Amb aquest comentari "de veritat" encetem avui un blog que us faci pensar (un més a afegir a la nombrosa colla, doncs). Un blog on els comentaris que hi facin els amables visitants siguin escrits des de ben endins de cadascú, des de l'ànima (qui en tingui, apa) i amb el cervellet.
Benvinguts, passeu i agafeu bon lloc, que entre tots farem una bonica casa de pedra al bosc del diàleg frondós. El piscolabis d'inauguració el muntarem més endavant. Disculpeu-me, ja ho sabreu entendre.
Tinc tota una llarga llista de coses pensades, per escriure-les i comentar-les amb tots vosaltres, però no em ve de gust començar ara i avui. Canvi de plans d'última hora. M'explicaré...
Anit vaig veure a la televisió -quarts de dotze tocats- un reportatge a "La 2" sobre les recents allaus d'inmigrants a la frontera del Marroc amb Ceuta i Melilla, una d'aquestes nits passades. Un "paio" que baixava d'un jeep de la Guàrdia Civil i etzibava -impunement- puntada de peu rera puntada de peu (Aquests són els mitjans anti-avalots a emprar, Sr. Delegat del Govern?) a un parell de subsaharians que havien aconseguit superar la tanca doble que separa el món dels pobres (el seu) del món dels rics (i dels no tan pobres, el nostre). Només els quedaven forces per anar cridant "por favor, por favor!", mentre es protegien la cara de les botes "benemèrites". Se'm va travessar a la gola el got de llet amb galetes...
Què dic i què hi poso ara jo aquí? Com escriure sobre el que sento? Vergonya aliena, potser? Crida Llibertat!!!, ¿no?.
Aquesta gentada (valenta) fan el que fan i el que poden, jugar-se la poca vida que els mereix a ells ser viscuda en eixes condicions, per tal de fugir cap endavant, cap el "paradís" (?) somniat. No porten res d'equipatge, només un passat d'angúnies i misèries per explicar. No hi tenen res a perdre fent un salt al buit. I molt a guanyar, malgrat els cops que reben, la tensa nit al ras esperant el moment oportú, els trets a matar al front de la llibertat desitjada (Qui va disparar, ZP?), les esperances frustrades en ser descoberts, i la pell esquinçada a tires als filferros. Després de tot, un d'ells, estirat i malferit en un llit de branques i cordills, ho deia gemegant: "prou de bones paraules"...
Se m'han acabat les paraules, doncs. Només sento que tinc (encara) més pedretes de vidre, petites i punxegudes, corrents per dins de l'enteniment. No hi arribo a capir el què està passant. Un ciutadà "humà" (com tu i com jo) que lluita cada dia per ser (més) lliure al "món" no pot fer res més que pensar i patir des de la distància. Jo faria exactament el mateix que ells si calgués, sens dubte!!!.
La bona gent no podem esdevenir com a "convidats de pedra" davant d'aquests lamentables fets. Aquest món no està ben construït ni té bons fonaments. No ens posem pedres al fetge ara, encara que hi ha qui tira la pedra i amaga la mà. Pedres llençades amb les que després, els que tenen el cor de pedra, en fan les tanques.
I tu, t'atreveixes a saltar les tanques que calgui, per cridar ben alt i ben fort "Llibertat"? T'imposes o t'imposen tanques? Són virtuals, imaginàries o reals?. Parlem-ne tant com calgui, sense tanques, amb llibertat.
Un color: el negre de la pell del meu amic.
Un número: qualsevol que sigui "infinitament" lliure.
Una música: "Byko" (Peter Gabriel).
Un pensament: "Val més morir d'empeus que viure de genolls" (Ché Guevara).
Un mot: Llibertat.
Una pel-lícula: "Crida Llibertat" (1987).
Un blog (lliure): Paraula d'Stone
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
20 comentaris:
Oh! Moltes gràcies per la sorpresa! La veritat és que no puc negar que m'agrada que em facin la pilota... (cadascú amb el seu ego). Moltes gràcies per les teves visites i per els teus elogis dels que, ho reconec, no me'n puc considerar mereixedor. Espero que a mida que ens anem coneixent no canvïis d'opinió. Jeje!
Acabo el comentari amb una altra confessió de la meva banalitat: em fa molta ilusió, molta, ser el primer en comentar el teu blog!
Salut i LLIBERTAT!!!!
