Farses farcides.

Diu un provocador Santi Santamaría (cuiner i propietari de "Can Fabes", Sant Celoni) a l'AVUI del dissabte 20-Gen-06, entre d'altres perles: "Els cuiners som una colla de farsants que treballem per distreure a snobs i estem venguts a la puta pela". Bon exercici d'autocrítica, sí senyor!. La cuina entesa com una filosofía de vida. (Podeu llegir un extracte de l'entrevista aquí.)

Anem per cuines, doncs, celoní. El farcit de la farsa, però, m'ha tocat de refiló els fogons. Com que has estat sincer, Santi, no et castigo sense el postres. "Què hi ha de postres avui?". "Coi, una poma! Et sembla bé?". No estem ni per brocs, ni per romanços, ni per menús de 250 euros per cap. Digue'm simple i vulgar, ves.

Un "farsant" és, segons el diccionari de l'IEC "aquell que fingeix coses que pretén fer passar com a veres". Per tant, podríem titllar de farsants als que venen a les botigues (i els que se'ls compren) els pantalons estripats i envellits a 78 euros la peça... només perquè "ostentar la pobresa" està de moda. Si la farsa llueix o no ja és una qüestió de (mal) gust.

El farcit farsant el podem establir també a diari des de qualsevol de les andanes de les estacions de tren de la RENFE, on s'hi amunteguen en poc espai viatgers decebuts i enganyats. La informació en temps d'avaries és una farsa, com farsants són els que la donen pels altaveus. El servei que pagues no existeix. El tracte és demencial. Les instalacions de la xarxa ferroviària a Catalunya són la darrera farsa de l'Estat.

Marguerite Barankitse ("l'Àngel de Burundi") va explicar a "La Contra" de La Vanguardia del dimarts 23-Gen-07 com va pendre les cortines del palau d'un bisbe farsant i garrepa per fer-ne vestits pels nens del seu orfanat, o com la farsa de l'ONU li va denegar un ajut, enviant-li en el seu lloc un miler de banderetes blaves amb el logotip de l'organització (per robar-los una foto de portada), i que ella va sapiguer aprofitar hàbilment per fer-ne calçotets i calcetes.

Els sentits ens malguien en l'ús de la raó, convertint-nos la vida en una farsa. Sinó no m'explico com vaig arribar a confondre un canapé d'escuma de foie amb una tartaleta de trufa, o com no he copsat el regal que s'amaga dins un senzill croissanet daurat, amb forma de fina llenca de salmó fumat (l'avorreixo!). L'ensurt experimentat per l'engany no paga la pena.

Els sentits ens enganyen? I qui ens cuina més enganys que els sentits? Em cal una visita a l'Òptica? I què és l'experiència sinó treure'n conclusions de les sotregades de la vida, "la gran farsa"?.

La imatge de la sucosa plata de canelons que encapçala aquest post m'ha estat cedida pel Toni Ibàñez, on al seu weblog més d'un cop s'hi poden llegir glòries i lloances -"Sant Esteve", per exemple- a la cuina de la seva mare, la Sra. Cecília, des de la seva llar de la Terra Ferma. "And all the rest is silence...", Toni dixit.

Malgrat que mai els arribaré a tastar, el llit de canelons fa una fila molt semblant dels que feia la mare, com només ella els sabia fer. Fets i farcits -tanmateix com els de la Sra. Cecília- amb molt de carinyo, un bri de silenci, un polsim de constància, una dosi d'empenta, i en acabar, tots ben amarats amb el secret que només s'assoleix a les cuines de casa nostra. La menja senzilla no té res per amagar. Farcits sense farsa. Ho has entès, Santi?. (Llegiu aquí un encertat article sobre el tema d'en Xavier Roig publicat a l'AVUI del 15-Des-06).

He farcit l'ànima famolenca amb "Let me entertain you", "Come undone", "Angels", i "Feel" (de l'únic i irrepetible pallasso-farsant, en Robbie Williams) mentres us escrivia. Salut!.

