04 de maig 2006

Dolor amb filosofia.


Punt i final. Ja no cal (o si) que ens fem més mal a l’enteniment i a la consciència. Espero i dessitjo que després de l’atenta lectura d’aquest relat ens hagi quedat a tots ben clar (o no) fins a quin punt n’és de “refotudament savi” el nostre cos. No el poséssiu mai a prova!. No patiu, no cal (o si).

No li doneu més voltes, perquè no en treureu l’entrellat de la qüestió. Qui pugui, qui vulgui i qui en sàpiga, que llegeixi entre línies el missatge. No hi ha més que un dolor inexplicable des de dins de qui el pateix, invisible, i d’arrel desconeguda. Hi ha qui manté que “si sentim dolor és per tal d’adonar-nos de que estem vius” (?). També se sent a dir que “el dolor estàndard l’ha establert la natura humana com a senyal d’alarma” (del patiment, però, ningú se’n vol fer càrrec, ni la Seguretat Social, veritable SS del malalt de fibromiàlgia!).

L’IEC, d’entre altres acepcions del mot “dolor” ens diu que és “sofriment físic”. “Sofriment” és “patiment” en silenci. Schopenhauer (altrament dit el “filòsof del pesimisme”) ja ens va dir que “viure és patir”. La societat d’avui dia ha acabat per arraconar els que pateixen, els que es queixen i els que ploren. Entre tots plegats ens trobem al capdavall d’una verssió inhumana del “darwinisme” més animal i anorreador elevat a la màxima (im)potència de l’home malalt de dolor.

Us ben asseguro que el pitjor de tot plegat és el mal d’ànima que sento en acabar d’escriure aquestes línies. I és de resultes d'aquest dolor -i no d'un altre- que he decidit tancar el blog. "S'ha acabat el bròquil (tu ja m'entens!)".


Us en dono les gràcies de tot cor a tots els que heu perdut el temps passejant per aquestes humils i maldestres contrades, tot donant un cop de mà a la construcció d'una casa pensada en pedres i lletres (Ramon, Shoshana, Nimue, Ferran, Heràclit, Diògenes, Mar, Èlsinor, Ainalma... i tants d'altres que ara no recordo, imperdonablement). Veritable gosadia que no mereixo!. Aquí queda reflectit el vostre afany, el vostre enginy, el vostre suport i com no, el meu agraïment sincer. Ha estat un plaer.

Fins un altra en un altre lloc de la xarxa virtual o del món real. Com deien els clàssics grecs em quedo amb el "conèix-te a tu mateix" com a punt de partida del pensament, per tal d'arribar a ser un professional en això de "ser humà". La lletraferidura no té sentit sense aquesta premisa bàsica. La meva adreça email resta penjada al blog per a qui desitgi fer-ne ús. Ens llegim!.

Addenda: Us en faig un breu recull d’aforismes trobats a la xarxa sobre el tema, per tal de (re)pensar-lo un xic més, si us vé de gust:

*Abandonar-se al dolor sense resistir és abandonar el camp de batalla sense haver lluitat (Napoleó).
*Alguns pensen que el dolor només es combat amb la medecina. No obstant això, hi ha dolors que es curen amb l'amor (Autor desconegut).
*Encara que mai obris malament, no per això te n'escaparàs del dolor algún cop (Menandro de Atenas).
*Ben poc ha ensenyat la vida a aquells els qui no ha ensenyat a suportar el dolor (Arturo Graf).
*Quan el dolor és insuportable, ens destrueix; i quan no ens destrueix, és que és suportable (Marc Aureli).
*Doneu la paraula al dolor: el dolor que no parla gemega en el cor fins que el trenca (William Shakespeare).
*Deixa'm amb el meu dolor, que alimenta el meu pensament i fortaleix la meva ànima (Jean Moréas).
*On hi ha molt de sentiment, hi ha molt de dolor (Leonardo da Vinci).
*El dolor, quan no es converteix en botxí, és un gran mestre (Concepción Arenal).
*El dolor és el gran mestre dels homes (Anatole France).
*El dolor és ell mateix una medecina (William Cowper).
*El dolor és esencial a la vida y no prové de l'exterior, sinó que cadascú el porta dins de nosaltres mateixos, como un manantial que no s'esgota (Arthur Schopenhauer).
*El dolor que es calla és el més dolorós (Jean Racine).
*El dolor reclama soletat (André Chenier).
*Cap llaç uneix tant fort dos cors com la companyia en el dolor (Robert Southey).
*Es pateix menys del dolor mateix que de la manera com s'accepta (Maurice Maeterlinck).
*Si no está a les teves mans cambiar una situació que et produeix dolor, sempre podrás escollir l'actitud amb la que afrontar aquest patiment (Viktor Frankl).
*També el dolor desitja desfogar-se; l'home abrumat pel dolor no sent vergonya de les seves llàgrimes (Friedrich M. Von Bodenstedt).


He escoltat "Imagine" (John Lennon), "Fugir de tu" (Mô, Joan Manuel Serrat), "Réquiem" (Wolfy Amadeu Mozart) i "Puente sobre aguas turbulentas" (Simon & Garfunkel) mentres passava el baldó.

5 comentaris:

mar ha dit...

Pedra, no ho entenc (o si) però el que si tinc clar és que no em quedaré sense la meva (punyetera i necessitada) abraçada d'ós

Vens a la trobada de bloguers de sant pol , o què???

un somriure
un petó
i una abraçada d'ós

Ainalma ha dit...

A mi m'agradaria un per què més clar que l'anterior... Per correu??
Bona música, però no per a aquest moment, crec. Puc fer-te una recomanació? "Pavane", de G.Fauré.
Un beset, i bona nit.

Pedra Filosofant ha dit...

Mar: si després de l'abraçada d'ós (mútua, eh?) que ens debem ens queda alè, en podem parlar un xic més de tot plegat.
No sé si arribaràs a entendre-ho (jo crec que sí!) però de ben segur que ho comprendràs. És fàcil i senzill, no és res de l'altre món, no t'amoïnis.
Trobada de bloguers a Sant Pol, dius?. I per quan?. Caram, si és que se m'escapen totes... Aviam, cercaré informació i ja us en diré quelcom, si es que hi arribo a temps...
Et llegeixo, Mar, et llegeixo! Tu ja saps perquè, i sinó, doncs m'ho preguntes... ;)

Pedra Filosofant ha dit...

Ainalma: Quan em sigui possible te'n faig 5 cèntims més per correu. I la bona música és bona per als moments bons i per als moments menys bons. Només cal que t'agradi i que et digui quelcom a l'ànima. Sóc dels que creuen que la música és l'aliment de l'esperit. Prenc nota de la teua recomanació!.
Molts b7's per a tu, Ainalma, i bona tarda!.

Anònim ha dit...

Keep up the good work » »