06 de setembre 2007

El Jardí d'Epicur

----------------------------------------------------------------------------------
El jardí d’Epicur és un espai per a la llibertat, on s’intentà viure en una fraternitat dels savis, fora de l’abast de la política de l’època. Viure amagat i practicar la moderació fou la seva norma. Això converteix l’escola epicúria en un grup més o menys marginal, precari i amb un estatut jurídic no gaire clar a la ciutat d’Atenes. Però Epicur és també un personatge obsessionat per la mort i per la inseguretat de l’època, que vol fer de la seva filosofia un refugi en les maltempsades. En un moment de crisi (i quin moment no és de crisi!...) llegir-lo ens pot ensenyar, sobretot, el valor de les petites coses: el cos, l’amistat i la felicitat basada en la moderació són els eixos de la seva filosofia.
Apunts d'Epicur a "Filosofía i Pensament", de R.Alcoberro.Cap I. Epicur: Època i ambient. Notes per a una biografia d’Epicur.
----------------------------------------------------------------------------------

Resumint: "El valor de les petites coses: el cos, l'amistat i la felicitat basada en la moderació, vivint amagat, fora de l'abast de la política de l'època, en un espai per a la llibertat".

La disposició de l'esperit vers l'ataràxia. En vaig prendre bona nota ja fa uns anys, i cap allà me'n torno: El Jardí d'Epicur. Tota una filosofía de la vida de la que n'haurien d'aprendre tots aquells que creuen (erròniament, ai las!) que "la filosofía i el pensament formen part només d'un grup de tronats, que l'únic que fan és complicar el que és senzill per tal de fer-se notar" (Converses a la polis del Dij-06-Set).

Només haig d'obrir les portes i finestres de bat a bat per albirar els prats i boscos per on s'envola feliç la papallona. Ja ho va dir en el seu día Schopenhauer: "La filosofía no m'ha donat res, però m'ha estalviat tantes coses!". I és aquí on ens trobem.

"Tú-estàs-tonto-o-què?"
em diu sempre, en un intent inútil per obrir-me els ulls a la mirada real i essencial de tot quan esdevé al nostre present. Tants dies sens veure la llum m'han deixat cec, resignat, ilús. "El Sol surt per a tothom, cada día!", però jo ara també tinc a la Lluna, apa, reflexada dins del llac de El Jardí d'Epicur. L'amic Jesús també hi passeja, des del seu blog Filosofía Digital.

32 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

al jardí d'Epicur és on van totes les animes que en pena necesiten d'un lloc de pau i calma, lluny dels milers i milers de problemes quotidians

salutacions dels vostres amics de Reus

Pedra Lletraferida ha dit...

Té la mà, María! Quan temps sense veu re't! Gràcies per la visita i per les lletres, encara que en discrepo de que al Jardí d'Epicur tan sols hi hagi ànimes en pena cercant pau i calma. Si llegeixes el text que us linko hi veuràs explicat que Epicur hi acollia a tothom.

Salutacions cordials!

zel ha dit...

Hola, pedra lletraferida, aquí pedra gairebé esmicolada, (per tot el que és la diada des d'ahir fins demà les faves que he rebut) Ets el meu segon preferit, no és ordre de preferència, més aviat de coneixença. Per la filosofia, i perquè fas pensar, pedregada de "no sé que away", això, blog que fa pensar, apa. Salut i que s'acabin les obres aviat!

Pedra Lletraferida ha dit...

Hola zel! Com et va tot per L'Empordà?

Per aquí baix estem en obres interiors, reestructuració de fonaments sobretot. Hi ha hagut sotragada escala 10 de Richter, i tot s'ha esquerdat, per dins i per fora. La tasca es feixuga, però me n'estic sortint, tú! I és que quan toques fons de tan malament que van les coses, només poden anar d'una manera: bé, cap amunt!

Salutacions cordials!

Anònim ha dit...

S'il est un plaisir
c'est bien celui de faire l'amour
le corps entouré de ficelles
les yeux clos par des lames de rasoir
Elle s'avance comme un lampion
Son regard la précède et prépare le terrain
Les mouches expirent comme un beau soir
Une banque fait faillite
entraînant une guerre d'ongles et de dents
Ses mains bouleversent l'omelette du ciel
foudroien le vol désespéré des chouettes
et descendent un dieu de son perchoir
Elle s'avance la bien-aimée aux seins de citron
Ses pieds s'égarent sur les toits
Quelle automobile folle
monte du fond de sa poitrine
Vire débouche et plonge
comme un monstre marin
C'est l'instant qu'ont choisi les végétaux
pour sortir de l'orbite du sol
Ils montent comme une acclamation
Les sens-tu les sens-tu
maintenant que la fraîcheur
dissout tes os et tes cheveux
Et ne sens-tu pas aussi que cette plante magique
donne à tes yeux un regard de main
sanglante épanouie
Je sais que le soleil lointaine poussière
éclate comme un fruit mûr
si tes reins roulent et tanguent
dans la tempête que tu désires
Mais qu'importe à nos initiales confondues
le glissement souterrain des existences imperceptibles
il est midi

Les odeurs de l ´amour
Benjamín Péret

zel ha dit...