La vida amb filosofía.

A continuació us transcric la darrera part de l'entrevista que li va fer en Víctor-M. Amela al Pere Tàpies a "La Contra" de "La Vanguardia" el passat divendres 26-Gen-07, i que he cregut interessant de publicar. No us puc posar l'enllaç directe a la pàgina perquè és de pagament.
----------------------------------------------------------------------------------
-Comida y paisaje, hermanados.
-Lo están en mi experiencia. Recuerdo de niño un jardín, en casa, con un ciruelo y un limonero: a su sombra, en verano, nos sentábamos con los vecinos a charlar y a comer fruta, mientras se oían pájaros y el rumor de una fuente. Ya dijo Nietzsche: “Todo pensamiento deriva de la odisea del sujeto”.
-De sus vivencias, pues.
-Sí: el filósofo, para serlo, tiene que vivir. Vivir incluye comer. Según se come, se piensa. Además de escuchar, observar, pasear... Y vivir así exige tiempo, ¡tomarse tiempo!.
-¿Usted se lo toma?
-Sí. Para escuchar a mis convecinos, pasear por mi playa al atardecer... Flaubert expresó muy bien esta serena filosofía: “Una habitación confortable, los libros que me gustan... y todo el tiempo por delante.”.
----------------------------------------------------------------------------------
"Primum vivere deinde philosophare" (Hobbes), mentres a l'equip de música hi tinc posat el "Live in América" de Kitaro

Si fas campana...

... almenys tingues la precaució de no ficar-te en problemes (Rodalies de RENFE és un "problema"!). I si per una d'aquelles casualitats ("estaves a l'hora equivocada en un lloc equivocat") t'hi veus empantanegat fins més amunt dels genolls, que els fotògrafs de les agències de premsa no et treguin a la primera plana del diari de l'endemà!. No pateixis que aquest humil blog només el llegeixen -a dia d'avui- dues persones al poble. Ara que, si entre tots no aconseguim apaivagar els escarafalls de la teva fita heroica... Més et val riure, oi?.

Company i còmplice de campanes: aquest post te'l dedico amb tot el meu sentiment, pel que et pugui passar si no aconsegueixes escapolir-te'n de l'escomesa. A l'IES "Baix Montseny" ja corren d'amagatotis les fotocòpies de la primera plana del diari "AVUI" del 24-Gen-07, el de l'endemà del "día de autos".

Hi ha qui s'ha colat (molt bona idea!) a la Biblioteca del centre per tal de llençar de seguida el diari a les escombraries. També hi ha qui diu, però, que pel matí han vist una professora amb el diari a sota del braç. Si ningú aixeca la llebre, perfecte. El més curiós i engrescador és que has estat notícia de portada sense volguer-ho, en el dia en que més desitjaves passar d'incògnit i de puntetes per aquest món traïdor.

Tant de bò tot quedi en anècdota i record del destí, el que ja tens marcat a les estrelles dels estrellats. Jo, de tu, me'n feia una ampliació, la portava a enmarcar, i ja tens una batalleta per explicar properament a fills i nets. Has fet història, noi!. S'admeten propostes per posar-hi un títol a la gesta. Aquí en teniu algunes: "Campanada de nada", "Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos", "Fotografía amb filosofía", "El fotògraf té mare?" o potser "Per sort, amb les mans a les butxaques!".

Va per tu, "heavy": "Nothing else matters" (Metallica).

Ciber-resistència (i II).

(Últim afegit: no voldria tindre raó, pero els fets me la donen. Llegiu aquí aquest article de l'AVUI del passat 23-Gen-07. Esgarrifa!).

