Darrerament em vessen les oïdes escoltant converses i llegint articles d’opinió on el “leit-motiv” és “la pèrdua dels valors”, “la crisi dels valors”, “on anirem a parar sense valors”, i no-sé-quantes-coses-més “dels valors”.
Anem a pams. La paraula dita "valor", sens dubte, s’está emportant pel davant el concepte, i compte que el nom no fa la cosa. Per posar-vos un exemple que m'és proper, perquè hi ha empreses que diuen donar un "valor afegit" si ni tan sols saben el significat de l'ètica i el respecte degut als seus treballadors?. Així, podem acabar donant per bo el fet de que el valor torna, tanmateix com és notícia “que la RENFE funciona bé”. La RENFE “ha de funcionar bé”, senyores i senyors!. El valor permaneix, no nosaltres, ni la notícia.
Els valors (entesos com a tals i com a components de la moral de l’home) hi són, han estat sempre allà mateix, no els ha tocat ningú, ningú els ha trencat ni segrestat, encara que de vegades ens ho hagi semblat. La crisi (si és que volem fer ús d’aquest concepte) és de l’home, potser per no saber-ne més, i potser també per haver donat peixet a d’altres suposats valors, perquè no és or tot el que rellueix al temple dels valors consagrats. Creiem en els valors que més ens fan feliços.
Quan en fer-ne un anàlisi de la societat prenem els valors com a objecte, correm el risc de malmetre les circumstàncies pels descosits de les butxaques. Valors com el respecte a l’altri i la dignitat de tot ésser humà, han estat bandejats per d’altres més dels temps que corren, com la individualitat, la priorització dels valors (en detriment d’altres valors més importants), i el culte desmesurat a l'ego. Ens hem convertit en okupes de nosaltres mateixos.
Hem oblidat tots plegats que el que val de veritat, el que té un valor incalculable, són totes aquelles coses que no podem dir quin valor ténen, precisament de tant que valen. Com els valors que hem après dels maleducats. Com molt bé diu l'Enric Gil en el seu blog, "L’educació no pot funcionar si es fomenten models contraris a la norma, els valors i les actituds tolerants i democràtiques".
Vivim en una societat en la que la mida del valor és el rèdit, l’interés, el producte obtingut com a fruït del l’ús i l’abús d’uns valors que no tenen res a veure amb l’home, però –ai las!- sí que están molt lligats a un malentès estat del benestar. No havíem quedat en que l'home era el centre del món, al voltant del qual hi girava tota la resta d'allò que existeix i que coneixem?.
Sócrates, quan decideix beures la cicuta, el que decideix és donar-li valor a la seva dignitat, a la justícia que governava Atenes ("un tiempo en el que la filosofía era, básicamente, un modo de vida", ens recorda en Gregorio Luri), i a una mort resignada que no defuig. Els fets són aquests, potser trets del seu contexte històric –i amb risc de desvalorització-, però voldria que l’exemple fós vàlid per a l’ocassió. Si ho extrapolem només per escriure aquestes lletres, per sortir-nos del pensament únic i de la moral correcta, ja hi hauria qui posaria un negoci de verins, que riu-te’n de “La Santa Inquisición”, la veritable factoria de valors dogmàtics (vía Roma).
Les escletxes de l’edifici humà s’eixamplen per moments, ja que els fonaments, si és que ho són, rauen inmersos en un fangar pastós i infecte. Nietzsche ens parlava "d'invertir els valors". Ens hem quedat en el procés de la inverssió més nihilista, perquè amb religió o sense, la moral mai ha deixat de tindre valor. Si em permeteu un joc de paraules, i ja per acabar, hem tingut tot el valor que ens manca per devaluar els valors que veritablement "valen". En el procés nietzschià ja esmentat de la inverssió dels valors, aconseguirem donar-li la volta a la truita?. O potser com va dir Husserl "el principal perill que amenaça Europa és la fatiga?".
----------------------------------------------------------------------------------
Per això són tan importants els mitjans a l'hora de comunicar els valors. I és que adoptar una manera o una altra de transmetre els valors ja és optar per un tipus de valors determinat: així, quan els valors es volen imposar, la imposició apareix com un valor; quan s'afavoreix una actitud indiferent envers els valors, s'està afavorint la indiferència com a valor; quan s'impulsa la reflexió crítica dels valors, la reflexió crítica es presenta com un valor.
----------------------------------------------------------------------------------
Per afavorir l'experiència i l'adopció de valors concrets s'ha d'afavorir també la creació d'espais espontanis poc programats, amb un clima adequadament obert i plural. Una educació així no és exclusiva de casa ni de l'escola, sinó que es fa en molts àmbits i a molts nivells. Pèricles també ho sabia: per això deia que la gran escola de Grècia era la ciutat d'Atenes.
"Atreveix-te a pensar" de Josep-Maria Terricabras. Capítol 8 Les coses que estimem. Edicions La Campana.
----------------------------------------------------------------------------------
Feta una acurada selecció musical, trobo adient el "Money" de Pink Floyd com a peça que acompanyi els sòns devaluats dels valors.
4 comentaris:
Gràcies per la referència.
Una vegada que la ciutat ha deixat de complir de manera espontània el seu paper educador, el que hem heretat no es tant una manca com una hiperinflacció de valors. Els valors han deixat de valer perquè son de la comunitat (ja no es troben a l'àgora). Ara valen perquè son meus (es troben a les botigues de moda). El nou subjecte polític es un ciutadà propietari tant dels seus bens mobles i immobles com, especialment, dels seus valors.
En realitat, mai no hem tingut tants valors com ara.
Una abraçada.
Gràcies a tu per la mini-lliçó en forma de comentari, Gregori (i per passar-te de nou per aquí, on sempre seràs ben rebut!)... =)
En un altre ordre de coses, afegeixo al teu comentari -que comparteixo- el següent. Sens dubte que, de "l'overbooking" dels valors, n'ha sorgit un altre tipus (igual de perniciosa, potser?) d'especulació, la dels valors.
Salutacions cordials!
Dius: Creiem en els valors que més ens fan feliços. I ara! És encara pitjor, molt més tràgic! Creiem en els valors que creiem que ens fan feliços. És el que té la fe, crec.
Salut mestre!
Segons el que em dius, Ferran, en "creure en el que creiem" no fem més que ser fidels a uns valors, com a reverberació i record de que és la fe.
Salutacions cordials, Mestre!
Publica un comentari a l'entrada