18 d’abril 2006

El vessant humà de la polis.


Intentaré fer-vos 5 cèntims d’euru de la vessant més humana de l’entrevista personal amb la Sra. Manuela de Madre al seu despatx del Parlament de Catalunya fa un parell de setmanes. El personatge “polític” ja el coneixia per haver-lo “patit” durant molts anys en el seu llarg mandat com a alcaldessa de la “polis” de Santa Coloma de Gramenet, vila humana com poques. Allà hi vaig residir des del 1.988 fins el 2.002, just l’any en que la Manuela va plegar del seu càrrec per prescripció mèdica en patir l’enfermetat crònica de la fibromiàlgia, de la que us n’he començat a parlar en l’anterior capítol anomenat “Perdut pels passos”.

És curiós i alliçonador com al darrera d’un personatge “públic” com és el d’un polític sovint hi ha una persona com tu i com jo. (“Què és el que ens porta a idealitzar-los?” “Per quin motiu els enaltim i desterrem amb tanta freqüència?”). La Manuela de Madre “humana” se’m mostra tot d’una -i a la primera- molt accessible (massa, potser?) i dialogant. Sap escoltar (o ho aparenta molt bé!) i no deixa de somriure encara que es troba molt malament. Sap parlar –que domina l’art de la paraula, vaja!- amb un no-res com jo i m’explica que al llarg d’aquesta vida -en la que el destí ens hi ha deixat caure- també ha tingut de lluïtar de valent i contra tothom; i ara no parlo de política precisament, sinó de dolor. Em sorprèn quan ho fa amb un tò de veu suau, ensucrat i constant.

Parla la Manuela del dolor entès com a sofriment que prové de dins d’un mateix de forma sobtada i involuntària, del dolor del cos en general i de res en particular, del dolor del seu propi cos contra ell mateix i sense que encara ningú en sàpiga ni el perquè ni les causes. Un dolor que et vol discriminar i arraconar de la vida cotidiana. Un dolor que a ulls de la societat benestant la fa sentir com una “privilegiada” (?). L’arrel de les dolències es creu que prové del fet de que tots tenim un llindar del dolor en un nivell estàndard prefixat per naturalesa. En una anomalia característica de l’enfermetat de la fibromiàlgia aquest llindar puja i baixa -sense criteri ni manies- en períodes semblants a crestes. De tal manera que hi ha dies en que s’és molt sensible a “sensacions” que una persona sana sí que té però que no les sent, com per exemple, el frec que es produeix a les articulacions i tendons en qualsevol tipus de moviment espontani del cos humà en el senzill acte d’escriure o córrer.

El llarg i farragós plec de símptomes (si us el voleu llegir n’he penjat un acurat accés directe en l’anterior capítol) li fa portar un ritme de vida molt lleuger, on tant s’hi pot trobar moments molts dolorosos com alguns de regulars, i també de reposats i plaents (“és com viure en una muntanya rusa”, em va dir). N’ha fet un llibre molt interessant de les seves vivències amb la malaltia, i fa uns dies n’ha rebut un premi a Sevilla per la seva aferrissada i constant lluita al costat dels afectats. En un gest que ens dona una idea de la seva actitud envers la malaltia que pateix, la Manuela diu “no estic malalta, tinc una enfermetat crònica” en una entrevista concedida a La Vanguardia publicada el passat diumenge 16 d’abril (les fotos del reportatge estan fetes a fora del Parlament, uns minuts després d’acomiadar-nos aquell dia!).

Em va frapar quan em va dir que tenia pèrdues de memòria en els dies més crítics de l’enfermetat, i que fa 4 anys els metges li van aconsellar que deixés l’alcaldia, per dedicar-se –quan pogués!- tant sols a la “polis” catalana del Parlament, evitant qualsevol estat d’estrés (“Aquest Estatutet tan retalladet estressa, després d’haver-lo passat pel ribot d'en Guerra?” “L’estrés és el nou verí de la societat del S.XXI?”, preguntes al vòl per qui sàpiga i pugui respondre-me-les). Em va desagradar en canvi quan en un clar greuge em va deixar anar sense inmutar-se que “si faltava uns dies a la feina perquè no es trobava bé, no passava res” (“I què se suposa han de fer la munió de malalts que no poden dir que no els passarà res si falten uns dies al seu treball en no trobar-se bé?”).

Em va insistir en el complicat encaix que n’ha de fer de la malaltia amb el món de la família i de la feina. Conviure “si o si” amb el dolor comporta –indiscutiblement- patir canvis sobtats del caràcter i dels ànims, no sempre fàcils d’entendre i païr pels qui t’estimen i et sòn més propers (“dels que no t’estimen no cal ni parlar-ne, entesos?”). Aquí prèn actualitat i força aquell aforisme que diu: “No sóc jo, és el meu caràcter” (mentres a la paret s’hi projecta l’ombra d’un dimoniet entremaliat).