Un altre cop. No escarmentem. Com ho hem permès? On són els que van lluitar aferrisadament per la ciber-resistència, per una xarxa lliure i de tots? Diuen les males llengües que els han deportat als gulags siberians i al desert del Ténéré, on són desprogramats amb tortures i maltractaments fins arribar a la mort. Als que reneguen del seu passat encara els queda per superar la dura prova de fer d'espietes dels seus companys rebels. És el preu de la vida. No tant car, però, com el dels productes d'última generació del mercat negre tecnològic. Vols tècnica? Paga-te-la, si pots!. Tecnofeixisme.

No he vist cap pel-lícula ni us estic explicant fil per randa un sopar de duro. Ni he begut oli. Ni m'he fumat res més tòxic que l'aire de la gran ciutat. Ni m'he colpejat el cap amb el marc de la porta. Ni m'he vengut l'enteniment ni l'ànima al diable. El que llegiu pot ser ben bé el futur a curt termini que els hi espera a les properes generacions de jovent, si és que abans no ens calcem per oposar-hi una certa ciber-resistència.

Us escrivia el passat 16-Des-05 que Ja són aquí! de resultes d'uns lamentables fets ocorreguts al treball en intentar fer un ús normal i correcte de la connexió a Internet. Mesos després, però, vaig aconseguir tornar a visitar un munt de blogs del domini "lamevaweb" que els americans de la central de l'empresa als USA em van censurar en trobar-hi la cadena "lame" (retorçats mentals!). Copseu la realitat de la qüestió?. Què faig, me'n ric de l'acudit o ploro pels pares del giny?.

Aquesta vegada li portaré la contrària a l'Heràclit, perquè res ha canviat. Tot segueix igual. Som allà mateix. O és que algú dels visitants d'aquesta miserable plana bloguera ha gosat trobar-hi quelcom referent o relacionat amb el "sexe", segons m'indica el tallafocs del servidor cada cop que intento respondre els comentaris que m'han deixat els amics bloguers?. Creieu que és prou sòlid l'argument que alguns defensen basat en que "l'empresa hi té tot el dret de fer-ho"?. Què me'n dieu, llavors, del controls que els serveis d'espionatge globals hi tenen sobre les nostres transaccions domèstiques a la xarxa, com converses telefòniques, blogs i correu electrònic?. Quin dret hi tenen?.

Com diu en Saül Gordillo al seu blog, fem el que fem som a les portes del control total? O potser el món es mou a cop d'onades succesives, segons ens escriu el filòsof Francesc Hervàs al seu blog?. O en canvi, com ens escriu en Jesús a Filosofía Digital, hem de deixar el progrés tecnològic només en mans dels tecnòcrates?.

----------------------------------------------------------------------------------
Han existido dos grandes explosiones de conocimiento en la historia de la humanidad, no sólo una. La segunda comenzó en Europa hace cinco siglos y todavía continúa. La primera empezó en Grecia durante el siglo VI a.C.(...). Los griegos (...) cometieron errores graves (...) sobre la naturaleza humana. (...). Pero nuestra explosión de conocimiento también ha cometido errores, algunos de los cuales podrían causar una catástrofe que acabara con toda la raza humana. (...) los errores se debieron a la arrogancia, a una especie de desmesurada presunción que conlleva un impío desprecio por los límites que el orden del universo impone a las acciones de hombres y mujeres. Los griegos le dieron a la arrogancia humana un nombre especial: hubris.
("Breve historia del saber", Cap.2 La explosión griega. Charles Van Doren. Editorial Planeta).
----------------------------------------------------------------------------------

No em pregunteu ni el com ni el perquè, però en escriure aquestes lletres m'ha vingut pels altaveus la representació ensordidora d'una impresionant verssió en directe de "Fool's overture" (Supertramp en París). Ens queda per albirar un mòn en el que el pensament viurà engarjolat a la presó de l'ésser, sense una minça clau per obrir-se a una nova explosió del saber: "You lock the door. And throw away the key. There's someone is in my head but it's not me." (Brain Damage, Pink Floyd).

Ciber-resistència (I).

