30 de gener 2007

Farses farcides.

Diu un provocador Santi Santamaría (cuiner i propietari de "Can Fabes", Sant Celoni) a l'AVUI del dissabte 20-Gen-06, entre d'altres perles: "Els cuiners som una colla de farsants que treballem per distreure a snobs i estem venguts a la puta pela". Bon exercici d'autocrítica, sí senyor!. La cuina entesa com una filosofía de vida. (Podeu llegir un extracte de l'entrevista aquí.)

Anem per cuines, doncs, celoní. El farcit de la farsa, però, m'ha tocat de refiló els fogons. Com que has estat sincer, Santi, no et castigo sense el postres. "Què hi ha de postres avui?". "Coi, una poma! Et sembla bé?". No estem ni per brocs, ni per romanços, ni per menús de 250 euros per cap. Digue'm simple i vulgar, ves.

Un "farsant" és, segons el diccionari de
l'IEC "aquell que fingeix coses que pretén fer passar com a veres". Per tant, podríem titllar de farsants als que venen a les botigues (i els que se'ls compren) els pantalons estripats i envellits a 78 euros la peça... només perquè "ostentar la pobresa" està de moda. Si la farsa llueix o no ja és una qüestió de (mal) gust.

El farcit farsant el podem establir també a diari des de qualsevol de les andanes de les estacions de tren de la RENFE, on s'hi amunteguen en poc espai viatgers decebuts i enganyats. La informació en temps d'avaries és una farsa, com farsants són els que la donen pels altaveus. El servei que pagues no existeix. El tracte és demencial. Les instalacions de la xarxa ferroviària a Catalunya són la darrera farsa de l'Estat.

Marguerite Barankitse ("l'Àngel de Burundi") va explicar a "La Contra" de La Vanguardia del dimarts 23-Gen-07 com va pendre les cortines del palau d'un bisbe farsant i garrepa per fer-ne vestits pels nens del seu orfanat, o com la farsa de l'ONU li va denegar un ajut, enviant-li en el seu lloc un miler de banderetes blaves amb el logotip de l'organització (per robar-los una foto de portada), i que ella va sapiguer aprofitar hàbilment per fer-ne calçotets i calcetes.

Els sentits ens malguien en l'ús de la
raó, convertint-nos la vida en una farsa. Sinó no m'explico com vaig arribar a confondre un canapé d'escuma de foie amb una tartaleta de trufa, o com no he copsat el regal que s'amaga dins un senzill croissanet daurat, amb forma de fina llenca de salmó fumat (l'avorreixo!). L'ensurt experimentat per l'engany no paga la pena.

Els sentits ens enganyen? I qui ens cuina més enganys que els sentits? Em cal una visita a l'Òptica? I què és
l'experiència sinó treure'n conclusions de les sotregades de la vida, "la gran farsa"?.

La imatge de la
sucosa plata de canelons que encapçala aquest post m'ha estat cedida pel Toni Ibàñez, on al seu weblog més d'un cop s'hi poden llegir glòries i lloances -"Sant Esteve", per exemple- a la cuina de la seva mare, la Sra. Cecília, des de la seva llar de la Terra Ferma. "And all the rest is silence...", Toni dixit.

Malgrat que mai els arribaré a tastar, el llit de canelons fa una fila molt semblant dels que feia la mare, com només ella els sabia fer. Fets i farcits -tanmateix com els de la Sra. Cecília- amb molt de carinyo, un bri de silenci, un polsim de constància, una dosi d'empenta, i en acabar, tots ben amarats amb el secret que només s'assoleix a les cuines de casa nostra. La menja senzilla no té res per amagar. Farcits sense farsa. Ho has entès,
Santi?. (Llegiu aquí un encertat article sobre el tema d'en Xavier Roig publicat a l'AVUI del 15-Des-06).

He farcit l'ànima famolenca amb "Let me entertain you", "Come undone", "Angels", i "Feel" (de l'únic i irrepetible pallasso-farsant, en
Robbie Williams) mentres us escrivia. Salut!.

4 comentaris:

Rosa ha dit...

Ens enganyen els sentits, però més mentidera és la raó.
Quan al tema de la cuina,completament d´acord amb tanta farcit farsant i tanta pallassada.
No sé si l´has llegit, però hi ha un article boníssim de Xavier Roig, a l´Avui del dia 15/12/06 (En la secció diàleg). Val la pena!
Un blog esplèndid! Salutacions

Heràclit ha dit...

Qué gran!

Ens llegim.

Per cert, vas preguntar per la facultat, no? Aviat et contesto.

Pedra Lletraferida ha dit...

Gràcies per la teva visita i la teva aportació, Rosa. Benvinguda siguis!.
Dessitjo que et converteixis des d'avui en una més dels habituals de la casa. Agafa lloc, posa't ben còmoda, i fés també teu aquest espai.
En un altre ordre de coses et diré que potser els sentis no ens "enganyen" pas. Vull dir que potser som nosaltres, quan fem un intent per raonar aquesta informació, que fiquem els peus a la galleda. La realitat és com és i som nosaltres que no l'entenem i que no la copsem en la seva totalitat. I d'aquí al suposat engany, només hi ha un pas.
Si re-llegeixes el post de nou veuràs que hi he afegit l'article del Diàleg de l'AVUI que em vas aconsellar. Efectivament, és un enfocament molt encertat arran de la mateixa temàtica, veritat i mentida, realitat i farsa.
Salutacions cordials per a tu, i no tardis en tornar!.

Pedra Lletraferida ha dit...

El mateix que li dic a la Rosa va per tu, company Heràclit. Aquí la grandesa la posen els Mestres com Vós!.
Ens llegim!