Meditacions (I)

Començo aquest nou post amb la intenció de que amb el temps es pugui arribar a convertir (entre tots, perquè compto amb la vostra inestimable aportació en forma de comentari) en un arxiu temàtic independent dels demés. Haureu llegit que tractarà sobre totes aquelles coses, vivències, dites, i experiències -pròpies, alienes, personals i de coneguts- que ens mostren dia a dia el plaer de viure una vida senzilla, atapeïda de detalls petits i insignificants per a molts, però importants per a pocs. Ja portava uns quants dies fent-ne anotacions al marge, i crec que és el moment oportú de buidar aquí el pap. Aquí en teniu les primeres, doncs. N'hi haurà més!:

Tafanejar durant hores els volums de les llibreries i de les biblioteques, i si s’escau, "adoptar-ne" algun.
Alegrar-se en rebre emails dels amics, ni que sigui per dir-te "bon dia!, com estàs!".
Ensumar l’olor del bosc en acabat de ploure.
Observar l’harmonia a la natura.
Sorprendre’s en veure com dos joves s’estimen i es petonegen estirats al terra en plè centre de Barna a quarts de 6 del matí d’un diumenge.
Tindre com a plat preferit les patates fregides.
Sentir que el Montseny se’t pot caure al damunt.
Un cubell de cafè amb llet ben calentet a les mans, amb el nas enganxat al darrera d’una finestra, mentres a fora plou a bots i a barrals.
Convertir el remor del trencar de les ones a la platja com una necesitat vital.
Imitar amb xiulets el cant dels ocells, aviam qui fa més xibarri.
Llevar-se sense despertador i quan el cos et digui prou.
Poguer sobreviure sense treballar (de moment s'ha de treballar per viure, no a l'inrevés).
Escoltar (enlloc d’interpretar) el que et diuen.
Comprendre al que pateix dolor físic i/o moral.
Entendre un malentès i a qui necessiti fer-se entendre.
Aconsellar els cadells des de l’ànima.
Agafar la baixada de la muntanya de la vida i trobar-se que el forat que va deixar la mare només l’omple el seu record.
Començar a cercar la pau en el silenci.
Aprendre cada dia coses noves dels mestres i de tothom.
Sapiguer que hi ha qui es llegeix (gràcies!) les 4 lletres que escrius de tant en quant al blog.
Gaudir del petits detalls de la vida.
Perdre el temps quan no toca.
Re-conèixer els errors i acceptar la nostra imperfecció.
Tindre la millor educació del món: la de la "universitat" del carrer, la de la gent, i la dels amics.
Ser milionari en sentiments, perque ni es compren ni es venen.
Deixar-se captivar per les pedres del Barri Vell de Gerunda.
Anar pel món sense rellotge.
Emportar-se a la feina els estris per afaitar-se, i en començar, adonar-te’n de que te’n has oblidat de la maquineta.
Caminar, caminar, caminar, caminar, caminar… sense rumb, un matí grisós i fred de tardor.
Celebrar el 20-N… només per que és el cumpleanys d'una germana!
No complicar-se la vida. Tot és molt senzill. Nosaltres ens ho compliquem.
Tindre por de passejar a les fosques una nit de llamps i trons, i reconèixer-ho.
No tolerar l’estrés.
Dessitjar que passin ràpid i de seguida les festes, perquè ja no hi és el “pal de paller” de la família.
Estimar el pensament i el saber, sorprendre’s en aprendre'n, i llegir cada dia un xic dels mestres i savis.
Ser tu mateix i amb naturalitat sempre.
Passar de les modes.
Escriure per vici, i llegir amb desfici.
Tindre poc de tot i molt de poc, per quan se’n té una mica més, valorar-ho.

(Continuarà).

Un color: el que tenen les llàgrimes. Més senzill, impossible.
Un número: el 0 (zero, no confondre amb "no-res").
Una música: "Pride (in the name of love)" (U2).
Un pensament: "No és més feliç qui més té, sino qui menys necessita".
Una pel-lícula: "Moll Flanders, el coraje de una mujer" (1996).
Un blog (senzill i natural, com la mestressa que el governa): Luthien Tinúviel