(Éste post se encuentra traducido al castellano en "Filosofía Digital". ¡Gracias Maestro Jesús, por tu trabajo, apoyo y saber estar!).

El cel resta cobert per núvols de cendra negra que donen un vernís de penombra crepuscular on abans del 3er. conflicte mundial es gaudia dels tons verdosos als boscos i prats de la vall. L'hivern és etern, les estrelles han mort de fàstic, els ocells ni piulen. L'avern de l'infern, i l'últim que s’apagui les idees. Pels carrers no hi ha gaire trànsit ni moviment, més enllà dels escorcolls de les patrulles de "controladors" (abans anomenats policies) i d'alguna corredissa ombrívola.

Els carrers i places estan vigilats amb càmeres les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Ara, però, d'ençà la caiguda dels opositors, la missió principal és la de perseguir el delicte informàtic i el pensament lliure. “Internet, l'escola, la Universitat, les llibreries i les biblioteques son els nius on hi neix i creix el desori, el descontrol, la perverssió, el perill i la inseguretat de la població sotmesa al Sistema. Pensar per lliure, des d'avui, és un delicte”. (Joseph W. Plush, Governador de la Terra).

Els resistents (independentistes, lliurepensadors, artistes, disidents, i demés revolucionaris del pensament) són titllats de "terroristes". El nom -per sort- no fa la cosa. Les seves pertinences, llurs cases amb els seus llibres i estris, es cremen pel capvespre, per tal de que la foscor de la nit faci visible l'incendi purificador des de les muntanyes, on s'hi amaguen. L'himne de la resistència diu així: "We don't need no thought control!" (Another brick in the wall, Pink Floyd).

Paraules com blog, lluita, diàleg, lleis, diferència, tolerància, diversitat, democràcia, dignitat, drets humans o respecte estan al capdavant de la llista de registres periòdics que fan els tallafocs dels servidors governamentals. Els millors enginyers de les multinacionals informàtiques han estat forçats a treballar pel Govern Central de la Unió. Saben que poden entrar a la xarxa vigilada, però no quan ni com podran sortir-se'n d'aquest atzucac. "Dins teu hi portes clavat un microxip". "Ja no ets tu". Ets el que ells volen que siguis. L'alternativa?: tastet de Poloni-210 o tret al cap. Aleksandr Litvinenko i Anna Politkovskaia in memòriam!. Amnèsia col.lectiva d'una societat enverinada.

Una nova malaltia ha estat reconeguda pel que queda de la Sanitat pública: l’esquatrés (amb llicència per inventar mots, evolució lògica de l'estrés). S’hi han vist abocats després de veure com la gent es suïcida per fugir d’aquest nou món de folls. La transmissió del saber s’ha convertit en moneda de canvi per segrestar els mestres, l’idioma oficial és l’anglès i la religió predominant s’imposa a les esglésies com a única i veritable (of course!). La informació –ara més que mai!- és poder, i per tant, és el poder qui en té el control i la màxima informació del que succeeix arreu.

Els ordinadors personals es requisen, i tan sols tenen accés a la xarxa -des de centres filtrats pel govern- els fidels al règim i els que han acceptat la censura. El pensament únic, el llenguatge políticament correcte i "amb seguretat màxima cap a la llibertat" són les consignes polítiques amb les que la propaganda oficial afusella cervellets de mosquit des dels mitjans informatius afins... El món ha esdevingut "U", global, únic i indivisible. Totalitarisme mental. Amb ells o contra ells. Viatge de retorn a l'Edat Fosca de les cavernes. Creure-hi per arribar a ser i entendre. La màquina maquina enzes a tot drap.

