Dill-23-Abr: Recull

Quelcom s'havia de fer per revifar el blog, i aquí estem. No serà per no haver-ho intentat!. Potser el que cal és un nou rentat de fesomia i una urgent ITV de continguts. Volguer tocar el cel del pensament amb els dits és un desig. Aconseguir-ho, un impossible. Viatge a Ítaca, ple d'aventures, ple de coneixences...

Dill-23-Abr, Diada de Sant Jordi. Si n'hi han de motius per escriure i gaudir!. Us en dic la meva pensada, lligada amb un format de petits reculls sobre el que n'he llegit a la premsa, de camí cap a la feina.

Dels seients del tren arreplego el diari gratuït ADN, on a l'article "La columna" d'en Pere Gimferrer hi llegeixo: "És així que tot s'enllaça i, fent giragonses, tot convergeix i els llibres s'arrapen al teixit de tota la nostra vida. No cal que, com Borges, ens imaginem que el paradís és una biblioteca; més aviat cal dir que la biblioteca és una metàfora de l'existència".

Me'n vaig ara cal el suplement d'esports de l'AVUI "Avant", on en parlar d'un eixelebrat Barça, subscribeixo les paraules de l'Isaac Lluch en el sentit de que no tot és de color rosa, i que el camí roman farcit de punxes.

Tanmateix com en David Gonzàlez a la seva columna "L'Olla que bull" crec que la llista dels llibres "best-seller" la construeix un mateix a mida que es va obrint pas pel devenir dins del món lletraferit. No me l'empasso aquesta de que "els llibres més venuts són els millors llibres", perquè sobre parers literaris encara n'hem d'escriure i xerrar molt. Que el món, companys i companyes, n'és ben ple d'escriptors i d'escriptores boníssims, molts dels quals mai podran editar el seu treball.

M'ha agradat la vinyeta d'en FER , on el drac li retreu al cavaller Jordi el fet de que ell només compri un llibre avui "per quedar bé", mentres el drac "en compra tot l'any". Anem a pams, bestiola, anem a pams!. Tot arribarà, com diu en Terri en el seu comentari setmanal. Sens dubte és un bon dia per començar el vici de llegir, ni que siguin llibres de còmics. Temps de "sants", ja vindran els dels "dracs"...

El llibre que em volia comprar avui és a casa des de fa 10 dies i ja l'he començat: "El laberint del temps. La simfonía de la matèria" de David Jou. Em va costar molt trobar-lo, i en dir-me abans diferents llibreters que estava esgotat (és de filosofía de la ciència, no pot ser!), no m'ho vaig pensar dos cops. L'ocasió -com el meu cap i idees- la pinten calba!. Mai sortirà a les llistes de vendes, però com us deia més amunt, a la biblioteca particular hi és perquè m'agrada molt, i això és el que compta. Unes línies d'un altre llibre de teoría de la ciència us pot servir d'introducció. Diu així:

----------------------------------------------------------------------------------
"La realitat es compon de dues coses: objectes i fenòmens. Els objectes ocupen l'espai, els fenòmens ocupen el temps. Els objectes son distribucions en l'espai de la matèria, de la energía i de la informació. Els fenòmens són canvis temporals dels objectes. La creació de la realitat coincideix amb la creació del temps. En l'instant següent s'inicia la transformació de la realitat, l'expanssió de l'espai i el desplegament del temps".
"La rebel.lió de les formes" de Jorge Wagensberg. Tusquets Editores. Cap. 1, Objectes i fenòmens, pàg.19.
----------------------------------------------------------------------------------

Porto al cor i al cap unes lletres que em va escriure la meva filla ara tot just fa dos anys al blog "Pensar per viure" dins d'un comentari al post anomenat "Llegir i estimar sempre". Diu així:

"En dies com avui sé perquè m'agrada escriure. Perquè els meus pares (ressaltant pare) em va introduïr a la lectura de ben petita. La mare més ben aviat a altres coses. Gràcies papa, per haver-me donat el millor del món. Gràcies per haver-me donat la sort de sentir amor per la lectura. Si no hagués sigut per tu avui no hauria guanyat els Jocs Florals. Bon Sant Jordi, papa!".

