Serenitat

Hi ha un preciós proverbi budista que diu així: "Si el problema té solució, de què et preocupes? Si el problema no té solució, de què et preocupes?". Doncs això mateix.

Estic d'acord en que la realitat és duríssima, i que per a segons quines experiències costa d'entomar, d'acceptar, i de conviure-hi amb ella. No em feu donar-vos exemples.

Però com diu la serena foto que us adjunto avui i aquí, tant si l'entens com si no l'entens, la realitat està al teu davant, "impertérrita, incólume e impóluta, impasible el ademán".

Ergo el millor que pots fer, "malgré tout", és no donar-t'hi més cops de cap contra ella, i començar-te a fer a la idea de com són les coses (nóumen) i de com se'ns mostren (fenòmen).

8-Març, Vaga General Feminista!

Ets la Hòstia, Cuixart!

Twitter, criminalitzat?

The Sound of Silence (by "Disturbed")

Esfereïdora versió en vídeo de "The Sound of Silence" -dels arxiconeguts i mai prou escoltats Art&Garfunkel- aquest cop a càrrec dels "Disturbed", un grup de Heavy Metal de Chicago. El cantant David Draiman és el meu clon sense la seva veu, ha quedat clar i fefaent.

Tros de veu, tros de verssió sinfònica, tros de cançó caçada ahir a la tarda i al vol visionant un capítol de la temporada 5 de "The Blacklist", série impresionant d'espionatge del milloret que es pot veure avui dia a Netflix, produïda i protagonitzada pel grandiós James Spader.

----------------------------------------------------------------------------------------

"And in the naked light i saw.

Ten thousand people, maybe more.

People talking without speaking.

People hearing without listening.

People writing songs,

that voices never share,

And no one dare.

Disturb de sound of silence."

----------------------------------------------------------------------------------------

Amb el rerefons d'aquesta música tan vella-bella, en Tom (Ryan Eggold) és foradat a ganivetades per la màfia mentres la Liz (Megan Boone), esposa i membre d'un cos especial del FBI, rau a terra semi-inconscient, sense poguer salvar-lo de morir dessagnat camí de l'Hospital.

El so del silenci lluminós, o el tro del soroll fosc. Com vosaltres ho volgueu. Tots xerren. Tots criden. Però ningú escolta. Ni a un mateix. I als altres menys, és clar. És la distorssió del so del silenci. Sense harmonia, sense cadència, sense ordre. Caos. Mort. Vida.

Més Serenitat

"L'Ésser oblidat" de Martin Heidegger és també un ésser buit de tot per sobreviure amagat.

Serenitat

Acceptat tal com ets per després omplir-te d'allò que vols donar als altres. Mai a l'inversa!

El Judici al Procés des de ALE

Cartell de Vox

Tots Jutjats!

Els No-Llocs d'en Marc Augé

A la tardor de l'any 2010 -i acabada d'encetar la carrera a la UB-Filosofia- vaig tindre l'immensa sort de fer l'assignatura de Filosofía Social amb el mestre, filòsof i amic Joan González Guardiola, un dels millors professors de la Facultat i un dels qui més en vaig aprendre en el temps d'estudi allà dins.
Un dels molts temes que vam tocar a les classes magistrals d'en Joan va ser, precisamanet, la qüestió (punxeruda, ignorada i frapant) dels "no-llocs", tal i com els descriu el filòsof FRA Marc Augé en aquesta precisa entrevista que li van fer a "El País" el passat divendres a la secció de Cultura.
-----------------------------------------------------------------------------------------
Ens diu el mestre Augé: "Les tecnologies alteren l'espai i el temps: pots contactar amb algú en qualsevol lloc i circumstància, quan relacionar-se amb l'altre necessita dedicar-hi un temps i un espai concrets; és paradoxal: les xarxes socials estan destruïnt les relacions socials".
-----------------------------------------------------------------------------------------
Podeu cercar en els meus escrits on hi trobareu també aquesta afirmació: les xarxes socials no són ni xarxes ni socials. Perquè? Augé ho ha deixat ben clar: perquè destrueixen les relacions socials. Ell, però, parteix del que ell anomena els "no-llocs", la petita però dolorosa i invisible pessigada.
I què és un "no-lloc", segons Marc Augé? Detectats per ell el llunyà 1992, són llocs fora del contexte de qualsevol lloc possible en el continu anar d'un lloc a l'altre: aeroports, estacions de tren, bus i metro, grans superfícies, etc., arrossegats com anem per l'ús-abús de la tècnica que ens envolta.
Conclusió: El "no-lloc" per definició és un no-espai i per tant un no-temps. I d'aquí anem a petar a la "no-vivència", que en ella mateixa és una acceleració exagerada d'allò viscut. I ara només us recordo, per acabar, que Herr Heidegger va escriure molt i bé sobre el problema de la tècnica.
En els meus gairebé 30 anys com a Tècnic de Sistemes vaig viure (o potser no-viure!) en carn pròpia aquest virus malaltís per la tècnica que deshumanitza, des de la vessant més profesional i més anorreadora. Per tant, sé de què en parlo, i sé quines són les conseqüències que té en el cos humà.

14 anys sense Tú és massa, Mare!

Dissabte 2-Feb-2019. Dia de la Candelera. I no, no és un dia qualsevol pels 7 cadellets, pels néts, per a tota la família, i per a txts els que et coneixien-estimàven. Hi ha éssers immortals, sí. Oitant!

Com cada 2-Feb de cada any que passa des d'aquell 2-Feb-2005, només tinc esma i forces per posar-vos un enllaç directe a allò que em va brollar de l'ànima quan vas deixar-nos, un "Camp de Roselles".

Vas morir un 2 del 2, et van posar a la sala 2 "Mediterrani" del Tanatori de Can Ruti, i et van enterrar al Cementiri Nou de Badalona al nínxol 422. No crec en les casualitats però sí en les causalitats.

DEP per sempre, mare. T'enyor, massa. T'estim, moltíssim. Fins la eternitat.

(Fa uns quants anys que entenc perquè som 7 cadellets, i què és una llar amb totes les lletres).

Així estem (per Santoro)

El proper dimarts 12-Feb començarà a escriure's una de les pàgines més negres i fosques de la ESP profunda, neo-franquista i fatxa, amb el començament del judici als nostres pres@s polítics.
Mentrestant i des del Govern de la Generalitat es limiten a comparèixer amb comunicats oficials i a entregar-los-hi un Govern sencer, per tal que se'ls enduguin a la cort de MAD com a terroristes.
"No passaran!" cridem txts... però l'enemic ens ha entrat fins la cuina i se'ns ho ha endut tot -excepte la dignitat- en un 1-Feb plujós, trist, gris, rúfol, i de color merda de gos quan fuig. Fins quan?