(Continuarà)
----------------------------------------------------------------------------------
El uso de las nuevas tecnologías permitiría un progreso teñido de humanismo, principalmente a través de la revolución informàtica. Pues los lazos planetarios suprimen las separaciones administrativas (el pueblo, la ciudad, la provincia, la región, la nación) para abrir la energía a flujos libres y globalizados alrededor del planeta. La revolución de la técnicas virtuales permitere actualizar la antigua crítica de la sociedad de consumo, del modo de producción capitalista de las riquezas y de su modo liberal de distribución, dejando entrever el uso liberador de la màquina, el fin del trabajo, la necesidad de un nuevo lazo social, la urgencia de una extensión de la política a la ciudadanía militante y radical de las asociaciones libres o de la ciber-resistencia.
Allí donde la técnica permite un progreso material, a menudo anuncia una regresión moral. Allí donde hemos llegado -el cambio de milenio obliga- las consecuencias de las nuevas tecnologías no se pouden pensar: ¿quien podría imaginar la fisión nuclear y la bomba atómica durante la 1ª Guerra Mundial? Del mismo modo, no podemos prever qué depararán esas energías nuevamente liberadas por la interconexión planetaria de las iniciativas públicas y privadas.
("Antimanual de Filosofía", Capítol 3 La tècnica. Michel Onfray. Edaf Ensayo).
----------------------------------------------------------------------------------

Copsar la realitat.

El passat dijous pel capvespre i a dos quarts de vuit tocats va començar la conferència "Plató: la filosofia com a parricidi" a càrrec del filòsof Gregori Luri, en el marc de l'acollidora sala Jacint Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès. Pels qui encara no coneixeu aquest mestre podeu llegir-ne els seus post's al weblog El Cafè d'Ocata. De lo milloret que es pot trobar avui dia al mercat de la xarxa per tal de fer bullir l'olla del pensament. I és que "L'ensenyança no escrita forma part del cercle dels iniciats".

No us en puc transcriure massa paraules del que allà s'hi va explicar, donat que no vaig gosar prendre apunts. La transmissió del saber m'anava passant veloç pel davant del cervell, i quan era a tocar de les neurones, m'arribava un altre Metafísic-Exprés que em destarotava els esquemes portant-me a l'"Space Deméntia" ("Origin of Symmetry", Muse).

Copsar la realitat va ser el nucli central de la xerrada. "Copsar" entès com a un intent (endebades?) de l'home per comprendre la complexitat del que ens envolta. El "món de les idees" segons Plató. "L'ésser" del "no-ésser", el parricidi de la filosofia de Parmènides, el canvi en l'acció, el moviment que trans-forma. Cercar els límits del coneixement com a objectiu dels filòsofs "és una lluita de gegants" d'ençà de la Història de la Filosofia.

----------------------------------------------------------------------------------
La convicción de que todo lo que sucede en la Tierra debe ser comprensible para el hombre puede conducir a interpretar la historia mediante lugares comunes. La comprensión no significa negar lo que resulta afrentoso, deducir de precedentes lo que no tiene tales (...). Significa, más bien, examinar y soportar conscientemente la carga que nuestro siglo ha colocado sobre nosotros -y no negar su existencia ni someterse mansamente a su peso. La comprensión, en suma, significa un atento e impremeditado enfrentamiento con la realidad, una resistencia a la misma, sea lo que fuere".
("Los orígenes del totalitarismo" de Hannah Arendt, Alianza Editorial. Pròleg a la primera edició)

----------------------------------------------------------------------------------

El Mestre Luri m'escriu "(...) Y no se olvide usted que en el Ateneo yo hablaba subido a los hombros de Platón" des del seu blog. Ja està tot dit doncs. Bé, sí, una coseta, Gregori: els que estàvem escoltant-te amatents de ben segur que ho vam fer "des de l'alçada de les nostres sabates", aforisme fet servir sovint pel filòsof Ramón Alcoberro, organitzador del cicle de conferències filosòfiques enmarcades dins del actes del centenari de l'Ateneu. La relació mestre-deixeble és tanmateix la que succeeix amb una exposició imaginària a un element radioactiu. El saber que traspuen els mestres filòsofs ens vela la ment, inundant-la d'idees, conceptes i arguments per re-pensar. Almenys en tinc per "A thousand years" ("All this time", Sting).

