Fa uns dies vaig tindre l'oportunitat de visionar a casa el DVD de la pel-lícula "El hundimiento", basada en els darrers moments del règim totalitarista nazi. M'han impresionat força els esgarrips i escarafalls que feia un führer -sorprenentment humà!- als seus subordinats per fer-se entendre quan ja quasi bé ningú creia en ell. "Vull vèncer, i no convèncer!" (A qui us recorda quan diu aquesta frase?). Ni gestos aforats ni crits ensordidors li servien ja per refusar el que només ell no volia veure: el final de tot, l'Enfonsament.
La feina dels generals al front trontollava per tots bàndols, la salut li va tocar amb fanfàrries la "retirada", i la parella de ball ment-sentiments li presentà la dimissió en safata de plata: el final de tot és el suïcidi. S'enfonsa en vida dins del pou de la seva negra ànima i llença la tovallola. No té raons ni pebrots per esperar els aliats i fer-los-hi front, amb paraules o sense. El recurs de la violència per arreglar els problemes se li torna en contra com un boomerang que li esquinça el bigoti i l'existència.
Aristòtil deia, arran dels temes tràgics, que "en front dels mals escenificats o narrats hi ha descàrrega de tensions, alleujament, catharsis".
2 comentaris:
El tema de la catàrsi és troba en totes les novel·les de la tele de forma continuada, per això tenen tant d'èxit. No hi estàs d'acord?
Què són, sinó tragèdies, les novel.les i resta de parafernàlia televisiva?. Si més no, crec que el seu reclam consisteix en exagerar, precisament, la tragèdia de la vida d'uns personatges molt semblants als que ens envolten en la nostra quotidianitat.
Salutacions cordials, Jordi, i agraït per la visita.
Ens llegim!
Publica un comentari a l'entrada