29 de novembre 2018

Na Serena Soletat

L'1-Jul-2014 vaig començar amb desgrat un any de retir monacal en una casa antiga i acollidora de Breda (Girona), a tocar de Sant Celoni, a la comarca de La Selva.
Mai havia estat visquent absolutament sòl, tret dels primers 6 mesos d'estar separat i quan no estava convisquent amb mí alguns dies la meva filla.
Sóc el Big Bro, el més gran i animal de 6 germans, i vulguis o no sempre he estat rodejat de molta gent, familiars i coneguts. Sempre amb la casa plena!
Però l'any viscut en soletat a Breda em va anar molt bé per coneixer-me més i millor a mi mateix, i a Na Serena Soletat, a qui fins llavors foragitava involuntàriament.
La meva terapeuta Rosa ja m'ho va dir: "Pedro, tú no sabes qué es vivir en soledad, y deberás aprenderlo más tarde o más temprano". I patapam!, "a la fuerza ahorcan" que diuen.
"No te n'adones de lo fort que ets fins que la vida t'obliga a ser-ho". I aquí estic, gaudint de les moltes hores de soletat que tinc en aquest moment de la vida que em toca viure.
I per descomptat corroboro l'escrit preciós de la foto que acompanya aquest post. S'ha d'estar bé amb un mateix abans d'estar-ho amb els altres. S'ha de ser un mateix per ser amb els altres!
Gràcies eternes per tot, Na Serena Soletat!

1 comentari:

Eva ha dit...

T'aniré llegint i seguint Pere😊! Una abraçada