"Algú s'ha deixat el llum encès", "Se m'ha penjat la pilota (la de pensar, potser?)", "Se m'ha escapat el globus (aquest no, l'altre!)", "Hi ha una boleta de sucre glaç penjada al cel"... La de metàfores que arrivem a fer servir quan parlem d'ella, oi?.
Després de (massa) dies d'aturada involuntària al blog (gripada quinzenal, vacances forçades, absència d'idees i de musses, pedregades absurdes...) aquí em teniu de bell nou, llençant pedres al riu. Aquest que vos escriu, com La Lluna, també té el seu costat fosc i unes circumstàncies a les que (des)atendre. Què us pensàveu?. Qui ho sap tot de qui?. I perquè?. Per quin motiu s'ha de saber tot?. Perquè treiem conclussions errònies des del costat fosc propi i des del des-coneixement de l'altri?.
Un dia d'aquestos de Lluna plena vaig adonar-me'n que des de la Terra i a ull nu segueixo veient-la com la veuen els infants: com la cara d'una persona. Sempre m'he sentit molt atret per aquesta extranya influència llunàtica. Sóc llunàtic, sí, però dels bons, dels que es posen de "bona Lluna" en veure-la callada i sola allà al capdamunt. Com l'home llop, però a l'inrevés, ves (molt bò el teu conte "Lupus", Arnau!).
La contemplació de la Lluna Plena i resta de fesomies (nova, quart creixent i quart minvant) em fan sentir bé, "d'eixe món", cosmopolita i part de l'espai natural que ens envolta. Si em permeteu la llicència i re-seguint aquesta "tesi llunàtica", em pregunto i m'imagino què hi pot haver al costat fosc de la Lluna. Pink Floyd, a la cançó "Brain Damage" diu: "I see you on the darkside of the moon", traduït com "ens veiem al costat fosc de la Lluna". El costat fosc de tot. El costat fosc de la Lluna. El meu costat fosc. El teu costat fosc. Qui no té costat fosc?. El bé i el mal. El blanc i el negre. El ying i el yang. El nord i el sud. El bò i el dolent (o el menys bò). El positiu i el negatiu. La cara i la creu. Un (potser) sí i un (encara) no.
Dins de les diverses, variades i enriquidores branques del saber (i de la ciència en concret) em quedo encissat, embadalit, bocabadat i esmaperdut estudiant l'espai amb el Sol, la Lluna, les estrelles, els planetes, i totes les "cuques" que s'hi mouen pel mig. Cosmologia en diuen de la filosofia metafísica que en tracta. Apasionant. Temps i espai són dos conceptes que porten de cap l'Humanitat des dels clàssics grecs. I si no, que li ho preguntin a l'Albert Einstein, oi?.
Dels meus temps vestit de verd llefiscós (no us n'explicaré cap batalleta, va!) em vé a la memòria que, quan ens tocava fer una "marxa nocturna" pels volts de la caserna a les nits de Lluna Plena, no ens calien llanternes, donat que la seva llum regalada ens guiava com un fanalet enmig d'un bosc ombrívol, negre i humit com la gola d'un llop.
"Y qué le voy a hacer si yo, nací en el Mediterràneo!" (Joan Manuel Serrat, "Mediterràneo"), i per tant n'he gaudit de la teva corona llampant reflectida al damunt de la bassa d'oli que és la mar a les xafogoses nits d'estiu. Esquitxades d'argent blanc que ens marquen la drecera vers l'horitzó, on en unes hores hi geuràs amb el teu estimat Sol-Solet... Restes penjada sobre un tapís d'un color especial i inigualable. Si agaféssim un blau marí, un gris plom i un polsim de cendra negra, et pintaria el mateix cel que t'aguanta!. ("Se m'ha penjat la bola. Please reset").
La teva germana (la Lluna de València) m'acompanya en l'esdevindre de la vida. Amistats i coneguts m'ho repeteixen un i un altre cop. Es allò de que "tots els savis són despistats", amb l'afegitó de que despistat ho sóc quatre pobles, però de savi gens ni mica.
La melancòlica (i històrica) cançó de Procol Harum "Con su blanca palidez" podria ser-ne el teu himne oficial. Llàgrimes com llantions (d'enyor i de soledat) lliscaven per les meves galtes quan l'escoltava (anys ha) per la ràdio, i a la teva carona blanca hi veia la de la meva estimada. Desencís pur per carícies dessitjades mai viscudes i de tendres abraçades volgudes i mai assolides.
