Crida Llibertat!!!

Amb aquest comentari "de veritat" encetem avui un blog que us faci pensar (un més a afegir a la nombrosa colla, doncs). Un blog on els comentaris que hi facin els amables visitants siguin escrits des de ben endins de cadascú, des de l'ànima (qui en tingui, apa) i amb el cervellet.
Benvinguts, passeu i agafeu bon lloc, que entre tots farem una bonica casa de pedra al bosc del diàleg frondós. El piscolabis d'inauguració el muntarem més endavant. Disculpeu-me, ja ho sabreu entendre.
Tinc tota una llarga llista de coses pensades, per escriure-les i comentar-les amb tots vosaltres, però no em ve de gust començar ara i avui. Canvi de plans d'última hora. M'explicaré...

Anit vaig veure a la televisió -quarts de dotze tocats- un reportatge a "La 2" sobre les recents allaus d'inmigrants a la frontera del Marroc amb Ceuta i Melilla, una d'aquestes nits passades. Un "paio" que baixava d'un jeep de la Guàrdia Civil i etzibava -impunement- puntada de peu rera puntada de peu (Aquests són els mitjans anti-avalots a emprar, Sr. Delegat del Govern?) a un parell de subsaharians que havien aconseguit superar la tanca doble que separa el món dels pobres (el seu) del món dels rics (i dels no tan pobres, el nostre). Només els quedaven forces per anar cridant "por favor, por favor!", mentre es protegien la cara de les botes "benemèrites". Se'm va travessar a la gola el got de llet amb galetes...

Què dic i què hi poso ara jo aquí? Com escriure sobre el que sento? Vergonya aliena, potser? Crida Llibertat!!!, ¿no?.

Aquesta gentada (valenta) fan el que fan i el que poden, jugar-se la poca vida que els mereix a ells ser viscuda en eixes condicions, per tal de fugir cap endavant, cap el "paradís" (?) somniat. No porten res d'equipatge, només un passat d'angúnies i misèries per explicar. No hi tenen res a perdre fent un salt al buit. I molt a guanyar, malgrat els cops que reben, la tensa nit al ras esperant el moment oportú, els trets a matar al front de la llibertat desitjada (Qui va disparar, ZP?), les esperances frustrades en ser descoberts, i la pell esquinçada a tires als filferros. Després de tot, un d'ells, estirat i malferit en un llit de branques i cordills, ho deia gemegant: "prou de bones paraules"...

Se m'han acabat les paraules, doncs. Només sento que tinc (encara) més pedretes de vidre, petites i punxegudes, corrents per dins de l'enteniment. No hi arribo a capir el què està passant. Un ciutadà "humà" (com tu i com jo) que lluita cada dia per ser (més) lliure al "món" no pot fer res més que pensar i patir des de la distància. Jo faria exactament el mateix que ells si calgués, sens dubte!!!.

La bona gent no podem esdevenir com a "convidats de pedra" davant d'aquests lamentables fets. Aquest món no està ben construït ni té bons fonaments. No ens posem pedres al fetge ara, encara que hi ha qui tira la pedra i amaga la mà. Pedres llençades amb les que després, els que tenen el cor de pedra, en fan les tanques.

I tu, t'atreveixes a saltar les tanques que calgui, per cridar ben alt i ben fort "Llibertat"? T'imposes o t'imposen tanques? Són virtuals, imaginàries o reals?. Parlem-ne tant com calgui, sense tanques, amb llibertat.

Un color: el negre de la pell del meu amic.
Un número: qualsevol que sigui "infinitament" lliure.
Una música: "Byko" (Peter Gabriel).
Un pensament: "Val més morir d'empeus que viure de genolls" (Ché Guevara).
Un mot: Llibertat.
Una pel-lícula: "Crida Llibertat" (1987).
Un blog (lliure): Paraula d'Stone

El perquè de "La Pedra"

"La Pedra Filosofant" s'estrena com un nou blog on l'autor hi escriurà comentaris del seu dia a dia, cites i frases cèlebres de sempre, pensades i filosofades (pròpies i alienes) i "bullides d'olla". Ací hi trobareu -de tant en quant- pedrots, pedres precioses, pedregades, cantos rodats de riu i platja, totxanes, grava, guix i sorra. Entre tot(e)s construïrem -amb bons materials- un coneixement que ens faci més lliures. Salut i pedres (filosofants).