07 de maig 2006

La nit dels vidres trencats.


Passo el baldò, tanco el blog a pany i forrellat creient que cap desconegut o extrany gosaria d'endinsar-se a "la caseta del bosc" (el meu nebot Iu va a una escola bressol que s'anomena així!), i de cop i volta em trobo aquest cap de setmana amb que, de resultes d'una pedregada -amb nocturnitat i alevosia- m'han trencat tots els vidres de les finestres: "La nit dels vidres trencats".

http://es.wikipedia.org/wiki/Noche_de_los_cristales_rotos

Ho podeu llegir (i sucar-hi pa, si ho desitgeu!) en el següent enllaç, que us portarà als comentaris fets a un post (inmerescut) dedicat a l'adéu de la Pedra, al weblog del mestre Ramon "Filosofia i Pensament"


No cal afegir-hi res més (o si?). Davant la crua realitat d'unes evidències innegables, ara sí que ja em rellisca l'absurda i punyent llefiscositat de la discriminació de la paraula. Esgarrifa la manca d'escrúpols i la insensibilitat al dolor que s'imposa arreu com a "valor", sense el més mínim sentit d’humanitat. Perquè els fets (malauradament) hi són i hi seran. És una qüestió de "creure" en l'altre. Aquest és el problema que els hi dòl, oi?. Les explicacions detallades les tenen els que m'estimen. A la resta, ha quedat ben clar que no els hi calen. Per a què?.

Salut!


M'hagués agradat escoltar "Fool's overture" (Paris, Supertramp) al costat dels mestres Diògenes i Heràclit, i també "Comfortably numb" (Pink Floyd) amb el mestre Toni.

Addenda d'última hora: l'amic Plató m'ha escrit una carta on em diu el següent des de la seva obra "El Fedón", i d'entre moltes altres coses. És el que té gaudir de les amistats filosòfiques!.

"Quina estranya cosa, amics, sembla ser això que els homes en diuen plaer! Com admirablement n'està de relacionat per naturalesa amb el que sembla ser el seu contrari, el dolor! No volen presentar-se tots dos junts en l'home, però si algú en poseeix un d'ells, quasi bé sempre està obligat a tindre també l'altre, com si estiguéssin lligats per un sol cap, tot i ser dos".

05 de maig 2006

Comiat a la meva manera.


Tanquem la paradeta, amics bloguers. "That's all" o si ho preferiu "The show must go on". Com volgueu, però sempre lluitaré amb la força de la raó per ser un humà "a la meva manera"...

"My way" per Frank Sinatra:

And now, the end is here,
And so I face the final curtain.
My friend, I'll say it clear,
I'll state my case, of which I'm certain.
I've lived a life that's full,
I travelled each and every highway.
And more, much more than this,
I did it my way.
Regrets, I've had a few
But then again, too few to mention.
I did what I had to do
And saw it through without exemption.
I planned each charted course,
Each careful step along the byway.
And more, much more than this,
I did it my way.
Yes, there were times,
I'm sure you knew,
When I bit off
More than I could chew.
But through it all,
When there was doubt,
I ate it up and spit it out.
I faced it all and I stood tall,
And did it my way.
I've loved, I've laughed and cried.
I've had my fill, my share of losing.
And now, as tears subside,
I find it all so amusing
To think I did all that.
And may I say, not in a shy way,
'Oh, no, oh, no, not me, I did it my way'.
For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels
And not the words of one who kneels.
The record shows I took the blows
And did it my way.Yes, it was my way.

"A mi manera" per Frank Sinatra:

Y ahora, el final está aquí,
Y entonces enfrento el telón final.
Mi amigo, lo diré sin rodeos,
Hablaré de mi caso, del cual estoy seguro.
He vivido una vida plena,
Viajé por todos y cada uno de los caminos.
Y más, mucho más que esto,
Lo hice a mi manera.
Arrepentimientos, he tenido unos pocos
Pero igualmente, muy pocos como para mencionarlos.
Hice lo que debía hacer
Y lo hice sin exenciones.
Planée cada programa de acción,
Cada paso cuidadoso a lo largo del camino.
Y más, mucho más que esto,
Lo hice a mi manera.
Sí, hubo oportunidades,
Estoy seguro que lo sabían,
Cuando mordí
Más de lo que podía masticar.
Pero al final,
Cuando hubo duda,
Me lo tragué todo y luego lo dije sin miedo.
Lo enfrenté todo y estuve orgulloso,
Y lo hice a mi manera.
He amado, he reído y llorado.
Tuve malas experiencias, me tocó perder.
Y ahora, que las lágrimas ceden,
Encuentro tan divertido
Pensar que hice todo eso.
Y permítanme decir, sin timidez,
'Oh, no, oh, no, a mí no, yo sí lo hice a mi manera'.
Pues que es un hombre, ¿qué es lo que ha conseguido?
Si no es a sí mismo, entonces no tiene nada.
Decir las cosas que realmente siente
Y no las palabras de alguien que se arrodilla.
Mi historia muestra que asumí los golpes
Y lo hice a mi manera.
Sí, fue a mi manera.

04 de maig 2006

Dolor amb filosofia.