Ens veiem al costat fosc de la Lluna?. T'hi espero. No tardis. Escriu-me si et plau i explica'm com t'ha anat. De tot se n'aprèn.
Un color: qualsevol cru "con su blanca palidez".
Un número: una (Lluna) amb quatre (fases).
Una música: "Brain Damage" (Pink Floyd).
Un pensament: "Àngel o dimoni, sempre tú mateix".
Un concepte: Lliure albir.
Una pel-lícula: "La teta i la Lluna" (1984).
Un blog (llunàtic dels bons): Les Llunes de Miranda
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
23 comentaris:
Seguim en plena coincidència musical! Boníssima la cançó.
Veig que aquest bloc (ara es veu que s'escriu amb c diuen) respòn a la màxima Kantiana que, més o menys, diu així:
"hi ha dues coses que em fascinen, per sobre de mi el cel estelat i dins meu la llei moral" (la lluna i la llibertat).
Ens seguim veient per aquí!
Ferran: És cert que (de moment!)coïncidim (molt) en els nostres gustos musicals... No et puc dir el mateix amb els Rolling Stones, però, no m'acaben de fer el pes. T'aconsello (posats a xerrar de música) el CD i el DVD d'en Roger Waters "In the flesh", gravats ambdós en un concert en directe al Portland Arena (USA) durant la gira que portava el mateix nom el 2001. "Boccato di cardinale", creu-me. Ja m'ho diràs.
Pel que m'escrius del gran Kant (hi coincideixo i ho comparteixo)et dic, com a afegitó, el següent: "Sobre meu el cel estrellat (amb Lluna Plena!), sota les meves sabates, un camí per caminar (près amb Llibertat!)". Ens llegim!
Pink Floyd.....no tinc paraules per descriure el que vaig sentir al veure altre cop al grup junt dalt del escenari al Live 8...
A veure si ens regalen una gira mundial un altre cop!!
ostres! gràcies pel regal! :))
que vaig a dir jo de llunes i de cares ocultes...
m'encanta Pink Floyd. Fa poc vaig veure un espectacle de dansa basat en la seua música i em va decebre una mica com ho havíen fet...
si va de llunes, no et pots deixar: "cau de llunes"
salutacions, pedra...
ja era hora de que et llegissim
Mikel: estic d'acord amb tú amb el "revival" dels Pink Floyd junts de nou. El que passa és que el temps no passa en và, i lo de la gira ho veig complicat. En Roger Waters de moment ha fet una ópera... Ens llegim¡
Nimue: no es mereixen les gràcies, bonica!. Ja ho saps!. La veritat es que te la devia aquesta, i tú ja saps perquè. O potser no?. Llunes, cares ocultes... Es un tema (com molts!) del que me'n podria passar dies escrivint i parlant. I no ho diguis a ningú, però jo sabia que a tú t'agradaven els Pink Floyd... ;-) Ens llegim!.
Mar: va de llunes, de cops amagats, de cares ocultes, de verssions no explicades, d'experiències íntimes, de fets que no se saben, de dolors patits i no re-coneguts, de la vida en silenci. "Cau de llunes" és un llibre o una pel-lícula?. Ho buscarem al Google, aviam que em surt. Gràcies per la recomanació, ja t'explicaré com m'ha anat. I disculpa'm per l'endarreriment en tornar a escriure al blog. D'aixó va el comentari, precissament, del que "és" però que "no s'ha de saber". No sé si em comprendràs, però de ben segur que ho entendràs. Un petò!
"cau de llunes" és poesia de la "m m marçal" i va de tot això que em dius...
(buscaré un poema i te'l portaré)
no sé si et comprenc, no sé si t'entenc... però el que si sé és que respecto el que facis
gràcies pel petó
un petó!
Mar, bonica: si respectes el que faig (sense sapiguer-ho!) és que, efectivament (i com a mínim!), m'entens. Gràcies també pel teu petó, potser em va millor (pel que no saps) que el fet de que m'entenguis (o no) o de que em comprenguis (o no).
A fi de comptes, li vaig canviar el títol al blog a resultes d'un comentari que et vaig fer a tú, quan estava acabat d'estrenar.
la vida té cops amagats, i també petits detalls amagats que ens la fan més fàcil i amable... ;-)
Vaja... així que va de llunes..
Em recorda a això als primers nicks que em posava quan vaig començar a navegar per internet farà 8 o 10 anys... era: "llunaplena"
Fins i tot tenia un llunaplena@hotmail.com que ara ja no està operatiu...
