20 de novembre 2005

Meditacions (I)

Començo aquest nou post amb la intenció de que amb el temps es pugui arribar a convertir (entre tots, perquè compto amb la vostra inestimable aportació en forma de comentari) en un arxiu temàtic independent dels demés. Haureu llegit que tractarà sobre totes aquelles coses, vivències, dites, i experiències -pròpies, alienes, personals i de coneguts- que ens mostren dia a dia el plaer de viure una vida senzilla, atapeïda de detalls petits i insignificants per a molts, però importants per a pocs. Ja portava uns quants dies fent-ne anotacions al marge, i crec que és el moment oportú de buidar aquí el pap. Aquí en teniu les primeres, doncs. N'hi haurà més!:

Tafanejar durant hores els volums de les llibreries i de les biblioteques, i si s’escau, "adoptar-ne" algun.
Alegrar-se en rebre emails dels amics, ni que sigui per dir-te "bon dia!, com estàs!".
Ensumar l’olor del bosc en acabat de ploure.
Observar l’harmonia a la natura.
Sorprendre’s en veure com dos joves s’estimen i es petonegen estirats al terra en plè centre de Barna a quarts de 6 del matí d’un diumenge.
Tindre com a plat preferit les patates fregides.
Sentir que el Montseny se’t pot caure al damunt.
Un cubell de cafè amb llet ben calentet a les mans, amb el nas enganxat al darrera d’una finestra, mentres a fora plou a bots i a barrals.
Convertir el remor del trencar de les ones a la platja com una necesitat vital.
Imitar amb xiulets el cant dels ocells, aviam qui fa més xibarri.
Llevar-se sense despertador i quan el cos et digui prou.
Poguer sobreviure sense treballar (de moment s'ha de treballar per viure, no a l'inrevés).
Escoltar (enlloc d’interpretar) el que et diuen.
Comprendre al que pateix dolor físic i/o moral.
Entendre un malentès i a qui necessiti fer-se entendre.
Aconsellar els cadells des de l’ànima.
Agafar la baixada de la muntanya de la vida i trobar-se que el forat que va deixar la mare només l’omple el seu record.
Començar a cercar la pau en el silenci.
Aprendre cada dia coses noves dels mestres i de tothom.
Sapiguer que hi ha qui es llegeix (gràcies!) les 4 lletres que escrius de tant en quant al blog.
Gaudir del petits detalls de la vida.
Perdre el temps quan no toca.
Re-conèixer els errors i acceptar la nostra imperfecció.
Tindre la millor educació del món: la de la "universitat" del carrer, la de la gent, i la dels amics.
Ser milionari en sentiments, perque ni es compren ni es venen.
Deixar-se captivar per les pedres del Barri Vell de Gerunda.
Anar pel món sense rellotge.
Emportar-se a la feina els estris per afaitar-se, i en començar, adonar-te’n de que te’n has oblidat de la maquineta.
Caminar, caminar, caminar, caminar, caminar… sense rumb, un matí grisós i fred de tardor.
Celebrar el 20-N… només per que és el cumpleanys d'una germana!
No complicar-se la vida. Tot és molt senzill. Nosaltres ens ho compliquem.
Tindre por de passejar a les fosques una nit de llamps i trons, i reconèixer-ho.
No tolerar l’estrés.
Dessitjar que passin ràpid i de seguida les festes, perquè ja no hi és el “pal de paller” de la família.
Estimar el pensament i el saber, sorprendre’s en aprendre'n, i llegir cada dia un xic dels mestres i savis.
Ser tu mateix i amb naturalitat sempre.
Passar de les modes.
Escriure per vici, i llegir amb desfici.
Tindre poc de tot i molt de poc, per quan se’n té una mica més, valorar-ho.


(Continuarà).

