La Tieta

Ahir dijous pels volts del capvespre va marxar per sempre més la tieta que vivia al carrer del Sol, al barri del Centre de Badalona. Després d'una llarga agonia (sembla que els gens de la família porten el "durs-de-pelar" escrit al front) ens quedem amb el seu record viu. Ningú millor que en Serrat ha sapigut copsar en una cançó la història de la seva vida, lletra per lletra, estrofa per estrofa.

Quantes "tietes" hi ha enmig de les nostres famílies! Quantes persones resignades amb el seu destí, amb un cor inmens que no els hi cap dins del pit... Generoses, abnegades, sempre a punt... Amb una humanitat inconmensurable... D'aquella humanitat de la que en faries una lliçó a determinats personatges del país, massa allunyats de la ciutadania. La cançó d'en Serrat regalima sentiments llestos per a un comiat, i és tot un estendard de "les tietes".

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els uls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat capat i vell
que en els seus genolls dorm ells llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: «Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...»

La portera, al seu pas, dibuixarà un somris:
Amb l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Com cada dia el mateix: agafar un autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Que ni ho recorda la tieta.

La que sempre tè un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: «Tot va bé». La que diu: «Tant se val».

I el Diumenge de Rams li compra al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Però ella ja haurà pagat el ninxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que han de seguir al seu enterrament;
són coses que sovint les oblida, la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu...«Ha mort la senyoreta...
... descansi en pau. AMÉN.» ... I oblidarem la tieta.

"La Tieta" (Joan Manel Serrat).

D'ençà de la mort de la mare fa més de dos anys que no se'm posa bé el fet d'anar a enterraments i cementiris. En un període molt curt de temps la mort m'ha fregat la mà per la cara fent-me veure la realitat de la vida, una realitat que defugim tots. Aquest cop, però, farem l'esforç per la tieta.

Per ella, que era nadiua d'un poble emblanquinat, perdut a la serra del nord d'Almería. Per ella, que de petita va vindre amb els pares cap a Catalunya per guanyar-se el pa (aquesta gent també ha fet gran aquest país!). Per ella me'n estaré avui de filosofades, i ho deixarem en un ram de roses negres i blanques. Per ella i a contracor -afededéu!- tornarem a aprendre de què va això de fotre el camp d'aquest món. Per ella, passarem pel tràngol del dol i del dolor, i esquitxarem amb llàgrimes el seu portal.

Adéu, Tieta!