18 d’abril 2006

El vessant humà de la polis.


Intentaré fer-vos 5 cèntims d’euru de la vessant més humana de l’entrevista personal amb la Sra. Manuela de Madre al seu despatx del Parlament de Catalunya fa un parell de setmanes. El personatge “polític” ja el coneixia per haver-lo “patit” durant molts anys en el seu llarg mandat com a alcaldessa de la “polis” de Santa Coloma de Gramenet, vila humana com poques. Allà hi vaig residir des del 1.988 fins el 2.002, just l’any en que la Manuela va plegar del seu càrrec per prescripció mèdica en patir l’enfermetat crònica de la fibromiàlgia, de la que us n’he començat a parlar en l’anterior capítol anomenat “Perdut pels passos”.

És curiós i alliçonador com al darrera d’un personatge “públic” com és el d’un polític sovint hi ha una persona com tu i com jo. (“Què és el que ens porta a idealitzar-los?” “Per quin motiu els enaltim i desterrem amb tanta freqüència?”). La Manuela de Madre “humana” se’m mostra tot d’una -i a la primera- molt accessible (massa, potser?) i dialogant. Sap escoltar (o ho aparenta molt bé!) i no deixa de somriure encara que es troba molt malament. Sap parlar –que domina l’art de la paraula, vaja!- amb un no-res com jo i m’explica que al llarg d’aquesta vida -en la que el destí ens hi ha deixat caure- també ha tingut de lluïtar de valent i contra tothom; i ara no parlo de política precisament, sinó de dolor. Em sorprèn quan ho fa amb un tò de veu suau, ensucrat i constant.

Parla la Manuela del dolor entès com a sofriment que prové de dins d’un mateix de forma sobtada i involuntària, del dolor del cos en general i de res en particular, del dolor del seu propi cos contra ell mateix i sense que encara ningú en sàpiga ni el perquè ni les causes. Un dolor que et vol discriminar i arraconar de la vida cotidiana. Un dolor que a ulls de la societat benestant la fa sentir com una “privilegiada” (?). L’arrel de les dolències es creu que prové del fet de que tots tenim un llindar del dolor en un nivell estàndard prefixat per naturalesa. En una anomalia característica de l’enfermetat de la fibromiàlgia aquest llindar puja i baixa -sense criteri ni manies- en períodes semblants a crestes. De tal manera que hi ha dies en que s’és molt sensible a “sensacions” que una persona sana sí que té però que no les sent, com per exemple, el frec que es produeix a les articulacions i tendons en qualsevol tipus de moviment espontani del cos humà en el senzill acte d’escriure o córrer.

El llarg i farragós plec de símptomes (si us el voleu llegir n’he penjat un acurat accés directe en l’anterior capítol) li fa portar un ritme de vida molt lleuger, on tant s’hi pot trobar moments molts dolorosos com alguns de regulars, i també de reposats i plaents (“és com viure en una muntanya rusa”, em va dir). N’ha fet un llibre molt interessant de les seves vivències amb la malaltia, i fa uns dies n’ha rebut un premi a Sevilla per la seva aferrissada i constant lluita al costat dels afectats. En un gest que ens dona una idea de la seva actitud envers la malaltia que pateix, la Manuela diu “no estic malalta, tinc una enfermetat crònica” en una entrevista concedida a La Vanguardia publicada el passat diumenge 16 d’abril (les fotos del reportatge estan fetes a fora del Parlament, uns minuts després d’acomiadar-nos aquell dia!).

Em va frapar quan em va dir que tenia pèrdues de memòria en els dies més crítics de l’enfermetat, i que fa 4 anys els metges li van aconsellar que deixés l’alcaldia, per dedicar-se –quan pogués!- tant sols a la “polis” catalana del Parlament, evitant qualsevol estat d’estrés (“Aquest Estatutet tan retalladet estressa, després d’haver-lo passat pel ribot d'en Guerra?” “L’estrés és el nou verí de la societat del S.XXI?”, preguntes al vòl per qui sàpiga i pugui respondre-me-les). Em va desagradar en canvi quan en un clar greuge em va deixar anar sense inmutar-se que “si faltava uns dies a la feina perquè no es trobava bé, no passava res” (“I què se suposa han de fer la munió de malalts que no poden dir que no els passarà res si falten uns dies al seu treball en no trobar-se bé?”).

