Meditacions (I)

Començo aquest nou post amb la intenció de que amb el temps es pugui arribar a convertir (entre tots, perquè compto amb la vostra inestimable aportació en forma de comentari) en un arxiu temàtic independent dels demés. Haureu llegit que tractarà sobre totes aquelles coses, vivències, dites, i experiències -pròpies, alienes, personals i de coneguts- que ens mostren dia a dia el plaer de viure una vida senzilla, atapeïda de detalls petits i insignificants per a molts, però importants per a pocs. Ja portava uns quants dies fent-ne anotacions al marge, i crec que és el moment oportú de buidar aquí el pap. Aquí en teniu les primeres, doncs. N'hi haurà més!:

Tafanejar durant hores els volums de les llibreries i de les biblioteques, i si s’escau, "adoptar-ne" algun.
Alegrar-se en rebre emails dels amics, ni que sigui per dir-te "bon dia!, com estàs!".
Ensumar l’olor del bosc en acabat de ploure.
Observar l’harmonia a la natura.
Sorprendre’s en veure com dos joves s’estimen i es petonegen estirats al terra en plè centre de Barna a quarts de 6 del matí d’un diumenge.
Tindre com a plat preferit les patates fregides.
Sentir que el Montseny se’t pot caure al damunt.
Un cubell de cafè amb llet ben calentet a les mans, amb el nas enganxat al darrera d’una finestra, mentres a fora plou a bots i a barrals.
Convertir el remor del trencar de les ones a la platja com una necesitat vital.
Imitar amb xiulets el cant dels ocells, aviam qui fa més xibarri.
Llevar-se sense despertador i quan el cos et digui prou.
Poguer sobreviure sense treballar (de moment s'ha de treballar per viure, no a l'inrevés).
Escoltar (enlloc d’interpretar) el que et diuen.
Comprendre al que pateix dolor físic i/o moral.
Entendre un malentès i a qui necessiti fer-se entendre.
Aconsellar els cadells des de l’ànima.
Agafar la baixada de la muntanya de la vida i trobar-se que el forat que va deixar la mare només l’omple el seu record.
Començar a cercar la pau en el silenci.
Aprendre cada dia coses noves dels mestres i de tothom.
Sapiguer que hi ha qui es llegeix (gràcies!) les 4 lletres que escrius de tant en quant al blog.
Gaudir del petits detalls de la vida.
Perdre el temps quan no toca.
Re-conèixer els errors i acceptar la nostra imperfecció.
Tindre la millor educació del món: la de la "universitat" del carrer, la de la gent, i la dels amics.
Ser milionari en sentiments, perque ni es compren ni es venen.
Deixar-se captivar per les pedres del Barri Vell de Gerunda.
Anar pel món sense rellotge.
Emportar-se a la feina els estris per afaitar-se, i en començar, adonar-te’n de que te’n has oblidat de la maquineta.
Caminar, caminar, caminar, caminar, caminar… sense rumb, un matí grisós i fred de tardor.
Celebrar el 20-N… només per que és el cumpleanys d'una germana!
No complicar-se la vida. Tot és molt senzill. Nosaltres ens ho compliquem.
Tindre por de passejar a les fosques una nit de llamps i trons, i reconèixer-ho.
No tolerar l’estrés.
Dessitjar que passin ràpid i de seguida les festes, perquè ja no hi és el “pal de paller” de la família.
Estimar el pensament i el saber, sorprendre’s en aprendre'n, i llegir cada dia un xic dels mestres i savis.
Ser tu mateix i amb naturalitat sempre.
Passar de les modes.
Escriure per vici, i llegir amb desfici.
Tindre poc de tot i molt de poc, per quan se’n té una mica més, valorar-ho.

(Continuarà).

Un color: el que tenen les llàgrimes. Més senzill, impossible.
Un número: el 0 (zero, no confondre amb "no-res").
Una música: "Pride (in the name of love)" (U2).
Un pensament: "No és més feliç qui més té, sino qui menys necessita".
Una pel-lícula: "Moll Flanders, el coraje de una mujer" (1996).
Un blog (senzill i natural, com la mestressa que el governa): Luthien Tinúviel

El costat fosc de la Lluna

"Algú s'ha deixat el llum encès", "Se m'ha penjat la pilota (la de pensar, potser?)", "Se m'ha escapat el globus (aquest no, l'altre!)", "Hi ha una boleta de sucre glaç penjada al cel"... La de metàfores que arrivem a fer servir quan parlem d'ella, oi?.

