions històriques, de “saldos”, o de segona mà. Doncs no. Em refot que em venguin com a nou un llibre (acabat d’editar!) rebregat, doblegat, usat, brut i fet un nyap. Ho sento si de vegades veig els llibres com si fóssin fills meus. Heu regalat algun cop un llibre fet malbé?. Un altre dia en parlarem de deixar les coses en préstec a qui no sap tenir-ne cura i les torna de qualsevol manera.

5.- Una
“mania” meva (segons “l’enemic”) “com un cove” és l’ordre. Jo la veig com a una virtut que, amb mesura i sense arribar a la paranoia, és molt útil per a tota la vida, fins i tot per a la meva feina com a professional informàtic. I aquesta mal dita (pels desordenats) “mania”
sí que fa mal als ulls, enveja a l’esperit feble i dolor a la consciència. Sempre al meu voltant hi ha el típic que no troba el que busca, o que creu que ho ha perdut. “Cada cosa al seu lloc, perqué hi ha un lloc per a cada cosa”. O no?. I això (un altre paradoxa!) us ho diu la Pedra, que a sobre de intentar ser ordenada, és campió mundial dels despistats!. Mai veuràs, però, les meves coses amuntegades en un piló multiformal, jugant a fer equilibri del desori.

N’hi ha moltes (moltíssimes, diuen!) més, però m’han dit que només se n’han de posar cinc. Qui en vulgui sapiguer de la resta de virtuts i defectes (i "manies",
val!), que m’ho digui. Amb un cubell de cafè amb llet pel mig, ens hi podem passar tota l’estona que volgueu parlant-ne. “No problemo, amigo!”. Serà un plaer.

Susanna, em sembla que amb aquesta "parrafada" ja he cobert l’expedient, oi?. I si no fós així, ja ens encomanarem a la Mare de Déu de l’Empenta, la teva patrona... Hehehe.


Una pel-lícula amb un "maniàtic" adorable, Jack Nicholson: "Millor... Impossible!" (1997).
Una cançó amb àngel: "Angels" (Robbie Williams, el rei del show).
Una dita: "Viu i deixa viure" (hi afegeixo: "... als àngels i als dimonis").
Un color: el de les ales dels àngels i el de la cua dels dimonis.
Un blog on hi nien els àngels:
http://blogs.ya.com/miimaginacion/

Virtuts o manies? (I).

Missatge rebut. Escric aquest post arrossegat per la força, la vitalitat, les ganes i l’empenta que hi posa en tot el que fa, pensa i diu una amiga bloguera, la Susanna ("Recuperando mi imaginación"). I ves per on, encara ho podré aprofitar per treure’n unes pedres de les que de tant en quan (on ets, mussa fugissera?) t’ajuden a juntar lletres, que més tard esdevindran cases del pensament.

La qüestió va sobre el que els demés (no pas jo, no fotem) en diuen “manies”. Estareu d’acord amb mi en que el tema té molla, fusta, diàleg, opinions, i punts de vista molt diversos. Segons d’on vinguin les pedregades, és clar!.

Per anar fent boca, em nego en rodò a reconèixer que jo tingui “manies. Em refot l’etiqueta, perqué em refot el fet “d’haver de” posar etiquetes a tot. Només fem que pre-jutjar els demés, com si no tinguéssim feina en tindre cura de nosaltres mateixos. Ni que fòssim uns déus de la perfecció!. És això el que persseguim?.

Hi ha qui en fa ús de les "manies" en un tò carinyós i afable, o fins i tot simpàtic si voleu. Però també hi ha qui en fa abús, amb una mala bava intolerable. Sóc com sóc. Sóc qui sóc. Sóc com jo vull ser!. Si a tot això resulta que les meves llibertats són frontereres amb les teves, o si més no, si aquestes llibertats envaeixen les teves contrades, parlem-ne tal com calgui. Si no és així, i ara parlo amb tots els que em tenen enveja per “com jo sóc” (i per “no ser com ells volen que sigui”), deixeu-me viure en pau i llibertat!. Apa, ja l’he dita avui...