Ferran, Ferran... Es temps de tirar-nos floretes, malgrat no sigui primavera. Ja vindran temps de pedregades, que n'hi haurà, que n'hi ha d'haver, vaja. Si no és així, ens farem la pilota (llavors sí) ambdós.
holaaaa! la filosofia no és el meu fort i espere no baixar massa el nivell del blog... farem el que podrem! tinc la sensació que el conflicte amb la llibertat és semblant al que existeix amb altres valors i amb altres paraules. Tot és relatiu i subjectiu a pesar de la necessitat de buscar espais comuns on les paraules i els valors tinguen un sentit el més universal possible, si és que cal...
en fi, no puc suportar el que està passant a aquella frontera que conec en primera persona. Em supera.
sobre les tanques personals... sí, clar, per què negar-ho, alguna tinc, més imposada des de fora que des de dins, la veritat. Alguna té més de 6 metres d'alçada.
Benvingut a la catos[filoso]fera...! La reflexió que fas sobre els saltatanques de Melilla em fa pensar que ells són els nous herois del segle XXI. Comparteixo amb tu la idolatria pel mite de la LLIBERTAT; perquè es tracta d'un mite, no ho oblidis. Et desitjo una bona singladura bloguera... Ens llegim.
"entre tots farem una bonica casa de pedra al bosc del diàleg frondós"
tant de bo ho aconsegueixis. Hi ha molta feina a fer, I més tu que no nosaltres, que llegim i marxem sense dir res (si cal)… però crec que quelcom del que diguis ens quedarà a dins per fer-nos reflexionar.
Cal tenir clar que la filosofia no serveix de res si no es té cap intenció d'aplicar-la o d'aplicar-nos-la.
en fi…
llibertat, sí, és un bon crit ja que ens l'han escanyada de valent…
I patirem la mala política i la mala gestió que aquest govern ha fet amb el tema de la immigració (i ens moltíiiiiiiisssims altres)
bé, espero seguir venint per aquí i posar alguna pedreta de tant en tant
bona feina
Nimue, hola bonica!!!... ;-) Gràcies per la teua visita, abans que res. Això és el millor per a mi... Un beset¡¡¡ I torna, és clar.
Pel que me'n dius -passa sovint-, quan escoltes el mot "filosofia" t'ho repenses dos cops, i és normal. Perquè?. Doncs perque, per començar, de ben segur que tú tens una bona filosofia de vida, o si més no, la que creus que és la millor per a tu (agafes d'aquí, un xic d'allà...). Què me'n dius?. Després hi intervenen conceptes com el diàleg, el pensament crític, etc., i que ens fan ser el que som i el que volem ser. Potser si li canviéssim el nom tindria més èxit, però jo crec que qui "estima el saber" (philos-sophos en grec) ho fa tant si es diu "filosofia" com si es diu d'una altra manera.
El conflicte amb la llibertat del que me'n parles té (o no) molt a veure amb l'anomenada "crisi de valors" que pateix la societat d'avui dia, sens dubte. El que passa és que llavors n'hauríem de parlar de quins són aquests valors, i quins (com el respecte i la dignitat) són intrínsecs a la condició humana.
Les pitjors tanques són les que ens auto-imposem, ja que són tanques interiors, a vegades carregades de prejudicis, des-coneixement, i esclaves de les idees.
Cuidat i ens llegim¡.
Agraït per la teva visita, mestre TdQ.
Fa una estona he passat per "casa teua", i què vols que t'en digui... Que ja et tocava tornar a la catos[filoso]fera, perque no en tinc cap dubte de que els mestres com Vòs em proveiran de la millor arquitectura per construïr un casal fet de coneixement, saber i diàleg, que és el que pretèn assolir aquest blog.
Tanmateix com em dius, veig els "saltatanques" de Melilla (i els d'arreu) com uns èssers que tenen la "gosadia" (hi estan obligats per supervivència¡) de fer el que se suposa un dret: enfilar-se a les tanques, cridar llibertat, deixar-s'hi la vida (si cal), i cames ajudeu-me.
N'haurem de xerrar molt en propers comentaris sobre el mite de la LLIBERTAT. El trobo molt interessant com a tema de debat filosòfic, perque té molt de suc i molta actualitat. I -creu-me- s'han de tindre bones raons i molts arguments (per no dir una cosa pitjor) per haver de lluitar, dia a dia i a cops de colze, per la teva llibertat, en tots els sentits i en tots els àmbits.
Agraït pels bons dessitjos, doncs són compartits. Ens llegim, mestre... ;-)
Hola Mar¡. És un plaer veure't per aquí, i tant de bò siguis una "pedra" habitual de la nostra caseta al bosc.
Aconseguirem fer-la entre tots, no ho dubtis. Fer una feina constructiva pendent, i ens en donarem encara més (si cal) de feina. Si més no, perque cadascú s'hi "re-pensi" tant com calgui del que aquí s'hi escrigui.
Aquest blog m'agradaria que fós un lloc de "trobada", més de "llegida" i de "pensada", que no pas de "fugida" (si m'és permès la utilització d'eixos mots entre " "). Per tant, hi estem tots implicats d'alguna forma. Jo us necessito a tots, vaja. No em deixareu sòl-solet ¿oi?. Diàleg: "logos" de dos (o més).
