Perdut pels passos.

No em pregunteu (o si) com m’ho he manegat (què us creieu, que tinc cara de bon jan, potser?), però la qüestió és que el dijous 6 d'abril a tocar del migdia estava perdut pels pasadissos del Parlament de Catalunya, al llindar del Saló dels Passos Perduts i mai més ben dit, oi?. Ara més seriosament: no ha estat tan difícil com ho pot semblar d’una ullada. Està a l’abast de qualsevol ciutadà del país. Si més no, intenteu-ho. Preneu-ne nota de la recepta: “educància”, modus, lletraferidura, retòrica, un polsim de “savoir faire”, un bocí de tècnica comercial a nivell de carrer, i dos ingredients més que no us diré… (Diplomàcia, dius? I-això-què-és?). No serà per com anava vestit, gens ni mica en la línia del personal que m’envoltava a tort i a dret.

Costa una mica d’arribar a les portes del Parlament de Catalunya si t’hi apropes amb el Metro. Recordeu-vos-en de que es troba dins del recinte del Parc de la Ciutadella. En creure –pobre de mi!- d’estar reseguint el camí més curt em vaig veure obligat a anar-hi a correcuita per la part exterior del mur inacabable que toca a la Ronda Litoral i a la Barceloneta (carrer Wellington), després de baixar-me a la darrera parada del Tram-Besòs. Us aconsello, però, que si hi heu d’anar en transport públic la millor de les opcions a triar és que baixeu a l’estació “Arc de Triomf” de la línia 1 del Metro (la vermella) i que després hi aneu caminant “xino-xano” fins el capdavall del passeig de Lluís Companys.

Quan vaig trobar la porteta lateral per la que em van aconsellar l’entrada a l’edifici em va donar la sensació de que (potser) em ficava on no em demanaven... Uns metres més enllà s'estenia l’esplanada vorejada de plataners que hi ha davant de la porta principal d’accés al Parlament, plena a vessar de luxosos i llampants cotxes negres, tots ben aparcats i ben polits, amb uns xófers (perquè no hi volen ses senyories a les noies per fer aquesta feina?) palplantats al més pur estil “CQC”, i fent-la petar animadament formant una rutllana. Com si la cosa de dur polítics amunt i avall no anès amb ells!. Els que són del gremi que passeja els nostres polítics tenen aquest perfil: porten el pèl engominat i les patilles retallades, gasten cossos “Danone”, i et miren de reüll amb ulleres fosques de marca. Fa feredat veure una munió de joventut vestida de rigurosa etiqueta!. (La sessió d’avui al Parlament tot just acaba de començar i “fins que ses senyories no gosin de manar el contrari s’ha d’aguantar el que calgui”, suposo).

La presentació de rigor en el registre de l’entrada va ser quasi bé amb el DNI a la boca ("faltaria més, nano!"). Mentres els dono una série de dades personals, tot d’una, silenciosament i del no-res m’apareixen per l’esquena dos paios “tamany armari” dient-li a la recepcionista amb veu greu i tò seriós: “venim del Departament d’Interior”. Sort que no hi tinc res a veure amb la seva visita! (“Mama, por!”). Se’ls nota d’una hora lluny que són “secretes” (una altra cosa em pot fallar, però l’olfacte nois, “va-a-ser-que-no”). Una etiqueta al pit de la meva túnica vermella farà les funcions de l’acreditació, o dit d’una altra manera “no et passis un gram que et tenim superhipermegacontrolat, colega”.

Em trobo perdut en l'univers de la "polis" catalana: passadissos llarguíssims i giragonces absurdes amb el terra enmoquetat de grana fosc, ara escales de marbre amunt, després escales estretes avall, senyories engalanades a dojo, càmeres amb focus insultants, aparells de ràdio a tot drap, mirades de sospita (la d’en Joan Delort, el Secretari de Seguretat Pública de la Conselleria d’Interior, va ser fulminant!), despatxos amb gresca i xerinola, corrredisses furtives, teléfons que no paren, periodistes pencant de valent, llums d’aranya penjades del sostre, mossos de paisà i d’uniforme, parets arrebossades amb fusta de roure, i ja per acabar un “on va vostè, si us plau?”. ("Caram, em pensava que ningú se n’havia adonat que estava perdut"…).

-“Em dic …, i tinc entrevista amb la Sra. Manuela de Madre al seu despatx, a dos quarts de dotze”.
-“Molt bé, segueixi a aquesta senyoreta si us plau, que tot just hi va cap allà”.

