No postejar no implica no-pensar, i ni molt menys no-llegir. I és en aquestes que en els darrers dies, i de resultes d'un passeig per la xarxa filosòfica, em vaig topar amb aquesta perla que a continuació us enganxo. Em sobren els comentaris (sóc humanista de mena, ves), però sí que us puc assegurar que per més endavant us dec un comentari personal acurat, calmat i arran de gespa. Ara sóc a la vora de l'avern, i a baix ja veieu quina marona tèrbola hi fa. Vindran temps millors, oitant que sí!. Gaudiu-ne de la seva lectura, i digueu-me, si us plau, què us vé al caparró...----------------------------------------------------------------------------------
Cuando aumenta demasiado el número de individuos de una especie y daña considerablemente el medio ambiente, se le llama plaga. Por el mismo daño realizado al medio ambiente, sumado a la escasez de recursos, el número de indivduos de la plaga se reduce y ésta deja de serlo. Los mecanismos para reducir el número de individuos bien pueden denominarse como “control de plagas”; y dado que por la definición anterior, la humanidad puede ser entendida como una plaga, se puede decir que los mecanismos de control de plagas de la naturaleza se han retardado en rebajar la cantidad de seres humanos satisfactoriamente, de modo que, el hombre, como buen control externo, se encarga de ser su propio control de plaga. “Ojos que no ven, corazón que no siente” reza el viejo adagio y el hombre le ha comprendido bien, pues no suele matar de forma directa a menos que sea estrictamente necesario; actualmente, crea instituciones -o permite su existencia- encargadas de reducir el número de sujetos de los modos que se sientan más lejanos posibles. Una de esas creaciones, el “dicom” en Chile, famosa por su método de laberinto sin salida, se encarga de marcar un hombre cualquiera basándose en una deuda que pueda tener, no para su apedreamiento -que sería muy directo-, sino para que, una vez marcado, nadie le dé trabajo, de modo que se vea obligado a robar para vivir o a caer en desgracia para que, en lo posible, se quite la vida y la sociedad quede totalmente libre de toda sensación de injusticia o culpa.
----------------------------------------------------------------------------------
Post publicat al blog de l'amic Alejandro "Filosofía y Café", el passat Dim-23-Oct. Gracias, compañero.
9 comentaris:
Bona gent que us digneu a perdre el vostre sagrat temps passejant per aquesta caseta (gairebé) en runes: Disculpeu-me l'error de no deixar-vos comentar aquest post. Ha estat del tot involuntari. Gràcies¡.
Pedra,
sort que tornes a piular. Has de revitalitzar el teu bloc. Sant Celoni s'ho mereix. Vinga, ànims i que ens toqui la loteria, ja que de patinar sobre "gel" no en sé.
Gràcies pels ànims, Jordi. Sí, és cert, he de re-vitalitzar el blog, perquè MOLTA gent de Sant Celoni com tú s'ho mereix (això i més!). Però per altre banda hi ha "les circumstàncies" de les que ens en va parlar l'Ortega i Gasset. BON NADAL per tú i els teus!.
Vinc aquí sovint per a veuire si has tornat a ser-hi. I gaudeixo de que sigui aixís.
Som veritablemente una plaga? Som capaços de entendrens com a tal? Som una especie esquizofrénica, acurada de deliris persecutoris, d'instint d'avideça criminal? No ho sé ben bé. Al llarg de la meva vida i sentit els instints angoixats i destructuis d'el qui no troba sortida i al mateix temps els benefics de qui veu als humans com a tendres essers capaços de lo més maravellós. Odi i estimo, escribía Cátulo, i era ben cert; tant que va fe fortuna el acudit. No se que dir, per tal de que com a tu, em sento humanista si bé, to haig de dir sincerament, no sé ben be que vol dir aquesta paraule.
Bon Nadal.
Bon Nadal i agraït de tot cor per la visita, Lluís!.
"Humanista", al llarg de la història, és una etiqueta que s'ha posat a molta gent, però em quedo potser amb la més senzilla: crec en l'home. I d'aquí en trec el motiu d'aquest post, on com molt bé dius, l'odi i l'amor lluiten en combat desigual per una supervivència de l'home com a individu i com a ésser humà. És llarg d'entendre i d'explicar. Seguim en contacte!.
Amb tristor i angúnia he pogut comprovar aquesta tarda de diumenge (pre-nit de Nadal) que això és una farsa. A saber:
1.- M'he près un cafè amb llet al poble en un lloc on creia que a quarts de 3 de la tarda estaria sòl com un mussol, i sorprenentment m'hi acompanyaven 2 "proscrits" més que s'endrapaven un parell d'entrepans per dinar, amb una cara de pomes agres que n'hi havia per fer-los la foto del dia.
2.- I un cop dins del tren que m'ha portat cap a la feina, al seient del costat s'ha posat una noia jove a bramar i plorar amb gran desconsol tot parlant pel mòbil, perquè -segons deia- "el promès l'ha deixat per una altra". Durant tot el trajecte fins a Barcelona no ha deixat d'abocar llàgrimes i suspirs per un amor que (potser) no tornarà.
Aquesta és la veritable i única PLAGA. Que no ens passi res!.
Si, Pedra. Jo ploro desconsolat pel partit d'avui. Bé, suposo que vindran millors moments. En el fons tot té un cicle, amb les seves variants, però hi ha torn i retorn.
Salut, treball i amistat. Això és el que vertaderament importa.
Molt bones festes a tots/es els blogers.
Publica un comentari a l'entrada