Em va insistir en el complicat encaix que n’ha de fer de la malaltia amb el món de la família i de la feina. Conviure “si o si” amb el dolor comporta –indiscutiblement- patir canvis sobtats del caràcter i dels ànims, no sempre fàcils d’entendre i païr pels qui t’estimen i et sòn més propers (“dels que no t’estimen no cal ni parlar-ne, entesos?”). Aquí prèn actualitat i força aquell aforisme que diu: “No sóc jo, és el meu caràcter” (mentres a la paret s’hi projecta l’ombra d’un dimoniet entremaliat).

Us en transcric algunes frases de pura i dura filosofia del dolor que van sortir a la xerrada i que guardaré com si fóssin perles del pensament:

“Visc en una nova vida compartida amb el cansament i el dolor, després d’un obligat enterrament de l’altre “jo” sà -el que ho podia fer tot abans d’enmalaltir- per tal de donar llum a un nou “jo” ni millor ni pitjor sinó diferent”.
“Un nou “jo” que té com a única fita a assolir el dia de demà, en trobar-se lligat de mans i peus per un constant “carpe diem” (viure el dia i el moment) gens epicuri”.
“La injecció moral està posada en l’esperança d’un demà millor, sense aturar-se ni un instant en el dolor que pateixo avui”.
“La ment ha de fer-se lloc en aquest maremàgnum d’angúnies per tal de distreure el dolor i sortir-se’n de l’atzucac, entretenint així el pensament”.
“Qualsevol activitat de lleure i gaudi és bona abans de restar-me plegada de braços pensant només en l’anorreador dolor que sento”.


Psicològicament queda palès que l’enfermetat és un cop molt dur si no se sap fer-li front amb enteresa, ànims, i un cor indomable més típic dels lleons. En contra de l’opinió estesa arreu, la fibromiàlgia no és una malaltia psicològica, encara que et pot abocar a tindre greus problemes mentals (depressió principalment) en no arribar a re-conéixer-la ni l’afectat ni el seu entorn més directe (“S’ha de mostrar el dolor?” “Què entendríem doncs per una pornografia del dolor?” “És millor patir el dolor en silenci?”, unes quantes preguntes més llençades a l’aire del saber bloguer).

Per tal d’afrontar la malaltia, el més important a tindre en compte és el seu re-coneixement des de dins d’un mateix. Per paradoxal que ens pugui semblar, per superar el dolor primer l’hem d’acceptar tots. El més dolorós i colpidor, però, és quan els que t’envolten no entenen què els dius, no et comprenen quan et queixes, i no t’ajuden quan els demanes estima i recolzament, tot fent-ne comentaris barroers i falsos prejudicis que ni tan sols estic per reproduïr aquí. “El problema són els altres” de Sartre convertit en esfereïdora realitat. El millor consol és sentir-te estimat pels teus, i se’t cauen llàgrimes negres davant del pitjor i més cruel dels dolors: la incomprensió i el darwinisme salvatge aplicat a l’home (“Només tenen dret a la supervivència de l’espècie humana els individus sans i estalvis?” “De què parlem, de llops o de persones?”).

Vam comentar molt per sobre les seves visites a diversos centres hospitalaris i curioses particularitats dels doctors que l’han visitat al llarg de gairebé 9 anys (“Només ténen dret a estar sans i estalvis els que tenen mitjans econòmics per pagar-se una assegurança mèdica privada?” “Si tens calers tens dret a una vida digna i sinó et fots?” “Una reumatòloga de l’ICS et pot enviar a fer una vida normal només fent-te un miserable anàlisi de sang?” “Pot haver-hi metges per aquests mónsdedéu que encara tinguin la santa barra de dir que és una enfermetat imaginària?”). Fins i tot es va veure obligada a viatjar a Bilbao a la recerca d’alleugeriment i aixopluc mèdic. “L’establishment” polític-sanitari que hi ha a avui dia a l’ICS té com a única i llastimosa prioritat el tracte amb els números del calaix. No en saben, no volen o no els interessa tractar amb malalts?.