Un color: el que tenen les llàgrimes. Més senzill, impossible.
Un número: el 0 (zero, no confondre amb "no-res").
Una música: "Pride (in the name of love)" (U2).
Un pensament: "No és més feliç qui més té, sino qui menys necessita".
Una pel-lícula: "Moll Flanders, el coraje de una mujer" (1996).
Un blog (senzill i natural, com la mestressa que el governa): Luthien Tinúviel

29 comentaris:

Mikel ha dit...

Aquesta entrada es molt profunda i amb molt de sentit i la canço escollida una obra d´art que mereixeria ser estudiada a les escoles.

Ferran Caballero ha dit...

Estic absolutament d'acord amb el comentari anterior d'en Mikel.

Anònim ha dit...

Escoltar els ocells com canten, alhora que només se sent com canten els ocells.

Anònim ha dit...

Uoooo! Vaja Pedra!! Quin honor!!!
Gràcies, però no és per tant!!!

Un llistat de sensacions molt interessant. Em quedo amb moltes d'elles: ser tu mateix, no complicar-se la vida, no tolerar l'estrés, caminar i caminar, llevar-se sense despertador...

Jo ja fa més d'un mes que visc sense rellotge... i és genial!!!

Pedra Lletraferida ha dit...

Mikel: aquestes entrades tant profundes hi ha dies que em brollen des de dins com el cabal de les fonts d'aquests darrers dies. En tinc un munt de cançons que per mi son "obres d'art", i aquesta dels U2, sens dubte, n'és una d'elles. Ens llegim!

Pedra Lletraferida ha dit...

Ferran: de tant en quant també hi pots vessar aquí dins quelcom de metafísic. Totes les pedres del pensament encaixen dins del puzzle del blog. No et tallis!

Pedra Lletraferida ha dit...

El pensador: no sé si t'ho arribaràs a creure, però tinc veïns al barri que volen fotre el camp i vendre's la casa, perque diuen que no suporten el xibarri que fan els ocells "quan s'hi posen de veres"... Jo els aplaudiria (els ocells), directament!

Pedra Lletraferida ha dit...

Luthien: l'honor és tot teu, i les gràcies no es mereixen. T'ha tocat, noia. Aquest blog funciona així... ;-)
Un dia d'aquestos, quan aconsegueixi comprar un xic de temps (?) hi posaré tots els enllaços directes als blogs que em són més propers i amics.
I me'n alegro moltíssim de que ja formis part d'aquesta munió de persones que hem decidit ser nosaltres els que ens administrem el temps, sense haver de ser-ne els seus esclaus. Sapiguer "quina hora és", a tota hora, esclavitza, i molt!. Ens llegim!

Anònim ha dit...

He, he... això que em dius de comprar i administrar el temps em recorda a la novel·la Momo de Michael Ende... on els homes grisos es dedicaven a robar el temps a la gent...

Mikel ha dit...

Jo nomes he tingut una mala experiencia amb ocells i es un cap de setmana que vaig decidir pasar de relax amb la meva dona a Tossa i resulta que era el dia que les gavines joves començaban a volar per poder marxar amb l´arribada del fred i les bandarres es pasen tota la nit xisclant sense parar com si les estiguesin matant perque tota la comunitat de gavines esta contenta quan les "joves" començan a volar.
Quin escandol!!!....

Pedra Lletraferida ha dit...

Hola, Mikel! Ostres, noi, quins records et portarà ara anar a la platja o a port i veure com les gavines fan la seva, oi?...jajaja... I quina nit!... ;)
També n'he tingut d'experiències "extranyes" amb aquests ocells. Va ser aquest mateix any a les "Manaies" (ho dic bé?) de Girona. Carrers del Barri Vell amb poca llum, silenci sepulcral,..., i de fons tan sols s'escoltaven els tambors... i els crits de les gavines per sobre de Sant Feliu, a la llum dels focus que l'iluminen unes hores a la nit!... ;)

Pedra Lletraferida ha dit...