Montaigne va dir que "volia donar testimoni de la seva vida i no pas exemple". Sembla que, almenys en això tan senzill de llegir i de l'aprendre en fer-ho, estic aconseguint ser feliç i fer feliços els altres. No sóc ni vull ser exemple de res ni de ningú. Les gràcies són totes teves, rosa de roses del meu jardí epicuri!. El xivarri de les orenetes ("chiribit-chiribit-chiribit!") em recorda el teu volar lliure. Aquest és el millor fons musical per una tarda primaveral.

El sud també existeix

Torno d'uns dies de descans per escriure mots a pedregades, no tant per dir el que hauria de dir, com per no poguer escriure sobre el que vull dir. La processó va per dins i les distàncies per fora. Em manquen l'inspiració mussaire, projectes factibles, idees a l'abast. Em sobren il.lusions trencades, recolzaments negats, ànims foragitats, esperances desesperades.

"El que no es veu no existeix" no ho pensa qui ha perdut la poca fe que li queda.
"El que sembla ser no és" no ho pensa qui creu que ho sap tot.
"Del que no se'n parla no se'n sap" ho pensa qui no creu en l'altri.
El sud (com la cara fosca de la lluna) també existeix.

Paraules perdudes, confiances molles, angúnies marcides. Temps de reflexió, temps de re-flexió, temps per tornar a flexionar l'esperit davant d'un poder totalitari en la foscor. Només vull llegir-te, llibre que m'esperes a la lleixa. Només vull ensumar-te, paraula per pensar que desconec. Només vull poseïr-te, coneixement que t'escapoleixes de l'estudi. Tot canvia, res permaneix. Tot hauria de canviar, però res canviarà. La garjola basteix subtils barrots per a una ment rebel.

----------------------------------------------------------------------------------
-"Caram, oncle Cristòfol, que no se'n va vostè a veure la Processó?".
-"Tú te n'aniries a veure el mateix, any rera any? Que vingui "ella" a veure'm, si vol!"
(Converses al carrer d'una polis d'Al-Andalus, Div-06-Abr).
----------------------------------------------------------------------------------

A la terra d'Averroes, Séneca i Maimónides els més savis saben llatí. Tots plegats són una colla d'escèptics, forjats a cop de vida i d'arrugues al front. La fe, o es reflecteix en una imatge o no serveix per a res. Les creences s'han de tocar amb els dits. I si la "realitat" dels altres no se m'adapta, ja farà ella per adaptar-se a mi. El caràcter extrovertit i alegre que mostren és l'embolcall d'un entorn personal impenetrable com les confraries. Aquests dies de desfilades religioses es viuen allà baix com una festa, on es mostren les millors gales i drapets.

El mòn a l'inrevés: camps més verds que la seva bandera, passeig amb abric i bufanda per carrers emblanquinats, i el diluvi universal en traspassar Despeñaperros. Els tòpics estàn per trencar-los. Els camins dels senyors de Fomento són inescrutables i plens d'esvorancs. De la capital baixen tots fent l'Alonso a la creu. Un ganivet que serveix per a tot no serveix per a res, diu un anunci. I d'aquesta no se'n salva ni Alà: L'art andalusí s'esmicola, esbocinat per l'oblit de subvencions (la foto és de la muralla de Marchena). Els crucificats són els de sempre, voluntaris inclosos. Incívic és carregar sobre les espatlles el pes d'una processó de ginys de ferro... pagant i aguantant el ciri!.

