13 de febrer 2008

Pedregades (1)

Amb aquest post m'apunto a una costum bloguera, com és la de crear una série amb el caràcter propi de l'administrador. De collita pròpia, o no, amb bona milk. No és el primer intent ni serà l'últim, però si ens quedem mirant el dit que ens assenyala la Lluna...
----------------------------------------------------------------------------------
*És de llibertins defugir totes i cadascuna de les responsabilitats, per raons de llibertat.
*Per molt grossa i mòbil que sigui la gàbia, l'ocell que hi viu dins mai serà lliure.
*La felicitat es troba en l'equilibri emocional, i no en l'assoliment dels bens materials que creiem necessitar.
*"El problema rau on brolla l'aigua, no pas on esquitxa" (Proverbi xinès).
*Mai és tard per aprendre Ètica, ni que sigui de franc (Encàrrec del poble).
----------------------------------------------------------------------------------
Ah! Se m'oblidava. Per a les ferides de les "Pedregades" tinc a la vostra disposició mercromina, gasses i esparadrap. Ho sento, però si us fa mal, és bona senyal!. El pensament ja ho té això. Porto l'ànima curulla de traus. Què us fa més mal, no pensar o malpensar?.
(La foto de la capçalera és un petit homenatge "oriental" que li faig a un àngel que se m'ha creuat, miraculosament, a la vida. Gràcies, Rosa sense punxes!).

13 comentaris:

zel ha dit...

Primera!!!!!!
El començament ja m'engresca, què vols, jo hauria d'haver nascut cap allà l'orient llunyà... M'hauria agradat tenir més bona milk i més sang freda i més pau interior i la pell més gruixuda, per aguantar les pedregades!!!!

Petons!

Júlia ha dit...

Bé, això de l'ocell... n'hi ha que de tant ser a la gàbia fan mutacions genètiques i ja no saben anar sols pel cel de la llibertat ni buscar-se la vida ni les garrofes, es decandeixen i moren.

Bubú ha dit...

Aquesta "Rosa sense punxes" sap molt bé la manera de curar-nos les ferides de les pedregades,oi que si? Pedres que, curiosament, provenen d'una mà que s'amaga, però que al mateix temps estimem amb bogeria. Curiós també.

I encara més curiós que diu "escolliu una identitat". Això faré! :)

Pedra Lletraferida ha dit...

Zel, primera, sí, primera sempre! I que sigui per moltls de post's, oi? Crec que l'estil de vida "occidental" (l'estrés al capdavant, i les presses, i els neguits, i les angoixes, i els diners aconseguits a qualsevol preu...) ens hi porta a pensar en el desig d'una vida més relaxada, tranquila i pacífica. A mí també em passa quan em venen records de terres de l'Orient, de les que en sòc un fervent admirador, principalment de la seva filosofía de la vida. Filosofía de la vida que, des de fa un mes, m'ha agafat del bracet i m'ha salvat d'un daltabaix terrible. Imprescindible, ineludible i inexcusable per tal de fer el camí: la pau interior. La resta, per a res!.

Una abraçada, bonica!

Pedra Lletraferida ha dit...

Abans de res, benvinguda a aquesta casa que és teva i tant de bò em permetis seguir aprenent dia a dia de la teva formosa i esquisida lletraferidura. Gent com Vós, veritables mestres, sou els "culpables" de que al mòn bloguer de la Catosfera hi hagi gent com jo, deixebles asseguts a la darrera fila, orgullosos del saber que us regalima.
Em dona molt per pensar el fet d'imaginar-me un ocell, lliure tot ell, dins d'una gàbia inmensa, impresionant, gegantina, però que a la vegada es mou. Amb això s'aconsegueix que l'ocell "cregui" que és lliure, perquè la dualitat espai-temps no és al seu abast, sinó de qui mou la gàbia, que al cap i a la fi és qui "domina" la seva llibertat. És una metàfora, de tantes, sobre la Humanitat.

Una abraçada també per a tú, bonica, i gràcies de nou!

Pedra Lletraferida ha dit...

(El darrer comentari meu anava dirigit per a la Júlia. Disculpes!)

Pedra Lletraferida ha dit...

Hola, Bubú, bonica! Una abraçada i un bes carinyós de part del teu Yogui estimat!... ;)
La Rosa és una d'aquelles "personetes" especials i magnífiques que ens han posat al món, talment com àngels. Tendres, delicades, suaus, i amb forces, ànims i energies per donar i per vendre. Tot en ella ès aroma de pau, flaire fresca, parfum de vida, vermell encès a l'ànima... ;)
Quina llàstima que mai li podré agraïr prou el que ha arribat a fer per mi. Val tant, però tant!, que no se'n podrà saber mai el preu que té la seva tasca, en tindre un valor tant gran per mi.

Fins aviat, maquíssima!

Jesús M. Tibau ha dit...

Tens raó, la felicitat no te la donen els béns materials, tot i que l'absència de béns tampoc.
A mi m'ha fet molt més feliç rebre la caixa amb els meus llibres impresos que comprar-me fa poc una tele nova amb pantalla plana.

Arare ha dit...

Salutacions molt cordials de la teva veïna.

Una coseta respecte al problema... el problema pot raure al brollador, però si esquitxa converteix en problema tot allò que ha esquitxat, no? (bé... ja ho entenc, només hi deia la meva)

Luis Rivera ha dit...

Viendo la hermosa puerta oriental, una recomendación, Mestre, por si no lo conoce. "Elogio de la sombra" de Tanizaki.

Pedra Lletraferida ha dit...

Buscando información sobre el libro que me aconsejas, Luis, he hallado ésto:

"La penumbra, la opacidad, el espacio vacío, e incluso la pátina en los objetos, expresan un trasfondo profundo, cercano, que constituye las cosas. La penumbra, el claroscuro, las entonaciones de la sombra, liberan velados reflejos del vacío que el Japón tradicional, bajo el influjo del zen, intuye como la íntima trama del ser".

Genial. Voy a seguir leyendo apuntes y reseñas sobre éste interesante libro, y te comento más por email què me ha parecido. Igual termino en Japón, a éste paso... ;)

Saludos cordiales, Maestro!.

marina ha dit...

M'agraden moltíssim les pedres, i aquestes cinc m'han anat de perles. La fotografia del país del sol naixent m'ha fet aturar, i m'ha convençut per escriure quatre ratlles. Malgrat estar "abandonat" (i ara!), el blog té sempre els codòls ben pensats, que malgrat van d'una punta a l'altra i s'arrodoneixen, no deixen de ser ells mateixos.


ookina kisu!

i a reveure,

Orquidea ha dit...

Després de llegir-te em ve una pregunta al cap.....potser per molta gent és més fàcil rodejar-te de béns materials que no arribar a l'equilibri emocional per trobar la felicitat??? Potser es la via ràpida........
Però és més feliç qui més béns materials té??? segur que no....la felicitat és troba moment a moment i gaudint de petites coses .....
Un petonarro