Aviso para navegantes:
No tinc perque donar explicacions de res ni a ningú del que escric ni del que deixo d'escriure en aquest blog, d'acord?. O millor dit, les hi dono a qui s'ho mereix i a qui m'en demana explicacions amb respecte i educació. A la resta, pedregada!... ;)
Dic tot això a compte de que potser hi hagi qui estigui molest i amoïnat per la publicitat que en pugui fer d'altres blogs amics en els meus post's. Hi ha qui ho fa, com jo, un per un, i hi ha (al temps, que jo també ho faré, quan pugui!) qui ho posa en una llista en un racó. Res a dir, oi?. O si?.
Tampoc (crec) és qüestió (o si?) de pensar que si posem accesos directes als blogs dels amics és perque estem dessitjant que siguin més visitats. No va per aquí la cosa, companys i companyes, almenys pel que per a mi fa. Què en fem, doncs, del lliure albir?.
Si fós així aquest raonament equivocat, també ens hauriem d'escandalizar per posar un accés directe al nostre blog cada vegada que firmem un comenari en un blog aliè.
Fi de les explicacions, i com diu un mestre avui en el seu blog, la raò de ser d'aquest es fer pensar, i a qui no li agradi, "que s'hi posi fulles".
Ens llegim!.. ;)

Anònim ha dit...

Uoooo!
Suposo que no passa re perquè possis els enllaços als blogs que visites... jo ho faig i la majoria de blogs ho tenen, no?

I a més, en aquest cas, era la primera vegada que algu recomanva el meu blog em vaig emocionar molt, sincerament... :)

Mikel ha dit...

Segur que m´he perdut alguna cosa , pero de totes formes en la meva opinio no has pas de donar cap mena d´explicació possa el link que vulguis i per suposat parla del que vulguis que per aixo casdascu tenim el nostre blog no? i a qui no li agradi...que no et visiti!!
Una abraçada!

Pedra Lletraferida ha dit...

Luthien i Mikel: agraït per el vostre suport, de la mateixa manera que si no me l'haguéssiu donat. Aquí el que compta és que tothom hi digui la seva, que m'escriviu el que en penseu, sense imposar idees ni dogmes als demés. Aquest blog el faig jo i el contruïm entre tots, i a qui no li agradi, com diu en Mikel, que no hi entri. No passa res!.
A més, si he decidit donar-li aquest caire, publicitant un blog amic a cada post que escrigui, és perque jo vull que així sigui, i no per foscos interessos, tal i com pugui pensar (equivocadament) algú.
I ja per acabar: Em pot dir algú perquè nassos haig de donar explicacions a ningú de res, si com en aquest cas, jo he decidit fer-li un regal i donar-li una gran alegria a la Luthien, qui per cert, s'ho mereix?.
Entre una cosa d'aquí, i unes quantes de més enllà, la veritat és que m'estic destrempant moltíssim amb això d'escriure a la xarxa. Potser acabo fent-ho per mi i els amics, només, vía email. Hi ha massa "policia virtual" correns per aquí, i molt perillosos!.
Ens llegim! Una abraçada!.

Mikel ha dit...

no tens perque preocuparte per la policia virtual , no entenc perquee t´ha d´afectar tan els comentaris que algu t´hagi pogut fer. Tu escriu tranquil , digues el que vulguis i a qui no li agradi que començi una recollida de signatures per fer tancar el teu blog jejeje, no poden fer callar al impresentable del Jimenez Losantos i podran molestarte a tu?

mar ha dit...

em quedo amb el 90% de la llista.. la resta és el que no m'ha donat temps de llegir
(ja tornaré a per aquest 10%)

Pedra Lletraferida ha dit...

Gràcies per la teva nova visita, Mar. Torna sempre que vulguis i puguis. Bon dinar demà a Girona!... :)

mar ha dit...

eeiiiii... acabo de llegir que no vens a Girona (ostres...)
m'agradava la idea de coneixe't...
en fi, em seguirà agradant aquesta idea

bé, doncs ens llegim, pedra

una abraçada

Pedra Lletraferida ha dit...