Des del damunt de les grans esquenes de Plató el mestre Luri ens va explicar que "Politéia" (avui "política") és un terme clàssic grec referit a la "polis" (avui "ciutat-estat" com a fenòmen geogràfic-polític) amb el que s'anomena "l'esperit" que li dona suport i vida per mitjà dels ciutadans "actius" que la participen junt amb els que la governen. La "matèria" de la polis seria per tant la formada pels ciutadans "súbdits" que s'hi mantenen al marge. Hi ha qui no vol copsar la realitat del carrer, conèixer l'altri, comprendre el món on viu. Hi ha qui prefereix viure sotmès a uns dictats dubtosament polítics i democràtics per treure'n rèdit a les urnes. El "ying" i el "yang" de la democràcia, el que la fa forta i el que la fa ser un sistema polític dèbil.

-"De St. Celoni fins el Nus de la Trinitat hi han 35 min. per autopista de peatge a 100-120 km/h. He tardat 90 min. per una retenció iniciada a la Ronda Litoral a l'alçada del Port. Edgar Allan Poe va dir que "la ciència encara no ha arribat a saber si la bogeria és la sublimació de la intel.ligència". De bojos és no avisar de l'embús abans de fer-nos pagar, i sens dubtar-ho, gens intel.ligent ha estat no baixar amb el tren fins a l'estació de P. de Gràcia. El sòl fet d'arribar tard a un vessament de saber crec que és poc seriós. Com els senyors de les autopistes i com les desvergonyides senyories que els hi ho permeten amb complicitat".
(Converses a la polis, 11-Gen-07).

En els temps en que ens ha tocat viure és evident que no sabem trobar arquitectes-polítics que construeixin ponts de diàleg com el de la fotografia, el Pont Trencat (Pont Romà) que uneix les vores de la Tordera entre St. Celoni i Sta. Maria de Palautordera, dues de les "polis" per on sovint perdo els passos. Tots plegats hem de fer quelcom per desempellegar-nos dels polítics que han fet un ús partidista de la pau del poble. (l'Iu Forn, l'ha brodat!).

Temps era temps.

-----------------------------------------------------------
Després d'això ens cal abordar l'estudi del temps. Convé, per començar, situar les dificultats que planteja la qüestió i examinar, amb un discurs exotèric, si cal situar-lo entre els éssers o bé entre els no-éssers; després estudiarem la seva naturalesa.
Per començar, que el temps no existeix absolutament, o que la seva és una existència imperfecta i obscura, ho podem suposar del que segueix. D'una banda ha estat i ja no és, de l'altra, serà i encara no és; és d'això que es compon el temps infinit i el temps indefinidament periòdic. Però el que es compon de no-ésser sembla que no pot participar de la substància. D'altra banda, l'existència de qualsevol cosa divisible, en tant que cosa divisible, provoca necessàriament l'existència de totes o d'algunes de les seves parts; però de les parts del temps, unes són passades, altres, futures; cap d'elles no existeix, i el temps és, això no obstant, una cosa divisible.
(Aristòtil. "Física IV", 10, 217b-218a).
-----------------------------------------------------------

Els primers dies del nou any ens han servit per comprovar que gairebé tot segueix igual i que gairebé res canvia amb el traspàs: per molta xerinola, per molt de raïm i per molt de cava que hi poséssim, no hem fet res més que posar-hi una etiqueta (marca, label, índex, etc.) al nostre temps, al nostre camí terrenal. La vida segueix, tanmateix, igual que cada dia, dins i fora de casa. "Temps era temps" cantava en Joan-Manuel Serrat.