Ja tens la pedreta que et fa la ... en fi, que segueixo i seguiré llegint-te, passa't pel blog i recull amb filosofia el premi! Abraçades!

Pedra Lletraferida ha dit...

Àngel:

De tot cor moltes gràcies per aquest poema tan maco. La resposta no es pot escriure, només es pot dir en l'idioma que tú saps, i que tan sols tú i jo entenem... =)

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Ostres, vaig uns dies de vacances i quan torno ,trobo el blog tot canviat..que boni..,jardins, llibertats, llibres , festa , estupidesa dels humans,fins a classes de frances,no se si llençar-te la 1ª pedra o esperar..
Et deixo una dita que he trobat, es de Budita
"La experiencia es un peine, que te llega cuando te quedaste calvo":)que et sembla cupero?

Pedra Lletraferida ha dit...

Benvingut siguis de nou, amic "APM"!

Veig que recent has tornat de vacances, i no seré (més) cruel amb tú del que ja de per sí ho és la vida, oi?... ;)
Classes de francès i de "Cómo superar la estupidez humana y no morir en el intento" es del que més m'urgeix ara mateix en matèria d'aprenentatge. I una altra proposta per a escriptors pocs inspirats podria ser "Cómo ser insensible a chismorrreos de cotillas, verduleras, correveydiles, hipòcritas y demàs gentuza de corto pelaje"...Apa!... :)
Pedregades ja me n'estàn fotent per totes bandes, i si thas de sentir bé amb tú mateix, endavant! Ja no vé d'una!... ;)
La experiència "es un peine que nos llega cuando te quedaste calvo", pero, ¿a què edad?... =)
Hi han i hi hauran experiències a la vida que amb o sense pinta són i seran inoblidables. No ho dubtis mai!

Salutacions cordials i bon aleteig!

Anònim ha dit...

"Cómo superar la estupidez humana y no morir en el intento" no no trobo res..pero aquest MONÓLOGO de "Todo sobre mi madre" et pot servir, TU ETS AUTENTIC EHHH?:)
http://es.youtube.com/watch?v=jopHxaXNcfg
Tu cupero també ets dimoni? o del ball de bastons? o els de la ferreria? esteu a tot arreu, eh? quina por..tanta participació..com les plagues..reproducción sexual?:)

Pedra Lletraferida ha dit...

Molt bona nit, amic "APM" ("A primera mà, potser?... Hehehe):

Company, sóc dimoni, m'he vist implicat recentment amb més d'un i més de dos balls de bastons, aquest blog cada dia s'asembla més a La Ferrería, i alguns sí que es pensen que sóc tal com un déu, i no per estar a tot arreu, sinó perquè no m'accepten tal com sóc, amb virtuts (poques) i defectes (masses). Ja ho té això el fet de ser humà, massa humà, oi?.

El tema de la reproducción sexual ho deixem córrer per a un altre día, que a aquestes hores de la nit encara hi ha quitxalla voltant per aquí... o potser no?... :)

Salutacions cordials i bon servei a les barricades enemigues!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Pedra Lletraferida ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pedra Lletraferida ha dit...

Us recordo a tots els que volgueu deixar comentaris en aquest blog la opció de fer-ho com a comentari als post's que s'hi publiquin i amb opinions sobre el que aquí s'hi escrigui, o també podeu fer servir l'adreça electrònica de l'autor -pedratordera@gmail.com- per tractar d'altres temes que us interessin. Els responc tots sempre. Per un temps em veig obligat a activar el control previ dels comentaris. Gràcies a tots i disculpeu les molèsties!

Pedra Lletraferida ha dit...

Bona tarda a tothom!

He tornat a desactivar el control previ de comentaris. Ha estat curiós. La mesura l'havia presa per una qüestió en concret, i de cop i volta, no ha parat d'arribar-me spam. Els informàtics són un desastre, papallones!... :)

Salutacions cordials a tots!

zel ha dit...