Em sentia tan atreta per la lluna llavors (ara també... però em fascina més mirar les estrelles)
Dark Side of the Moon de Pink Floyd; tot el tema, queda reduït aquí. La quantitat de coses que hom pot veure tot escoltant-ho; inclouen fins i tot, El costat fosc de la Lluna. Fa un cafè virtual?
Vaja... ara m'he enrecorda't també d'una canço (que no puc parar de cantar des de que me'n enrecorda't d'ella), és "Like a Moon Night Sadow" de Mike Olfield...
L'he penjat en una petita pàgina meva on penjo les cançons que m'agraden... si voleu reescoltar aquesta mítica cançó... (és la primera que hi ha)
http://landofthefree.castpost.com/
Luthien: mai deixis de sentir-te absorbida per aquesta extranya atracció per la Lluna, per les estrelles, i per tot el que hi entremig i al seu voltant. O si més no, almenys que sempre et facin sentir anímicament plena. Tú ja m'entens, oi?. Ens llegim!
Pensador: No ha estat endebades que he escollit "Brain Damage" com a cançó on es cita "el costat fosc de la Lluna", enlloc del volum "Dark Side of the moon". A "Brain Damage" (Dany cerebral) es toca una temàtica que m'és més propera, i per un altra banda, el títol del volum (més genèric) conté moltes cançons que hi tenen poc o res a veure amb el motiu del meu comentari.
Fem un cafè virtual, amb la condició de que la propera vegada et convido jo a un berenar virtual. Fet?.
Luthien: hi ha moltíssimes cançons per escollir i que siguin un xic adients a la qüestió que tracto en aquest comentari darrer.
El que passa és que m'havia de decidir per una d'elles, i la de Pink Floyd, tal i com li dic al Pensador, em feia més patxoca pel que en ella s'hi diu.
També sóc un seguidor de la música d'en Mike Oldfield, i des d'ací em permeto recomanar-te "Old and wise" (Eye in the sky), una auténtica obra d'art per les orelles!. A reveure, bonica!
M'ha agradat molt aquest post ple de llunes , o millor dit de les diferents maneres en què copsem la lluna com copsem tantissimes altres coses. Només m'agradaria puntualitzar al meu parer sobre "el costat fosc de la lluna" perquè des del meu parer quan parlem d'aquest costat fosc de la lluna ho fem o alguns ho fan des d'un punt de vista negatiu i crec que la foscor, l'altra banda, no són negatives sinó el resguard d'una intimitat necessària sempre que siga escollida i no imposada. Bonic post, molt bonic. :)
Com va tot , vas sortint del costat fosc? , no ti estiguis pas massa.
Mikel: hi faig el que puc i el que em deixen, com tothom. Aviam si aquest cap de setmana aconsegueixo acabar de perfilar un comentari nou...
Si, noi, sí... És ben fosc aquest costat, i em sembla que finalment hauré de trucar els de "Endesa-Averies" per que vinguin a canviar la bombeta del fanal... ;-) Ens llegim!
Potser millor que truquis als de Gas Natural que Endesa y el sr.Pizarro son de Madrid , o no perque Gas Natural es de "la caixa" i tambe fa...buffff , saps que , prova de sortir sense tenir que avisar a cap electrica , la llum de sol es genial i gratuita! ;-)
Anjoc: estic d'acord amb tú. El costat fosc de la Lluna (el costat "fosc" de qualsevol) hauria de ser vist com l'intimitat de cadascú. Som nosaltres els que després, amb mala fe, l'hi posem l'etiqueta de costat "negatiu", perque no se sap, perque no es veu, o perque no se'n publica res enlloc. Ja fan massa en aquest sentit els dogmàtics, doncs deixem-los fer.
Nosaltres hem de tindre per benentès que som com som, i no com voldríem ser, ni com ells volen que siguem. Equivocar-se, reconéixer-ho, ser-ne responsable, i demanar-ne (si s'escau) disculpes després, també és "d'eixe món". O no?.
Mikel: gràcies de nou pel teu consell "lluminós". Estaràs d'acord amb mi, però, en que després d'un temps en el costat fosc, la llum del Rei Sol pot encegar-nos, oi?.
Per tant, fés-me un petit favor, i apropa'm un llumí, que encendrem plegats una candela.
Ens llegim!
Mentre hi hagi llum tan se val si es d´un llumi o del sol , endevant amb el llumi doncs!!!
Publica un comentari a l'entrada