La propera vegada (o quan vulguis!)m'ofereixo per fer-te de guia per la Gerunda inmortal. Jo també hagués volgut conèixer diumenge a la mar. Et dic, però, el mateix que li he dit a altres bloguers que vau ser presents a la trobada: un altre dia serà, hi ha més dies que llonganisses, tal dia farà un any, i a la propera (potser) ens re-trobarem. Una abraçada retornada, amb un beset per llaçet... ;)

èlsinor ha dit...

A totes aquestes meditacions jo les encapçalaria amb el títol genèric de Τά εις εαυτόν (Ta eis heauton) ;)

Pedra Lletraferida ha dit...

Èlsinor: benvingut per aquestes humils contrades lletraferides, i et retorno la visita. Ja tinc un blog més als meus preferits!. Caram, noi, quina trassa gastes!. Ens llegim! :)
(Per cert, et fa res traduïr-me el que em dius en el teu comentari?. mercès!)

èlsinor ha dit...

Gràcies per la benvinguda! :)

T'hi deia això de les meditacions (en grec tà eis heautón, "allò per a ú mateix") perquè aquest és precisament el títol del llibre de Marc Aureli, l'emperador filòsof, que l'escriu de la mateixa forma que tu ara, amb reflexions més o menys soltes que s'adreça a ell mateix.

mar ha dit...

accepto l'oferiment de la passejada per Gerunda... ha de ser doble genial quan algú t'hi porta de la mà

fins aviat

Pedra Lletraferida ha dit...

Èlsinor: ara ho he pillat! Mercès! Bona idea, i en prenc nota. Quina casualitat, perque a pesar de que en tenia coneixement del emperador-filòsof Marc Aureli i de la seva obra "meditacions", mai l'havia llegit, i d'això que ho hauré de fer ja. Precissament avui he agafat de la biblioteca del poble un número de la revista "Historia y Vida" on hi a un extens reportatge sobre en Marc Aureli. Més casualitats?

Pedra Lletraferida ha dit...

Mar: Tú manes i tú decideixes!
Per mi, passejar per Gerunda, tot mostrant-la, és un plaer, un privilegi, un honor, i no sé quantes coses més... Una delícia, un gelat de maduixa una tarda d'agost, un record a la història, un homenatge als que hi viuen i als que hi visqueren...
Ens llegim!

Pedra Lletraferida ha dit...

Obeïnt els savis consells de l'Èlsinor, he canviat l'encapçalament d'aquest post. Ho he cregut adient i oportú, encara que a l'estimat i admirat Marc Aureli no li arribo ni a la sola de les sabates. De la mateixa manera que li vaig canviar el títol al blog per una resposta feta a la Mar (la pedra al riu del pensament, les ones a la superfície, el fons del riu...), ara et toca a tú, Èlsinor, i ben content que n'estic.
Gràcies, espero més bons consells teus, i ens llegim!

Anònim ha dit...

Hola Pedra... Com vas? Que fa alguns dies que no et trobem perquí la blogosfera...
Vinc a comunicar-te que estic a punt d'abandonar la Luthien... he d'empendre un nou camí ara... ;)

Pedra Lletraferida ha dit...

Unmei: aquí em tens de bell nou, però com ja dic en el meu darrer post, em faré invissible encara uns dies més. És un procés de canvi, i sembla que les peces no han encaixat del tot.
Ja saps què en penso dels teus canvis i dels teus reptes. Quan llegeixis això potser ja hauràs tornat de Dublín, i la veritat, em dones enveja de la bona.
Qui pogués, ara mateix, agafar els trastos i anar-me'n, per exemple, a una universitat alemanya, anglesa o nordamericana a fer la carrera!... :)