Si voleu saber una mica més sobre la Manuela de Madre com a Diputada del Parlament de Catalunya, podeu clicar sobre aquest accés directe:

http://www.parlament-cat.net/portal/page?_pageid=34,34838&_dad=portal&_schema=PORTAL&p_id=llo07113

(La senyoreta en qüestió dedueixo que és la seva cap de protocol, la persona que vaig veure que remenava més les cireres al despatx de la Manuela de Madre, i la que en tot moment li controlava l'agenda del dia. Com que anava badant, bocabadat i esmaperdut, vaig necessitar la guia de l’amable personal del Parlament per arribar a bon port. “Si és que tens un sentit de l’orientació, fill meu!”).

Després del cartell salvavides de “Grup Parlamentari Socialista” només em calia cercar el que hi posés a la porta “Sra. Manuela de Madre” (“que sembles tonto, noi!”). Al recambró del despatx privat de la Sra. de Madre ja hi treballaven de valent dues eficients secretàries. D’una de les parets hi penjava un petit aparell de televissió per on s’hi donava en directe la sessió de control. Una de les dues secretàries ("pero qué nivel, Maribel!") em pregunta pel meu nom (“sa Majestat Carnestoltes o t’agrada més Wolfy, potser?”) i em fa esperar fora el temps just i necessari. Abans de que m’assegui en un comfortable sofà negre de pell surt al passadís la Manuela amb un somriure als llavis i un expressiu “Ets en Pasqual?”, “Sí, encantat de saludar-la” (Tal, Cual, Pasqual, ho clixeu?) mentres feiem un “give-me-five” (i què més!). “No cal que t’asseguis, ara surto!”, i se’n torna cap a dins del despatx amb una altra senyora que li explica no-sé-què de no-sé-on. Efectivament, un parell de minuts malcomptats i “som-hi, noi, que no ha estat res!”.

(Així entre tu i jo, m’havia fet a la idea de que la Manuela era més alta i grassoneta, no?. O és que tu ets massa alt, nano?. A la televisió no hi ha punts de referéncia i mai hi surten d’empeus després d’una entrevista!. I per cert, les secretàries la criden pel nom en castellà amb un lleuger accent català de Barcelona... Ma mare també era com la Manuela, filla d’emigrants i nascuda a Andalusia, i a casa tota la vida li deiem “Juanita”, ves. “Coses de l’idioma” ens diria avui “La Trinca” des d'una rumbosa cançó seva dels anys 70).

Nervis? On? Qui? Jo, nerviós?... Au, va, que te n’estàs enfotent?. Un no és que estigui avessat a barrejar-se amb la gent que administra el país (ni des de dalt ni des de baix), però com que sé de bona font quin peu calcen aquesta gent, és més complicat (que no impossible, eh?) que me la fotin per l’escaire, doblegada i amb paper d’estrassa… Fora bromes. Em va sorprendre el meu domini de la situació, com si no fós amb mi, com si aquell llogaret tingués quelcom de “el-patio-de-mi-casa-es-particular-cuando-llueve-se-moja-como-los demàs”. La “polis” maquiavèlica ja ho té això, suposo…

Ssssschssstttt… Que ja vé cap aquí… Ehem… “Sr. Tal, endavant si us plau!”… “Hola, bon dia!”, “Bon dia!” em respon tothom… (“Bé, ja hi som a dins! Quin tròs de despatx, noi! Serà per paperassa i per patracols de llibres, i per munts i muntanyes de dosssiers de tots colors i mides!”). Em fa seure en una cadira que pesa una barbaritat (feta de ferro colat, potser?) i em comenta els problemes que té a l’hora de moure volums pesants, degut a les dolències i molèsties que li provoquen la fibromiàlgia i el seu síndrome asociat, el cansament crònic.

Si voleu saber una mica més sobre la fibromiàlgia, podeu clicar sobre aquest interessant accés directe:

http://www.fibromialgia-cat.org/cat/fibromialgia.htm#QueEs#QueEs

És aquí on de veres m’enfronto amb dues interessants vessants que vaig copsar al llarg de l’entrevista: el personatge “humà” i el personatge “polític”. De política en vam parlar ben poc (ja està tot dit d’ella arreu, o potser no?), i quan ho vam fer va ser per relacionar-ho amb el tema de la seva malaltia. L'únic "ganxo" al mentó va ser quan li vaig fer veure que a vegades els polítics de les altes instàncies sembla que no tinguin en compte la crua realitat que es viu al carrer. Recontramaleïda sia la diplomàcia disfressada d’hipocresia i maleït sia l’anomenat llenguatge políticament correcte!. Els polítics viuen en una bombolla de vidre ben protegida. El Parlament de Catalunya s'ho val, però em va donar la penosa sensació que l’aparell parlamentari català no rutlla massa bé pel que fa a polítiques socials. Tot seguit la Manuela respon a les meves paraules dient-me convençuda que “la Conselleria de Salut té en marxa una série de projectes mèdics per a tractar més i millor l’enfermetat en un futur” (potser massa llunyà?, afegeixo).

(Continuarà aviat en el següent capítol, “El vessant humà de la polis”).