Us en transcric algunes frases de pura i dura filosofia del dolor que van sortir a la xerrada i que guardaré com si fóssin perles del pensament:

“Visc en una nova vida compartida amb el cansament i el dolor, després d’un obligat enterrament de l’altre “jo” sà -el que ho podia fer tot abans d’enmalaltir- per tal de donar llum a un nou “jo” ni millor ni pitjor sinó diferent”.
“Un nou “jo” que té com a única fita a assolir el dia de demà, en trobar-se lligat de mans i peus per un constant “carpe diem” (viure el dia i el moment) gens epicuri”.
“La injecció moral està posada en l’esperança d’un demà millor, sense aturar-se ni un instant en el dolor que pateixo avui”.
“La ment ha de fer-se lloc en aquest maremàgnum d’angúnies per tal de distreure el dolor i sortir-se’n de l’atzucac, entretenint així el pensament”.
“Qualsevol activitat de lleure i gaudi és bona abans de restar-me plegada de braços pensant només en l’anorreador dolor que sento”.


Psicològicament queda palès que l’enfermetat és un cop molt dur si no se sap fer-li front amb enteresa, ànims, i un cor indomable més típic dels lleons. En contra de l’opinió estesa arreu, la fibromiàlgia no és una malaltia psicològica, encara que et pot abocar a tindre greus problemes mentals (depressió principalment) en no arribar a re-conéixer-la ni l’afectat ni el seu entorn més directe (“S’ha de mostrar el dolor?” “Què entendríem doncs per una pornografia del dolor?” “És millor patir el dolor en silenci?”, unes quantes preguntes més llençades a l’aire del saber bloguer).

Per tal d’afrontar la malaltia, el més important a tindre en compte és el seu re-coneixement des de dins d’un mateix. Per paradoxal que ens pugui semblar, per superar el dolor primer l’hem d’acceptar tots. El més dolorós i colpidor, però, és quan els que t’envolten no entenen què els dius, no et comprenen quan et queixes, i no t’ajuden quan els demanes estima i recolzament, tot fent-ne comentaris barroers i falsos prejudicis que ni tan sols estic per reproduïr aquí. “El problema són els altres” de Sartre convertit en esfereïdora realitat. El millor consol és sentir-te estimat pels teus, i se’t cauen llàgrimes negres davant del pitjor i més cruel dels dolors: la incomprensió i el darwinisme salvatge aplicat a l’home (“Només tenen dret a la supervivència de l’espècie humana els individus sans i estalvis?” “De què parlem, de llops o de persones?”).

Vam comentar molt per sobre les seves visites a diversos centres hospitalaris i curioses particularitats dels doctors que l’han visitat al llarg de gairebé 9 anys (“Només ténen dret a estar sans i estalvis els que tenen mitjans econòmics per pagar-se una assegurança mèdica privada?” “Si tens calers tens dret a una vida digna i sinó et fots?” “Una reumatòloga de l’ICS et pot enviar a fer una vida normal només fent-te un miserable anàlisi de sang?” “Pot haver-hi metges per aquests mónsdedéu que encara tinguin la santa barra de dir que és una enfermetat imaginària?”). Fins i tot es va veure obligada a viatjar a Bilbao a la recerca d’alleugeriment i aixopluc mèdic. “L’establishment” polític-sanitari que hi ha a avui dia a l’ICS té com a única i llastimosa prioritat el tracte amb els números del calaix. No en saben, no volen o no els interessa tractar amb malalts?.

Ja per acabar només voldria que penséssiu com ha de ser la vida d’una persona que ha de pendre pastilles per poguer dormir un terme mig de 6 hores diàries, donat que el senzill fet d’estar-se agegut al llit –on com en altres llocs s’hi agafen postures rígides que la malaltia no tolera- li fa veure literalment les estrelles. El pitjor moment del dia, per tant, és quan es lleva del llit de bon matí, això si es que no decideix quedar-s’hi de tant malament que es troba. Per tal de millorar un xic el tò muscular i per no quedar-se garratibada, l’únic exercici físic que li tolera el cos dolorit (importantíssim aquest punt, perquè la malaltia l’encalla en un cruel inmobilisme) són els estiraments moderats, tot i que ja ha probat la medicina alternativa (relax, meditació i homeoteràpia) sense cap resultat positiu.

(Continuarà aviat en el darrer capítol, “Dolor amb filosofia”).

13 d’abril 2006

Perdut pels passos.