-"Què dius tú ara? Com que "igual" que sempre? I els preus? Ens han tornat a pujar el cost de productes bàsics, amb l'excusa de l'1 de Gener. Les patates, l'enciam i el pollastre, és el que més s'ha encarit durant el 2006. Els sous dormen en el somni de l'oblit, un altre any. D'ençà de l'entrada de l'euro que no me'n surto amb els comptes. En qui recauen els beneficis pel canvi de la moneda?".
(Converses a la polis, 07-Gen-07).

Si gaudeixes del que estàs fent, el temps et passa volant i esmunyedís. Quan estàs desesperat per l'espera de quelcom o de quelcú, el temps sembla no volguer passar ni amb empentes. Hem d'etiquetar el temps per tal de que existeixi. "Tempus fugit!" em deia el professor de Llatí a 2on. de BUP quan se'n adonava de que no avançava gens en l'estudi de les declinacions.

"The sun is the same in a relative way but you're older" (Escoltant "Time" de Pink Floyd).

Que li ho preguntin a en ZP com les gasta el temps quan no el tens etiquetat i mesurat amb cura. Les paraules (amb coneixement de causa, hem de suposar?) que dius ara i aquí, demà pel matí ja se les ha endut el vent que fan els 500 kilos d'explosius d'ETA en esclatar a la T-4 de Madrid el passat 30-Des-06, aturant en sec el temps de viure de dos humils treballadors. Se'ls va acabar el temps quan feien temps al pàrquing de l'aeroport. No van ser-hi a temps de fugir de l'infern que els va caure al damunt.

El que avui "és" (el tarannà i el bon rotllo políticament correcte) demà potser ja "no-és". La treva per la pau a "Can Pistraus"?. Quants rellotges han mesurat el "tempo" de les negociacions?. Tothom el duia a l'hora?. Qui ha fet tard i perquè?. Hi som a temps encara?. Hi ha d'haver temps per a la pau?. Si el temps és experiència, la pau és la raó.

Sempre hi ha temps per la pau i per dialogar, amb la violència al capdamunt de la taula?. Mai és tard?.

Etnocentrisme.

-----------------------------------------------------------
"Cada vegada que els occidentals moderns troben persones la cultura material de les quals té molta menys diversitat que la pròpia, tendeixen a fer comparacions odioses entre la llança i el rifle, les cabanes i els gratacels o les canoes i els avions, i a atribuir la manca de progrès material a la inferioritat de la ment primitiva. Una explicació més raonable és que algunes societats han establert una forma de vida que simplement amb prou feines dóna valor al canvi tecnològic."
(G. Basalla: "L'evolució de la tecnologia").
-----------------------------------------------------------

L'etnocentrisme consisteix en prendre la pròpia cultura com a punt de referència dels prejudicis fets envers d'altres cultures. Per dir-ho d'una manera clara i entenedora, els occidentals som els "bons" de la pel.lícula, mentres els foranis passen a formar part dels bàndols dels "dolents" ("bàrbars", "primitius"..), amb les seves tradicions i costums "estranyes", només per desconegudes.

El 05-Oct-05 ja vaig escriure en aquest mateix blog el post "Crida Llibertat" on em referia, degut a uns lamentables incidents fronterers al Nord d'Àfrica, a com veiem la "diferència" des de l'atalaia de la moral d'Occident, la vella Europa que es llepa les ferides i és mira un cop i un altre el maluc, desvergonyida i pudorosa, arrebossada de poder i fastuositat.

Som, de veritat i realment, una cultura superior i plural? Qui i per a què està interessat en que s'ha de mantindre per decret una suposada "puresa" de la cultura occidental? Perquè la societat s'entossudeix en veure l'altri "del més enllà", d'entrada i sense posar-se vermella, com a un ésser inferior? L'imperialisme cultural és un altre forma de totalitarisne, igualment perniciós, subtil i malèfic? Hem d'imposar la nostra cultura a la resta de civilitzacions humanes, tot i el risc d'un xoc d'incalculables conseqüències?.

