Mirant Diderot (I)

Fora del que és habitual en les meves intencions i costums, ahir dijous em vaig trobar amb que havia de fer tria a l'hora de respondre als compromisos "político-filosòfico-socials" que se m'havien plantejat per endavant. A saber, eren els següents:

Taula Rodona a Òmnium Cultural "El fenòmen dels blocs en català"
Acte de la campanya "Sí al procés de pau", "Veus per la pau al País Basc"
I Congrés Català de Filosofía, en el Centenari de l'IEC
2 Plens Municipals de l'Ajuntament de Sant Celoni

Mireu que arribo a dedicar-hi temps, però noi, no me'n surto, i el do de la ubiquïtat que tan persegueixo se'm fa fonedís. La tria no va estar gens fàcil, i donat que els tres primers eren pel volts del capvespre i a Barcelona (i el Congrés caríssim!), em deixaven fora de l'abast del que per mi era cabdal, copsar l'estat de la "polis" que m'acull, com a veritable "animal polític" en que m'he re-convertit.

Tocar força tecles sense desafinar (amb el saber, però!) era el que feia l'il.lustrat Denis Diderot (1713-1784), geni polifacètic -filòsof, novelista, comediògraf i crític d'art- responsable, (d'entre d'altres obres) de l'edició monumental de l'Enciclopèdia, una fita en la història de la civilització occidental. Com Descartes i Voltaire va rebre una educació esmerada per part dels jesuïtes. Va refusar dedicar-se a una professió en concret, i va optar per continuar els estudis més enllà del col.legi. D'aquesta manera es va empapar de tot el coneixement de la seva època, d'una disciplina a l'altra, des de les Matemàtiques i la ciència fins a les llengues clàssiques i modernes. Durant aquesta etapa d'estudi va viure en la pobresa i en el més absolut anonimat. El seu primer reconeixement públic i econòmic li va vindre per les traduccions de l'anglès de les principals obres filosòfiques.

----------------------------------------------------------------------------------
A cada línia de Diderot, sentit i contrasentit s’embosquen; i els esforços per presentar el “veritable” autor es mostren patèticament inútils o insatisfactoris. Captar i fixar allò “definitiu” o el darrer sentit de l’obra esdevé un intent cada cop més nici, especialment en la mesura que hem pogut veure al segle XX com fracassaven repetidament els esforços suposadament totalitzadors que volien reduir la diversitat d’un autor a pura fórmula. L’obra de Diderot, en la mesura que el projecte de les Llums que ell representa pot continuar essent significatiu, no s’identifica estrictament amb una única línia de pensament, ni amb una sola forma d’argumentació i es caracteritza bàsicament per la diversitat. Si és veritat, com diu I. Berlin parafrasejant el fragment 201 d’Arquiloc, que: la guilla sap moltes coses però l’eriçó en sap una de sola, Diderot pertany sense cap mena de dubte al que I. Berlin considerava escriptors “guilles”, és a dir, capaços de tocar molts registres i de ser aparentment contradictori però amb una unitat d’estil i d’intenció que només es copsa en una acurada contemplació no exempta d’empatia.
("Subjecte i Il.lustració: Diderot i la construcció del subjecte moral", Tesi doctoral d'en Ramón Alcoberro i Pericay, pàg. 9 "Pròleg").
----------------------------------------------------------------------------------

L'home que mira (la foto de la portada és d'en Ramón-jove?) s'ha posat a les llibreries en format de recull dels post's penjats al seu blog durant els anys 2004 i 2005. Un llibre estrany, com diu el Mestre, i del que ell n'és el primer sorprès per l'èxit del blog que administra, pioner del ciberespai en català de les "àgores virtualis". Com diu en Gregori Luri, "no deixa a ningú indiferent", i aquesta és una de les tasques del filòsof: provocar el pensament. Com a deixeble i aprenent a tripulant dins del vaixell bloguer d'en Ramón, només em queda per dir-li: Gràcies amic i bon viatge literari! Gràcies per tot, pianista i Mestre "guilla"!