Si em deixes emprar una frase del meu comentari al blog en sentit invers, et diré que tan sols llençaré la pedra al riu, perque les ones en la superfície us facin arrivar el missatge fins a les vores, mentres la pedra s'enfonsa a les profunditats del pensament.
L'aplicació de la filosofia a la nostra vida esdevé (tal i com li he dit a l'amiga Nimue) el "quid" del bon filosofar. Que ho faci millor o pitjor (l'aplicació) ja és una altra qüestió, i per això estareu tots vosaltres a l'aguaït, per fer-m'ho veure amb respecte i sense pressumpció de "nivell".
Mar, espero amb neguit les teves (carinyoses i filosòfiques) pedregades... Hi posaria tot el front, ves... ;-)
A reveure't per aquí, amb Llibertat¡. Besets¡.
Ostres... m'has fet venir ganes de cridar:
Llibertaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!
Malauradament jo ja estic molt decepcionada, perquè per molt que cridem sempre ens posaran tanques i més tanques... Resulta impotent veure com els ossos formiguers (molt grans) ens posen grans parets a nosaltres, les pobres formiguetes...
Uix si que m'ha sortit gràfic això...
Jo tampoc estic al nivell filosòfic del blog... però no em puc estar de comentar-te... ;)
ves en compte si hi poses tot el front, perquè les meves pedregades quan són carinyoses són molt meloses, però quan són "pedregades" tinc entès que fan mal
;)
gràcies per acollir-me tant bé
petons
Benvingut al ciberespai! Està una mica remogut aquests dies perquè la tardor és trista i quan plou baixa fang, però podria ser un lloc interessant per a viure? Has vist una "peli" que es diu: "La pesadilla de Darwin"? Si pots no te la perdis.
Grácies per la teva impagable visita, Ramon... :-)
El ciberespai es tan (in)estable com la societat d'avui dia, ballant sobre la fulla d'un ganivet, sempre dins d'un "caos ordenat", o dins d'un "ordre caòtic" (hi ha dues vessants d'opinió a la sociologia). La tardor és bona època per als lletraferits i també per les tristors, tretes d'aigues tèrboles o clares, tant se val. La peli "Darwin Nightmare" ja me la va recomanar l'amic Agustí des de la seva web "I si la filosofia fós la resposta?": http://i_si_la_filosofia_fos_la_resposta.lamevaweb.info/post/1038/36157#comments
En prenc nota i ens llegim!
"La llibertat comença cona acaba la del veí" O això diuen... ;)
Petonssss!
Quan hom viu en llibertat, potser, no acaba de valorar-ne el que suposa. És quan hom, ha de lluitar per aconseguir-la, quan, pren tot el seu significat.
Per als que lluiten, la majoria de les tanques són reals; per als —dits— homes lliures, les més, són imaginaries.
Amic "Pensador": agraït pel teu re-trobament i per la teua visita. Em quedo, però, amb les paraules de l'amic TdQ: la llibertat és un mite. O potser no?. Perque per una banda és el que tú dius, l'hem d'exercir (la llibertat) per ser-ne de lliures. Per l'altra, i amb el lliure albir, què ens queda en aquest món per alliberar?.
A nosaltres mateixos, potser?
A quin riu dius que has enviat la pedra? És que m'agradaria trobar-la...
Doncs benvingut com ja t'han dit a la blogosfera :) i quina millor entrada que amb la llibertat, malgrat que siga sent l'assigantura pendent de la humanitat.
No crec que puga hi haure una llibertat social si abans no tenim una llibertat individual. Eixa llibertat almenys per a mi a de ser mínima, almenys la llibertat individual de poder escollir on i quan volem treballar i viure. crec que aquest hauria de ser el primer dret arreu del món. La terra no pertany a ningú i només quan comprenguem que és ella qui ens acull generosamen s'avabaran les tanques i els murs. Jo també em vaig esgarrifar amb el reportatge. Se'm va quedar gravat quan un malferit deia alguna cosa així al periodista: jo sóc un animal, ens tracteu com animals, i tu ets una persona, per què m'entrevistes ara?deixeu-me perquè estic ferit.
Ferran: disculpa'm (o no) per haver llençat la pedra tan lluny, i que hagi tardat tant de temps en arribar al fons. Tú ja m'entens, o no?. Agraït per l'observació, de totes les maneres!.
Anjoc: estic d'acord amb el que em dius, i hi afegeixo que penso que la llibertat és quelcom que tenim els humans per ser-ho (el lliure albir), i que està en contraposició amb el "no-esclau" i el "no-sotmès". Tanmateix, "l'auto-determinació" feta persona.
Publica un comentari a l'entrada