Punt i final. Ja no cal (o si) que ens fem més mal a l’enteniment i a la consciència. Espero i dessitjo que després de l’atenta lectura d’aquest relat ens hagi quedat a tots ben clar (o no) fins a quin punt n’és de “refotudament savi” el nostre cos. No el poséssiu mai a prova!. No patiu, no cal (o si).

No li doneu més voltes, perquè no en treureu l’entrellat de la qüestió. Qui pugui, qui vulgui i qui en sàpiga, que llegeixi entre línies el missatge. No hi ha més que un dolor inexplicable des de dins de qui el pateix, invisible, i d’arrel desconeguda. Hi ha qui manté que “si sentim dolor és per tal d’adonar-nos de que estem vius” (?). També se sent a dir que “el dolor estàndard l’ha establert la natura humana com a senyal d’alarma” (del patiment, però, ningú se’n vol fer càrrec, ni la Seguretat Social, veritable SS del malalt de fibromiàlgia!).

L’IEC, d’entre altres acepcions del mot “dolor” ens diu que és “sofriment físic”. “Sofriment” és “patiment” en silenci. Schopenhauer (altrament dit el “filòsof del pesimisme”) ja ens va dir que “viure és patir”. La societat d’avui dia ha acabat per arraconar els que pateixen, els que es queixen i els que ploren. Entre tots plegats ens trobem al capdavall d’una verssió inhumana del “darwinisme” més animal i anorreador elevat a la màxima (im)potència de l’home malalt de dolor.

Us ben asseguro que el pitjor de tot plegat és el mal d’ànima que sento en acabar d’escriure aquestes línies. I és de resultes d'aquest dolor -i no d'un altre- que he decidit tancar el blog. "S'ha acabat el bròquil (tu ja m'entens!)".


Us en dono les gràcies de tot cor a tots els que heu perdut el temps passejant per aquestes humils i maldestres contrades, tot donant un cop de mà a la construcció d'una casa pensada en pedres i lletres (Ramon, Shoshana, Nimue, Ferran, Heràclit, Diògenes, Mar, Èlsinor, Ainalma... i tants d'altres que ara no recordo, imperdonablement). Veritable gosadia que no mereixo!. Aquí queda reflectit el vostre afany, el vostre enginy, el vostre suport i com no, el meu agraïment sincer. Ha estat un plaer.

Fins un altra en un altre lloc de la xarxa virtual o del món real. Com deien els clàssics grecs em quedo amb el "conèix-te a tu mateix" com a punt de partida del pensament, per tal d'arribar a ser un professional en això de "ser humà". La lletraferidura no té sentit sense aquesta premisa bàsica. La meva adreça email resta penjada al blog per a qui desitgi fer-ne ús. Ens llegim!.

Addenda: Us en faig un breu recull d’aforismes trobats a la xarxa sobre el tema, per tal de (re)pensar-lo un xic més, si us vé de gust:

*Abandonar-se al dolor sense resistir és abandonar el camp de batalla sense haver lluitat (Napoleó).
*Alguns pensen que el dolor només es combat amb la medecina. No obstant això, hi ha dolors que es curen amb l'amor (Autor desconegut).
*Encara que mai obris malament, no per això te n'escaparàs del dolor algún cop (Menandro de Atenas).
*Ben poc ha ensenyat la vida a aquells els qui no ha ensenyat a suportar el dolor (Arturo Graf).
*Quan el dolor és insuportable, ens destrueix; i quan no ens destrueix, és que és suportable (Marc Aureli).
*Doneu la paraula al dolor: el dolor que no parla gemega en el cor fins que el trenca (William Shakespeare).
*Deixa'm amb el meu dolor, que alimenta el meu pensament i fortaleix la meva ànima (Jean Moréas).
*On hi ha molt de sentiment, hi ha molt de dolor (Leonardo da Vinci).
*El dolor, quan no es converteix en botxí, és un gran mestre (Concepción Arenal).
*El dolor és el gran mestre dels homes (Anatole France).
*El dolor és ell mateix una medecina (William Cowper).
*El dolor és esencial a la vida y no prové de l'exterior, sinó que cadascú el porta dins de nosaltres mateixos, como un manantial que no s'esgota (Arthur Schopenhauer).
*El dolor que es calla és el més dolorós (Jean Racine).
*El dolor reclama soletat (André Chenier).
*Cap llaç uneix tant fort dos cors com la companyia en el dolor (Robert Southey).
*Es pateix menys del dolor mateix que de la manera com s'accepta (Maurice Maeterlinck).
*Si no está a les teves mans cambiar una situació que et produeix dolor, sempre podrás escollir l'actitud amb la que afrontar aquest patiment (Viktor Frankl).
*També el dolor desitja desfogar-se; l'home abrumat pel dolor no sent vergonya de les seves llàgrimes (Friedrich M. Von Bodenstedt).


He escoltat "Imagine" (John Lennon), "Fugir de tu" (Mô, Joan Manuel Serrat), "Réquiem" (Wolfy Amadeu Mozart) i "Puente sobre aguas turbulentas" (Simon & Garfunkel) mentres passava el baldó.