Ja per acabar només voldria que penséssiu com ha de ser la vida d’una persona que ha de pendre pastilles per poguer dormir un terme mig de 6 hores diàries, donat que el senzill fet d’estar-se agegut al llit –on com en altres llocs s’hi agafen postures rígides que la malaltia no tolera- li fa veure literalment les estrelles. El pitjor moment del dia, per tant, és quan es lleva del llit de bon matí, això si es que no decideix quedar-s’hi de tant malament que es troba. Per tal de millorar un xic el tò muscular i per no quedar-se garratibada, l’únic exercici físic que li tolera el cos dolorit (importantíssim aquest punt, perquè la malaltia l’encalla en un cruel inmobilisme) són els estiraments moderats, tot i que ja ha probat la medicina alternativa (relax, meditació i homeoteràpia) sense cap resultat positiu.

(Continuarà aviat en el darrer capítol, “Dolor amb filosofia”).

8 comentaris:

mar ha dit...

feliç diada de Sant Jordi!

una abraçada d'ós d'aquelles tant especials

Pedra Filosofant ha dit...

Gràcies i igualment, Mar! Es fa el que es pot i el que et deixen fer... Aviam si ens queda temps per a una abraçada d'ós, eh?... ;)
Ens llegim!

Ainalma ha dit...

La fibromiàlgia és una de les malalties que trobe més fotudes, no la desitjaria ni al meu pitjor enemic. Vaig sentir-ne a parlar per primera vegada l'any passat, una companya del col·le on feia classe la patia, i és exactament el que dius: de vegades havia de gitar-se al sofà perquè no podia estar dempeus, però gitada tampoc no es trobava gaire bé. I sé que, malgrat tot, molts pensaven que s'ho inventava... La pobra ja havia provat de tot, però no hi ha medicament per a la fibromiàlgia. Un putada... (amb perdó)

Pedra Filosofant ha dit...

Agraït de tot cor per la teua visita, Ainalma. De veres!. Doncs mira, aquestos que diuen que els malalts de fibromiàlgia "s'ho inventen" són els que l'haurien de patir només 5 minuts, no creus?. Molta mala llet caducada és el que hi ha per aquestos mónsdedéu.
Ens llegim!

Anònim ha dit...

Enjoyed a lot! Adult affiliate program make easy money online uni http://www.cum-d-cup.info/Sexycouplethreesomes.html Xxx euro teens spam+filter+software Attached weight penis grow back Dvd players london denise richards threesome sex scene Marni coat latex group orgies Cum blowjob swallow Juniour models ciales vardenafil

Anònim ha dit...

Enjoyed a lot! 2003 chevrolet brake control wiring change Games such as blackjack jenna jameson hardcore picsandtoggle 1andei utf 8andpstart Beach slots Dirty stories lesbian sexual cannibalism.info

Fibrofatiga ha dit...

Hace casi dos años de este post, y tristemente persiste su actualidad.
No en cuanto a la Sra de Madre, que no deja de ser una persona como cualquier otra, con sus virtudes y sus defectos.
Sino con respecto a la fibromialgia, solo salen notitas de prensa en campaña electoral, por uno y otro lado...lamentable e insoportable.
saludos.

Anònim ha dit...

Hello !.
You re, I guess , perhaps curious to know how one can make real money .
There is no initial capital needed You may begin to receive yields with as small sum of money as 20-100 dollars.

AimTrust is what you need
AimTrust represents an offshore structure with advanced asset management technologies in production and delivery of pipes for oil and gas.

It is based in Panama with offices everywhere: In USA, Canada, Cyprus.
Do you want to become an affluent person?
That`s your chance That`s what you wish in the long run!

I feel good, I began to get income with the help of this company,
and I invite you to do the same. If it gets down to choose a correct partner utilizes your savings in a right way - that`s the AimTrust!.
I make 2G daily, and what I started with was a funny sum of 500 bucks!
It`s easy to get involved , just click this link http://rumygesas.100megsfree5.com/gepihyly.html
and lucky you`re! Let`s take this option together to get rid of nastiness of the life