No em pregunteu (o si) com m’ho he manegat (què us creieu, que tinc cara de bon jan, potser?), però la qüestió és que el dijous 6 d'abril a tocar del migdia estava perdut pels pasadissos del Parlament de Catalunya, al llindar del Saló dels Passos Perduts i mai més ben dit, oi?. Ara més seriosament: no ha estat tan difícil com ho pot semblar d’una ullada. Està a l’abast de qualsevol ciutadà del país. Si més no, intenteu-ho. Preneu-ne nota de la recepta: “educància”, modus, lletraferidura, retòrica, un polsim de “savoir faire”, un bocí de tècnica comercial a nivell de carrer, i dos ingredients més que no us diré… (Diplomàcia, dius? I-això-què-és?). No serà per com anava vestit, gens ni mica en la línia del personal que m’envoltava a tort i a dret.

Costa una mica d’arribar a les portes del Parlament de Catalunya si t’hi apropes amb el Metro. Recordeu-vos-en de que es troba dins del recinte del Parc de la Ciutadella. En creure –pobre de mi!- d’estar reseguint el camí més curt em vaig veure obligat a anar-hi a correcuita per la part exterior del mur inacabable que toca a la Ronda Litoral i a la Barceloneta (carrer Wellington), després de baixar-me a la darrera parada del Tram-Besòs. Us aconsello, però, que si hi heu d’anar en transport públic la millor de les opcions a triar és que baixeu a l’estació “Arc de Triomf” de la línia 1 del Metro (la vermella) i que després hi aneu caminant “xino-xano” fins el capdavall del passeig de Lluís Companys.

Quan vaig trobar la porteta lateral per la que em van aconsellar l’entrada a l’edifici em va donar la sensació de que (potser) em ficava on no em demanaven... Uns metres més enllà s'estenia l’esplanada vorejada de plataners que hi ha davant de la porta principal d’accés al Parlament, plena a vessar de luxosos i llampants cotxes negres, tots ben aparcats i ben polits, amb uns xófers (perquè no hi volen ses senyories a les noies per fer aquesta feina?) palplantats al més pur estil “CQC”, i fent-la petar animadament formant una rutllana. Com si la cosa de dur polítics amunt i avall no anès amb ells!. Els que són del gremi que passeja els nostres polítics tenen aquest perfil: porten el pèl engominat i les patilles retallades, gasten cossos “Danone”, i et miren de reüll amb ulleres fosques de marca. Fa feredat veure una munió de joventut vestida de rigurosa etiqueta!. (La sessió d’avui al Parlament tot just acaba de començar i “fins que ses senyories no gosin de manar el contrari s’ha d’aguantar el que calgui”, suposo).

La presentació de rigor en el registre de l’entrada va ser quasi bé amb el DNI a la boca ("faltaria més, nano!"). Mentres els dono una série de dades personals, tot d’una, silenciosament i del no-res m’apareixen per l’esquena dos paios “tamany armari” dient-li a la recepcionista amb veu greu i tò seriós: “venim del Departament d’Interior”. Sort que no hi tinc res a veure amb la seva visita! (“Mama, por!”). Se’ls nota d’una hora lluny que són “secretes” (una altra cosa em pot fallar, però l’olfacte nois, “va-a-ser-que-no”). Una etiqueta al pit de la meva túnica vermella farà les funcions de l’acreditació, o dit d’una altra manera “no et passis un gram que et tenim superhipermegacontrolat, colega”.

Em trobo perdut en l'univers de la "polis" catalana: passadissos llarguíssims i giragonces absurdes amb el terra enmoquetat de grana fosc, ara escales de marbre amunt, després escales estretes avall, senyories engalanades a dojo, càmeres amb focus insultants, aparells de ràdio a tot drap, mirades de sospita (la d’en Joan Delort, el Secretari de Seguretat Pública de la Conselleria d’Interior, va ser fulminant!), despatxos amb gresca i xerinola, corrredisses furtives, teléfons que no paren, periodistes pencant de valent, llums d’aranya penjades del sostre, mossos de paisà i d’uniforme, parets arrebossades amb fusta de roure, i ja per acabar un “on va vostè, si us plau?”. ("Caram, em pensava que ningú se n’havia adonat que estava perdut"…).

-“Em dic …, i tinc entrevista amb la Sra. Manuela de Madre al seu despatx, a dos quarts de dotze”.
-“Molt bé, segueixi a aquesta senyoreta si us plau, que tot just hi va cap allà”.


Si voleu saber una mica més sobre la Manuela de Madre com a Diputada del Parlament de Catalunya, podeu clicar sobre aquest accés directe:

http://www.parlament-cat.net/portal/page?_pageid=34,34838&_dad=portal&_schema=PORTAL&p_id=llo07113

(La senyoreta en qüestió dedueixo que és la seva cap de protocol, la persona que vaig veure que remenava més les cireres al despatx de la Manuela de Madre, i la que en tot moment li controlava l'agenda del dia. Com que anava badant, bocabadat i esmaperdut, vaig necessitar la guia de l’amable personal del Parlament per arribar a bon port. “Si és que tens un sentit de l’orientació, fill meu!”).