“Deia Aristòtil que la virtut escolleix el terme mig o la zona intermitja entre l’excés i el defecte: l’home virtuós menja i beu en la quantitat justa, parla lo just, etc. A vegades es ridiculitza aquesta doctrina aristotèlica perque no se l’entén prou bé. Ben entesa és una peça magistral de l’análisi conceptual.”
“Una virtut moral és un estat del caràcter que fa que una persona escolleixi bé i actuï bé. Escollir bé estriba en escollir una bona forma de vida; actuar bé consisteix en evitar l’excés i el defecte en tipus particulars d’acció. “
“Els llibres II a V de la
"Ètica" s’ocupen de les virtuts morals (...). Les virtuts morals no són innates, ni es transmeten simplement del mestre al deixeble; s’adquireixen mitjançant la pràctica, i es perden per manca d’aquesta.”
“El que fa d’algú una bona persona es l’estat habitual de la seva ànima o, (...), l’estat del seu caràcter”.

(Breve historia de la Filosofía Occidental, Anthony Kenny, Editorial Paidós).

El savi Aristòtil venia a dir-nos amb aquestes sàvies paraules que el que és bò per mi, pot ser (o no) bò pels altres. “Que no sigui bò”, no vol pas dir que sigui (ni sempre, ni mai) dolent, compte!. El “quid” està en saber-ne trobar la mesura justa. Cadascú ha de trobar per sí mateix aquest punt mig en la virtut moral. Més clar, l’aigua que baixa pel riu on hi llenço les pedres...

Per tant, del que els demés veuen com a “manies” meves (quina paradoxa, oi?) hi ha qui de ben segur que ho veurà com a una virtut. Oi que veieu on vull anar a parar?. Si no ho acabeu de veure clar, i només com a un favor cap a la Susanna -no m'acaba de fer el pes això de les cadenes-, us deixo 5 pedretes amb forma de (segons els demés, d’acord?) “manies”, va:
Virtuts o manies? (i II).

Aquests són els 5 enllaços que -segons les normes del joc- han de seguir (o no, compte!) la cadena ("te-ha-tocado"):

Unmei: http://www.lamevaweb.info/1532

Silenci: http://notes_de_silenci.lamevaweb.info/
Donot: http://www.blocat.com/206
Èlsinor: http://lletresdelsinore.blogspot.com/
El Pensador: http://www.lamevaweb.info/El_Pensador

05 de gener 2006

Monàrquic per uns dies.

En unes dades tan assenyalades i especials com la d'avui (Nit de Reis, prèvia cavalcada) i la de demà divendres (Dia de Reis), no me n'he sabut estar de dir-hi la meva. Republicà de mena, haig de fer-me monàrquic per uns dies i per qüestions que ara no venen el cas, que hi ha roba estesa, fes-te fotre...

La il-lussió de la quitxalla corre encara a camionades, entrada la vesprada, amunt i avall, per les mateixes autopistes per on hi van els que porten el carbó als grans, ves. I és aquí on volia anar a parar. Aquest any -com el passat, i l'altre, i el de més enllà...- un servidor de vostès no ha fet la carta a "SS.MM. Los Reyes Magos de Oriente" (així ho posava a les cartes que escrivia de petit, oi?).

I per quin motiu l'havia de fer? Si sempre em porten el mateix! Ja sé que m'he portat malament (i qui no, eh?) i que acabaré donant bon gust al caldo que s'hi bull a les calderes d'en "Pere Botero" (dedicated to Unmei). Faci el que faci (o desfaci) i demani el que demani, sempre em cauen les peces de carbó (que rima amb cabró, sense perdó) negre de torn. Ells em llencen el carbó als morros, i jo els llenço... Pedres! Què voleu que hi faci! Un és com és, i no com voldria ser, no?. Doncs llestos!

Ara més seriosament, i sense ànim de influïr gens ni mica en les vostres voluntats regaladores de presents a tothom, m'agradaria molt sapiguer que heu escollit força llibres per a la ocassió, i que aquestos han fet feliços alhora a la gentada que us estima i que us envolta, grans i petits. Els que patim la grip "lletraferida" (la millor de totes, i a més, és incurable!) hem de fer lloc a les biblioteques personals. El saber s'ha de transmetre, i si us fa pensar, millor.


Bona Diada de Reis a tothom!

P.D.: Imagineu que us regalo un llibre, el que més us faci gràcia. De res.