Apa!!!! Dos o tres dies que no et llegeixo, pedra càlida quan convé, i ja tens talps, també, i gent rarota que no dóna la cara. Tal li fa, saps? A mi me'n foten de tant en tant, i de moment penses "quanta malvolença", però bé, la meva dita prefrida i que m'ha acompanyat al llarg dels anys és.
EL TEMPS POSA TOTHOM AL SEU LLOC
Vinga vinga que esperem un nou ruixat de pedretes brunzidores de caliu que fa pensar!!!

Pedra Lletraferida ha dit...

Gràcies de nou per la teva atenta visita, zel!.

La meva és "passa desapercebut tant com puguis que els que no saben parlar bé ja se'n cuidaran de parlar malament de tú".(Proverbi papallonís).

Salutacions cordials.

Luis Rivera ha dit...

Una historia curiosa sobre "el jardí" es que a la seva estada a Atenas, Ciceró va anar a visitar.ho amb el seu amic Tito Pomponio, Ático. Com que encara hi era oberta l'Academia, van fer les dues visites i Ciceró, al veure aquell jardí petit, mes aviat era un hort profitós, es va trobar totalment desencantat. Ell no era pas epicureo, si Atico. Ciceró esperaba trobar un jardí, magnific, digne, i no va esser aixís.
Una bona manera de coneixer l'epicrisme es llegir "La Naturaleza" de Lucrecio. El poeta ho era, absolutament.

Pedra Lletraferida ha dit...

Bienvenido de nuevo a ésta tu casa, Luis!

Estarás quizás de acuerdo conmigo en que sobre la naturaleza y versiones que corren -desde tiempos ha- sobre el llamado "Jardín Epicúreo" se pueden escribir muchos libros.
Tengo mi versión particular, que no tiene porqué ser ni compartida ni mucho menos la más veraz, pero sí es la que he construido para mí.
Es la siguiente: El llamado "Jardín Epicúreo", todo y siendo un huertecillo sin nada que destacar en especial, era más bien el lugar en dónde el filósofo y su gente se "sentían" como en un Jardín, su Jardín, con sus costumbres, sus ideas, sus enseñanzas, y sus vivencias.
Dígame usted idealista, pero es la sensación que me queda después de haber leído un poco (me queda mucho aún, sin duda!) sobre una cuestión que està bien claro que es de mi interés.
Tomo nota para mis próximas compras de "La Naturaleza" de Lucrecio, y aprovecho la ocasión, ahora que sale a colación Cicerón, de pedirle su opinión sobre su reciente biografía.

Saludos cordiales, Don Luis!.

Anònim ha dit...

El epicurismo, amigo mío, tenía unos porincipios básicos y trataba de ofrecer un compendio de conocimiento sobre el mundo y la naturaleza que en elk poema de Lucrecio se muestran con claridad. La compiosicón atómica, la observación:

Los principios son realmente sugerentes y por mor de exponerlos abuso de elspacio de ste comentario:

1 - No temer a la muerte: cuando ella está tú ya no y cuando tú estás ella no.
2 - Luchar denodadamente contra el sufrimiento, ya que su ausencia es el placer y por lo tanto la felicidad.

3 - Cultivar la amistad sin tener en cuenta quien, y porqué.

4 - No participar en cuestiones públicas si no vas a poder aportar a ella soluciones definitivas.

5 - No preocuparnos por los dioses ya que en el caso de que existan está claro que no se preocupan por los hombres.

De Cicerón hay muchas biografías y siempre suelen, hasta ahora, ser o muy benéficas ("era un grtan tipo") o muy negativas ("era un vanidoso y soberbio")

Sabemos mucho de él por él mismo y su simpatía nos llega desde sus cartas, sus libros o sus discursos. Yo creo que fué un hombre bueno, bienintencionado, precursor de esa humanitas que antecedió al cristianismo, coinservador a ultranza y decpecionado de los conservadores, y progresista por naturaleza asustado por el progreso. Vanidoso como buen romano; generoso como hombre permanentemente arruinado; amante de la familia (su relación su hija Tulia emociona); necesitado de los amigos; sardónico y sarcástico, insoportable y extremadamente bondadoso. Escribió sobre todo, lanzó la filosofía en Roma, platónico. Cuando tuvo poder lo ejerció con una honradez fuera de norma para su tiempo.

Mi problema con él es que escapa a cualquier arquetipo porque le veo como un buen tipo normal y corriente. Podría ser el vecino de al lado.

Pedra Lletraferida ha dit...