Després del cartell salvavides de “Grup Parlamentari Socialista” només em calia cercar el que hi posés a la porta “Sra. Manuela de Madre” (“que sembles tonto, noi!”). Al recambró del despatx privat de la Sra. de Madre ja hi treballaven de valent dues eficients secretàries. D’una de les parets hi penjava un petit aparell de televissió per on s’hi donava en directe la sessió de control. Una de les dues secretàries ("pero qué nivel, Maribel!") em pregunta pel meu nom (“sa Majestat Carnestoltes o t’agrada més Wolfy, potser?”) i em fa esperar fora el temps just i necessari. Abans de que m’assegui en un comfortable sofà negre de pell surt al passadís la Manuela amb un somriure als llavis i un expressiu “Ets en Pasqual?”, “Sí, encantat de saludar-la” (Tal, Cual, Pasqual, ho clixeu?) mentres feiem un “give-me-five” (i què més!). “No cal que t’asseguis, ara surto!”, i se’n torna cap a dins del despatx amb una altra senyora que li explica no-sé-què de no-sé-on. Efectivament, un parell de minuts malcomptats i “som-hi, noi, que no ha estat res!”.

(Així entre tu i jo, m’havia fet a la idea de que la Manuela era més alta i grassoneta, no?. O és que tu ets massa alt, nano?. A la televisió no hi ha punts de referéncia i mai hi surten d’empeus després d’una entrevista!. I per cert, les secretàries la criden pel nom en castellà amb un lleuger accent català de Barcelona... Ma mare també era com la Manuela, filla d’emigrants i nascuda a Andalusia, i a casa tota la vida li deiem “Juanita”, ves. “Coses de l’idioma” ens diria avui “La Trinca” des d'una rumbosa cançó seva dels anys 70).

Nervis? On? Qui? Jo, nerviós?... Au, va, que te n’estàs enfotent?. Un no és que estigui avessat a barrejar-se amb la gent que administra el país (ni des de dalt ni des de baix), però com que sé de bona font quin peu calcen aquesta gent, és més complicat (que no impossible, eh?) que me la fotin per l’escaire, doblegada i amb paper d’estrassa… Fora bromes. Em va sorprendre el meu domini de la situació, com si no fós amb mi, com si aquell llogaret tingués quelcom de “el-patio-de-mi-casa-es-particular-cuando-llueve-se-moja-como-los demàs”. La “polis” maquiavèlica ja ho té això, suposo…


Ssssschssstttt… Que ja vé cap aquí… Ehem… “Sr. Tal, endavant si us plau!”… “Hola, bon dia!”, “Bon dia!” em respon tothom… (“Bé, ja hi som a dins! Quin tròs de despatx, noi! Serà per paperassa i per patracols de llibres, i per munts i muntanyes de dosssiers de tots colors i mides!”). Em fa seure en una cadira que pesa una barbaritat (feta de ferro colat, potser?) i em comenta els problemes que té a l’hora de moure volums pesants, degut a les dolències i molèsties que li provoquen la fibromiàlgia i el seu síndrome asociat, el cansament crònic.

Si voleu saber una mica més sobre la fibromiàlgia, podeu clicar sobre aquest interessant accés directe:

http://www.fibromialgia-cat.org/cat/fibromialgia.htm#QueEs#QueEs

És aquí on de veres m’enfronto amb dues interessants vessants que vaig copsar al llarg de l’entrevista: el personatge “humà” i el personatge “polític”. De política en vam parlar ben poc (ja està tot dit d’ella arreu, o potser no?), i quan ho vam fer va ser per relacionar-ho amb el tema de la seva malaltia. L'únic "ganxo" al mentó va ser quan li vaig fer veure que a vegades els polítics de les altes instàncies sembla que no tinguin en compte la crua realitat que es viu al carrer. Recontramaleïda sia la diplomàcia disfressada d’hipocresia i maleït sia l’anomenat llenguatge políticament correcte!. Els polítics viuen en una bombolla de vidre ben protegida. El Parlament de Catalunya s'ho val, però em va donar la penosa sensació que l’aparell parlamentari català no rutlla massa bé pel que fa a polítiques socials. Tot seguit la Manuela respon a les meves paraules dient-me convençuda que “la Conselleria de Salut té en marxa una série de projectes mèdics per a tractar més i millor l’enfermetat en un futur” (potser massa llunyà?, afegeixo).

(Continuarà aviat en el següent capítol, “El vessant humà de la polis”).