Meditacions (II)

No aconsegueixo sortir-me’n. No puc, no vull, o no em deixen, depèn de com t’ho miris. Tant me fa. Sóc allà mateix on era fa uns dies, i sembla que va per llarg la baixada. Per tant, i amb el vostre permís, estaré per aquí fora, fent-vos visites a tots a ca vostra, peró com si no hi fós. Em faré invisible, com l’aigua del riu de l’Heràclit, mentres espero que alguna cosa canviï, de veritat, i d’una vegada per totes.
De moment, fins que la mussa retorni de son viatge, i fins que els mecànics reparin els cables malmesos i les pedregades sofertes, segueixo fent-vos 5 cèntims d’euru d’aquestes Meditacions (II), pròpies d’una vida senzilla, amb el permís de l’emperador i filòsof Marc Aureli, veritable i únic autor de les “Meditacions” més boniques, les autèntiques.
Aquestes són les darreres, collides a l’hort del pensament, en una tarda-nit de fred d'hivern, i espremudes a consciència com llimones.
Dit això, em retiro de nou a les meves contrades, a “meditar” què n’haig de fer de tot plegat. Tant de bò torni aviat i amb idees noves. Si no fós així, i sentint-ho molt, hauré de tancar el blog o canviar-ne l’enfocament. La catosfera baixa remoguda riu avall, i l’ambient enrarit que ens envolta em dona què pensar. No seré mai ocell de gàbia, ni m’agraden les garjoles. Les manilles blogueres em fan basarda i les policies virtuals m’intimiden.
Un lletraferit com jo, sense ofici ni benefici, no n’entén de compromisos ni d’obligacions. Ja m’explicareu si paga o no la pena continuar:

Faig arma de la lluita interior i personal el pensar propi, el llegir aliè i l’escriure instintiu.
Volar amb plom a les ales, i sense combustible, no és volar, tròs de cos.
Et programo el que vulguis i com vulguis. Tu estàs robotitzat, no pas jo.
No em diguis què haig de fer si tu fas el que vols.
Digue’m que em sents, i no que m’escoltes.
El carinyo és una medicina que no es ven i que tot ho cura.
Qualsevol moment de la vida és bò per estudiar, i no sols “quan toca”.
L’ensenyança més bonica del mestre: "ara toca estimar-te a tu mateix!".
En un món tecnòcrata, té mèrit i valor renunciar a formar-ne part.
Un somriure forçat fa d’hipòcrita i de pallasso de fireta, encara que vingui Nadal.
Les mirades profundes m’atrauen, pel que tenen de pou cap a l’ànima, on m’hi caic de bon gust.
Corregir-li un error a un amic no ha de ser excusa ni motiu per fer-ne xixines.
Provocar per pensar és un acte de saviesa que alhora provoca sorpresa, en aprendre.
L’amistat és un contenidor gegant de relacions humanes, molt per sobre de l’amor.
No em calen “matrícules d’honor” universitàries per tindre sentit comú, records i bones amistats.
Reduïr les prestatgeries de “Filosofia” a les llibreries i a les biblioteques és un insult al pensament.
El cos humà és refotudament savi i maliciosament autoritari.
L’insult gratuït i desmerescut llença escales avall les víctimes desvalgudes.
Posar el caganer als pessebres de tota Catalunya no és cagar-la, batlle incívic.
Fer regals fora del calendari comercial estipulat és més agraït i sincer.
"Les cabres, pels seus pecats, els genolls porten pelats" (Dedicada a una amiga i filòsofa que la repeteix amb raó).

(Continuarà).

Un color: el verd esperança dels prats que m'envolten al poble.
Un número: el 29 (sempre fent i donant re-voltes!).
Una música: "Don't give up" (Peter Gabriel i Kate Bush).
Un pensament: "Viu i deixa viure".
Un vici inconfessable: la xocolata.
Una pel-lícula: "Una mente maravillosa" (2001).
Un blog per meditar una mica més: http://lletresdelsinore.blogspot.com/