Dades recents ens confirmen de que som prop de 6500 milions de persones les que poblem el planeta Terra. Tots i cadascun de nosaltres som diferents, diversos, únics i irrepetibles. Estem condemnats a viure en comú en una societat establerta per connexions relacionals invisibles: la diversitat cultural. "No vull per tu el que no vull per mi". El "jo" com a mirall i alhora esponja de la teva riquesa cultural.

-"No cal anar tan lluny per trobar-te l'anorreament social cap a la diferència. Les modes i corrents culturals es fan per això: o les segueixes, o ets un estrany. Ni se't passi pel cap fer, pensar o dir res que no facin, pensin o diguin els demés: és el pensament únic o políticament correcte. "
(Converses a la polis, 04-Gen-07).

Addenda: Gràcies a la col.laboració impagable de la meva floreta, per haver-me donat un cop de mà (o millor, de dits?) en transcriure el text que encapçala el post. Un petunet, Lletraferida Constrictor!. T'estimo!. La música me la posa ella dia a dia, des que va néixer.

Metafísica ("Tà metà tà físicà")

M'assec al balcó de casa banyat pels raigs tebis d'un Sol hivernal de cap d'any, embadalit per la visió misteriosa d'un Montnegre arrebossat de boirina, ensumant la farum que exhala una barra d'incens, i escoltant "Brothers in arms" de Dire Straits. Fa una estona que he deixat els llibres d'estudi de banda en acabar la lliçó referent a la Metafísica. Interessant. M'ha fet sentir trascendent i transcendit. M'ha fet anar, tot plegat i alhora, a preguntar-me pel "més enllà del ser".

Podríem trobar els orígens de la metafísica en un intent de l'home per investigar i preguntar-se què hi ha més enllà del món físic ("Tà metà tà físicà", Andrònic de Rodes) , la realitat que l'envolta, més enllà de l'ésser. Uns quants segles a.C. l'home es posa "trascendent" i no en té prou amb "ser". Ens trobem deixats de la mà dels déus, enmig d'un món que encara no comprenem. Cerquem esporuguits una salvació ("Sàlva'm" canten els cors a la peça "Rex tremendae" del Rèquiem d'en W. A. Mozart) que ens alliberi de l'angoixa de l'existència. Inventem creences, religions i déus allà on no hi arriba la raó. Creure per entendre.

(L. Feuerbach: "L'essència de la religió, especialment la cristiana, no és sinó projecció d'aspiracions humanes").

És un traspàs del coneixement de l'home cap al món com a representació del desconegut. Pobres de nosaltres, en plè S. XXI i amb els mateixos dubtes existencials!. Dos mil cinc-cents anys després podem dir que s'han fet grans esforços en aquest intent per conèixer què és i què significa "l'ésser" (Què som? Què hi fem aquí? On anem? D'on venim?), però la lluita per "ser" continua activa. On és el límit del nostre coneixement vers l'existència?.

- "Com et trobes? Com estàs?."
- "Hi ha dies que em trobo més aviat, d'altres puc trigar una mica més. Malgrat tot, acabo trobant-me sempre. Per sort, les forces i les ganes per trobar-me hi són. És la voluntat de poder el que em mou cap endavant. Neixo cada dia, sóc aquí, però tu no em veus ni em sents."

(Converses a la polis, 31-Des-06).

Els esclafits del públic burgès tanquen el Neujahrskoncert de la Filarmònica de Viena ("Marxa Radetzsky", J. Strauss, pare). Són l'indicador de que el dinar de Cap d'Any ja és a taula: aperitiu (croquetes de pollastre casolanes, daus de truita de patata i ceba, i virutes de formatge curat i pernil), sopa de peix, i per arrodonir-ho, gambes en salsa de tomàquet al whysky, amb un Bach blanc dolç. Llepo els dits (... de la cuinera de la casa!) mentres gaudeixo dels salts d'esquí des de Garmisch-Partenkirchen.

Bon profit i Bond Any 007 a tothom!.