Agradecido de nuevo por sus atentas palabras, Luis. A continuación le paso el enlace al comentario sobre la biografía de Cicerón a la que me refería en mi anterior comentario, y que tuve ocasión de tener en mis manos en mi última visita a la librería:

http://www.casadellibro.com/fichas/fichabiblio/0,,2900001186778,00.html?codigo=2900001186778&nombre=CICERON%20%3A%20BIOGRAFIA

Saludos cordiales.

zel ha dit...

Eo, que hi ha algú? Trobo a faltar els teus escrits, lletraferit sense pedres, bé, ferit tampoc, tocat per la gràcia de les paraules, apa, salut, és un hola i fins aviat.

Pedra Lletraferida ha dit...

Hola, zel! Et seré sincer. Massa pedregades a les ales fan del tot impossible una mínima creació intelectual amb cap i ulls. Farem els posibles per trobar la llum, però de moment estic cec completament. Gràcies pels bons desitjos!.

mar ha dit...

bona nit, amic pedra
M'agrada tenir la casa plena d'amics i per això venia a convidar-te a la inauguració del nou "brisalls". Espero que t'agradi.
mar

-vinga, que necessito una bona abraçada d'ós.

Pedra Lletraferida ha dit...

Gràcies per la teva invitació, Mar! Acabo de visitar la teva nova caseta, i de seguida com em sigui possible n'afegeixo l'enllaç directe al meu blog. Felicitats per l'inauguració, i aviam si fem els possibles per trobar-nos. Escriu-me, si us plau! Gràcies... :) B7's.

zel ha dit...

Hola noi, que fas vacances o vas de bòlit ( com molts, jejeje) és que fa dies que vaig passant i no escrius, no siguis gandulot, va, una micona de res per anar passant!

Pedra Lletraferida ha dit...

Hola, Zel! Ni vacances, ni de bòlid, sinó tot al contrari... Hehehe. Que bé que m'explico, eh?. Mira que n'hi ha de gent pendent del que escric aquí, però mira que n'hi ha ben poca de tan simpàtica com la Zel, eh?. Algú opina diferent, potser?. Doncs que parli ara o que calli per sempre!... Hehehe, Home, ja!... ;)

Salutacions cordials.

zel ha dit...

Joooo! jooooo parlo i no callo, i meys per sempre, coi, ni vacances ni de bòlid, sinó tot el contrari? Ho escric al revés? Això és que en portes alguna de cap, i de pedra t'has convertit en:
-pedra polida, (fas canvi de blog)
-pedra foguera (estàs de festeig)
-pedra tosca (estàs "ratllat")
-pedra de ronyó ( no estem fins, no estem fins)
.......
Mentre no sigui fòssil...
.......
:))))
ciaooo, caro!

Pedra Lletraferida ha dit...

Molt bones de nou, Zel! Et seré sincer. Estic en procés de recomposició, després de que fa uns mesos intentéssin esmicolar-me i fer-me miques. El procés és dur, complicadot, i sembla que haurem de tindre molta paciència. Aquí no hi puc dir res més. Tinc el correu email a la capçalera per si vols que en parlem amb més detall. Gràcies per preocupar-te de la Pedra, però no t'amoïnis, aviat tot tornarà al seu lloc i la Pedra tornarà a la llera de la Tordera.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

Crec que fou Rusiñol el primer en tornar al Jardí (http://www.omnium.cat/media/7120.pdf).
Doncs un jardí necessita atencions permanents, altrament, ens trobarem a la selva, amb la seva llei.

zel ha dit...

Molt bé, ja en parlarem. Ai, jo també estic en període de lluita des de fa temps, però el blog em fa disfrutar, abraçades.

Anònim ha dit...

Como la plaga llega a buenos campos de cultivo, come, sacia su sed, arrasa con todo y luego se marcha a otra plantación tal como vino a seguir arransando campos de labor, de esfuerzo de ilusión...de horas echadas sobre la tierra....Como la plaga de campo en campo inconsciente solo buscando el instito por el instito....al final algún campesino arrima su cerilla y quema su propia cosecha antes de ver como poco a poco se convierte en pasto de parásitos y plagas....No hay veneno para quien solo escucha la llamada de la selva...no hay tregua para la plaga .....no hay descanso, pero un solo animal fuera de esa multitud no es nada....por eso van en manadas........

Un solo animal vive míseramente de la poca hierba que encuentra a su paso....al final con los años se encuentra en un desierto y muerto de hambre , es lo que tiene no sembrar que al final no hay cosecha....

Día abrasador...una langosta....se aleja...y sueña con plantaciones nuevas, no sabe que para cuando llegue tendrá mas años, menos camino recorrido mas dejado a su espalda, y la soledad única del recuerdo, que por querer mas se quedó con menos .....

Hoy soy yo quien prende fuego a mis campos abiertos.......:)