Després de (massa) dies d'aturada involuntària al blog (gripada quinzenal, vacances forçades, absència d'idees i de musses, pedregades absurdes...) aquí em teniu de bell nou, llençant pedres al riu. Aquest que vos escriu, com La Lluna, també té el seu costat fosc i unes circumstàncies a les que (des)atendre. Què us pensàveu?. Qui ho sap tot de qui?. I perquè?. Per quin motiu s'ha de saber tot?. Perquè treiem conclussions errònies des del costat fosc propi i des del des-coneixement de l'altri?.

Un dia d'aquestos de Lluna plena vaig adonar-me'n que des de la Terra i a ull nu segueixo veient-la com la veuen els infants: com la cara d'una persona. Sempre m'he sentit molt atret per aquesta extranya influència llunàtica. Sóc llunàtic, sí, però dels bons, dels que es posen de "bona Lluna" en veure-la callada i sola allà al capdamunt. Com l'home llop, però a l'inrevés, ves (molt bò el teu conte "Lupus", Arnau!).

La contemplació de la Lluna Plena i resta de fesomies (nova, quart creixent i quart minvant) em fan sentir bé, "d'eixe món", cosmopolita i part de l'espai natural que ens envolta. Si em permeteu la llicència i re-seguint aquesta "tesi llunàtica", em pregunto i m'imagino què hi pot haver al costat fosc de la Lluna. Pink Floyd, a la cançó "Brain Damage" diu: "I see you on the darkside of the moon", traduït com "ens veiem al costat fosc de la Lluna". El costat fosc de tot. El costat fosc de la Lluna. El meu costat fosc. El teu costat fosc. Qui no té costat fosc?. El bé i el mal. El blanc i el negre. El ying i el yang. El nord i el sud. El bò i el dolent (o el menys bò). El positiu i el negatiu. La cara i la creu. Un (potser) sí i un (encara) no.

Dins de les diverses, variades i enriquidores branques del saber (i de la ciència en concret) em quedo encissat, embadalit, bocabadat i esmaperdut estudiant l'espai amb el Sol, la Lluna, les estrelles, els planetes, i totes les "cuques" que s'hi mouen pel mig. Cosmologia en diuen de la filosofia metafísica que en tracta. Apasionant. Temps i espai són dos conceptes que porten de cap l'Humanitat des dels clàssics grecs. I si no, que li ho preguntin a l'Albert Einstein, oi?.

Dels meus temps vestit de verd llefiscós (no us n'explicaré cap batalleta, va!) em vé a la memòria que, quan ens tocava fer una "marxa nocturna" pels volts de la caserna a les nits de Lluna Plena, no ens calien llanternes, donat que la seva llum regalada ens guiava com un fanalet enmig d'un bosc ombrívol, negre i humit com la gola d'un llop.

"Y qué le voy a hacer si yo, nací en el Mediterràneo!" (Joan Manuel Serrat, "Mediterràneo"), i per tant n'he gaudit de la teva corona llampant reflectida al damunt de la bassa d'oli que és la mar a les xafogoses nits d'estiu. Esquitxades d'argent blanc que ens marquen la drecera vers l'horitzó, on en unes hores hi geuràs amb el teu estimat Sol-Solet... Restes penjada sobre un tapís d'un color especial i inigualable. Si agaféssim un blau marí, un gris plom i un polsim de cendra negra, et pintaria el mateix cel que t'aguanta!. ("Se m'ha penjat la bola. Please reset").

La teva germana (la Lluna de València) m'acompanya en l'esdevindre de la vida. Amistats i coneguts m'ho repeteixen un i un altre cop. Es allò de que "tots els savis són despistats", amb l'afegitó de que despistat ho sóc quatre pobles, però de savi gens ni mica.

La melancòlica (i històrica) cançó de Procol Harum "Con su blanca palidez" podria ser-ne el teu himne oficial. Llàgrimes com llantions (d'enyor i de soledat) lliscaven per les meves galtes quan l'escoltava (anys ha) per la ràdio, i a la teva carona blanca hi veia la de la meva estimada. Desencís pur per carícies dessitjades mai viscudes i de tendres abraçades volgudes i mai assolides.

Ens veiem al costat fosc de la Lluna?. T'hi espero. No tardis. Escriu-me si et plau i explica'm com t'ha anat. De tot se n'aprèn.

Un color: qualsevol cru "con su blanca palidez".
Un número: una (Lluna) amb quatre (fases).
Una música: "Brain Damage" (Pink Floyd).
Un pensament: "Àngel o dimoni, sempre tú mateix".
Un concepte: Lliure albir.
Una pel-lícula: "La teta i la Lluna" (1984).
Un blog (llunàtic dels bons): Les Llunes de Miranda