Sigueu tots benvinguts a la crua realitat. S'ha acabat la barreja dolça d'incens i tarongina. Ara toca tocar els nassos, ni que sigui per parlar en català a Catalunya (on, sinó?). "Imperialisme castellà: Fote't!" han pintat en una paret. Mentrestant no m'esclafen, escolto la "Laura" d'en Llach, la meva Laura, les meves Laures, totes les Laures del món. Inmens, Lluís, inmens: "la nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà".

La memòria de Montaigne

Un Mestre proper va escriure que "el temps de vacances ha de ser-ho" , és a dir, hem de fer coses que durant la resta de l'any no podem o no volem fer. Un servidor, per exemple, només deixarà de treballar (mòbil apagat, patronal: "don't disturb and missing in action!"), que ja és molt, per primer cop en 8 anys. I per tant, aquí em teniu recomanant-vos bona matèria per passar aquests dies de descans, si us bé de gust. Us deixo l'enllaç directe a l'escriure senzill i pròxim de Michel de Montaigne (1553-1592) als seus "Assaigs" , escrits pel filòsof francès del Renaixement, etiquetat d'escèptic, d'estoïc i d'epicuri. Recentment s'ha traduït i publicat en català per primer cop el seu volum inicial.

----------------------------------------------------------------------------------

No hi ha home a qui més convinga parlar de la memòria que a mi. Perquè no en reconec quasi cap senyal en mi, i no crec que hi haja al món cap altra que siga tan escandalosament insuficient. La resta de les meues facultats són mediocres i banals. Però, quant a la memòria, sóc un ésser singular i ben rar, i digne de guanyar-me en conseqüència un nom i una reputació. A més de l’inconvenient natural que patisc a causa d’això –ja que, certament, vista la seua necessitat, Plató té raó quan l’anomena «gran i poderosa deessa»–, quan al meu país es vol dir que un home no té senderi, la gent diu que no té memòria, i quan em queixe de la manca de la meua em marmolen i no volen creure’m, com si m’acusara d’ésser un insensat. No veuen diferència entre memòria i enteniment. És una manera d’empitjorar el meu cas. I no em fan justícia, perquè, per experiència, més prompte es veu el contrari: que les memòries excel·lents s’ajunten freqüentment amb els enteniments febles. Tampoc no em fan justícia pel fet que no sé fer res millor que ser amic, ja que les mateixes paraules que denuncien la meua malaltia representen la ingratitud. En combatre la meua memòria, posen en dubte el meu afecte; i, d’un defecte natural, en fan un altre de conscient. «Ha oblidat» diuen «aquest prec o aquesta promesa. Ja no recorda els seus amics. No ha recordat dir, o fer, o callar allò per amor cap a mi». Certament, puc fàcilment oblidar, però negligir allò que un amic m’ha encarregat, això no ho faig de cap de les maneres. Que s’acontenten amb la meua misèria sense fer-ne una mena de malícia, una malícia tan enemiga del meu estat d’ànim.
"Assaigs" de Montaigne, Llibre I capítol XI "Sobre els mentiders".

----------------------------------------------------------------------------------

Si cliqueu sobre "La vida segons Montaigne" veureu el vídeo complert del programa del C33 "Millénium" emès el passat dissabte 24-Feb-07. L'Anna S. va fer-ne un magnífic post després i arran del tema.

Per acabar quatre cites interessants dels convidats sobre Montaigne, algún dels quals va arribar a dir que "els Assaigs s'han convertit en el meu llibre de capçalera":

* "Fer assaig és posar a prova el pensament, perquè la vida és assaig: si hi ha assaig, hi ha error".

* "Més val un cap ben fet que un cap ben plè" (sobre la capacitat de judici dels humans).

* "El bon pedàgog dona testimoni, no pas exemple".

* "Cada home, dins seu, porta la forma sencera de la humana condició".

Bones vacances a tots els visitants de la caseta de pedra que en tinguin, i ja ho sabeu: a la tornada passo llista!. Mira que n'arribeu a ser de silenciosos tots plegats... Vull xibarri! Qui ha parat l'equip de música?.