El sud també existeix

Torno d'uns dies de descans per escriure mots a pedregades, no tant per dir el que hauria de dir, com per no poguer escriure sobre el que vull dir. La processó va per dins i les distàncies per fora. Em manquen l'inspiració mussaire, projectes factibles, idees a l'abast. Em sobren il.lusions trencades, recolzaments negats, ànims foragitats, esperances desesperades.

"El que no es veu no existeix" no ho pensa qui ha perdut la poca fe que li queda.
"El que sembla ser no és" no ho pensa qui creu que ho sap tot.
"Del que no se'n parla no se'n sap" ho pensa qui no creu en l'altri.
El sud (com la cara fosca de la lluna) també existeix.

Paraules perdudes, confiances molles, angúnies marcides. Temps de reflexió, temps de re-flexió, temps per tornar a flexionar l'esperit davant d'un poder totalitari en la foscor. Només vull llegir-te, llibre que m'esperes a la lleixa. Només vull ensumar-te, paraula per pensar que desconec. Només vull poseïr-te, coneixement que t'escapoleixes de l'estudi. Tot canvia, res permaneix. Tot hauria de canviar, però res canviarà. La garjola basteix subtils barrots per a una ment rebel.

----------------------------------------------------------------------------------
-"Caram, oncle Cristòfol, que no se'n va vostè a veure la Processó?".
-"Tú te n'aniries a veure el mateix, any rera any? Que vingui "ella" a veure'm, si vol!"
(Converses al carrer d'una polis d'Al-Andalus, Div-06-Abr).
----------------------------------------------------------------------------------

A la terra d'Averroes, Séneca i Maimónides els més savis saben llatí. Tots plegats són una colla d'escèptics, forjats a cop de vida i d'arrugues al front. La fe, o es reflecteix en una imatge o no serveix per a res. Les creences s'han de tocar amb els dits. I si la "realitat" dels altres no se m'adapta, ja farà ella per adaptar-se a mi. El caràcter extrovertit i alegre que mostren és l'embolcall d'un entorn personal impenetrable com les confraries. Aquests dies de desfilades religioses es viuen allà baix com una festa, on es mostren les millors gales i drapets.

El mòn a l'inrevés: camps més verds que la seva bandera, passeig amb abric i bufanda per carrers emblanquinats, i el diluvi universal en traspassar Despeñaperros. Els tòpics estàn per trencar-los. Els camins dels senyors de Fomento són inescrutables i plens d'esvorancs. De la capital baixen tots fent l'Alonso a la creu. Un ganivet que serveix per a tot no serveix per a res, diu un anunci. I d'aquesta no se'n salva ni Alà: L'art andalusí s'esmicola, esbocinat per l'oblit de subvencions (la foto és de la muralla de Marchena). Els crucificats són els de sempre, voluntaris inclosos. Incívic és carregar sobre les espatlles el pes d'una processó de ginys de ferro... pagant i aguantant el ciri!.

Sigueu tots benvinguts a la crua realitat. S'ha acabat la barreja dolça d'incens i tarongina. Ara toca tocar els nassos, ni que sigui per parlar en català a Catalunya (on, sinó?). "Imperialisme castellà: Fote't!" han pintat en una paret. Mentrestant no m'esclafen, escolto la "Laura" d'en Llach, la meva Laura, les meves Laures, totes les Laures del món. Inmens, Lluís, inmens: "la nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà".