De resultes d'un día de pesca pel mar de llibres de la biblioteca del poble em trobo que porto dins la xarxa un interessant assaig filosòfic del que us en transcriuré -en diverses entregues- un capítol que m'està fent pensar molt.La imatge que he fet servir per il-lustrar-vos el post d'avui és un petit i senzill homenatge al "peixet de colors" que sòl regalar un Mestre a classe.
----------------------------------------------------------------------------------
“¡Qué feliz sería si fuese feliz!”, bromea Woody Allen. Pero ¿cómo podría ser feliz, ya que no deja de esperar llegar a serlo? Todos nos encontramos en esta situación. Al menos, ésta es la tendencia. Siempre “abiertos hacia el futuro”, como decía Montaigne. Siempre insatisfechos. Siempre saturados de esperanzas y de miedos. ¿La felicidad? Consistiría en poseer lo que se desea. Pero ¿cómo, si el deseo es carencia? Si sólo se desea lo que no se tiene, nunca se tiene lo que se desea. Nos vemos así separados de la felicidad a causa de la esperanza misma que la persigue: separados del presente, que lo es todo, por el futuro, que no es nada. Pascal resumió lo fundamental de una manera genial: “Por eso, nunca vivimos, sino que esperamos vivir”; de manera que “al estar siempre dispuestos a ser felices, es inevitable que no lo seamos jamás”. (…). El sabio sólo desea lo que es o lo que depende de él. ¿Qué necesidad tendría de esperar? El loco sólo desea lo que no es (es lo que distingue la esperanza del amor) y lo que no depende de él (es lo que distingue la esperanza de la voluntad). ¿Cómo podría ser feliz? No deja de esperar. ¿Cómo no podría sentir ya miedo?.
("El alma del ateísmo" de André Comte-Sponville. Capítol "La gaya desesperación" (pàg. 66). Ediciones Paidós-Ibérica).
----------------------------------------------------------------------------------
5 comentaris:
"Si sólo se desea lo que no se tiene, nunca se tiene lo que se desea." Sí, però només en el moment de desitjar-ho; si al següent moment ho tens, ja no ho desitges, i igual amb la felicitat, que, d'inassolible, res. Per què serà que aquest text em sembla un pur sofisma a l'estil de la tortuga de Zenó?
Doncs jo crec que la felicitat te l'has de creure, si intentes trobar-la en tu mateix, allà està, esperant que la descobreixis. Felicitat és plenitud, sentir que la teva vida et pertany, que ets lliure i tens uns somnis pels quals lluitar. Mai no entendré perquè alguns es passen la vida buscant aquell estat ideal quan en realitat la nostra vida és només un conjunt de moments bons i dolents, i si volem ser feliços, el primer que hem de fer és creure que la felicitat és més pròxima del que pensem.
Perdó per l'extensió del comentari, però el tema ho mereixia!
Petons, Pedra ^^
Èlsinore i Natàlia (us responc amb retard i "au pair", disculpes!):
http://www.elpais.com/articulo/economia/Cosas/dinero/puede/comprar/elpepueco/20070210elpepieco_6/Tes
En aquest article del diari "El País" s'hi pot trobar un recull de raons i arguments per tal de fer un intent de copsar el concepte "felicitat".
Si us hi fixeu (i aquí coincideixo plenament amb la Natàlia) no estem tractant de la felicitat com a fi sinó dels mitjans que ens hi porten, i de quina manera.
Enlloc hi sé llegir que la felicitat no existeixi ni que sigui inassolible.
El text ha estat extret d'un llibre -fora de context si és vol- però que en tindre'n una lectura més complerta -en publicaré ben aviat la resta del capítol que el conté- potser us en donarà una visió ni millor ni pitjor però sí diferent.
Em vé a la memòria ara un article de l'Ignasi Riera sobre la qüestió que tractem al diari AVUI, on ens deia precisament el que diu la Natàlia: un seguit de moments bons i menys bons ens ha de portar a entendre i acceptar que la felicitat no és l'únic que tenim per assolir. La realitat diària ens ho mostra continuament!.
(M'agrada molt que em facis comentaris llargs, Natàlia!).
Ens llegim!
Li he preguntat al Google "on trobar la felicitat" i m'ha encaminat cap ací; és curiós, molt curiós... Com el tema amb què ens convides.
Ospa, Giorgio! No hi tinc res en absolut que veure amb els senyors que maneguen el giny de recerca del Google... ;) Ja m'estaria bé, ja... Hehehe.
Tampoc hi ha cap tipus de casualitat en el tema escollit per escriure. És un de tants retalls que quan els llegeixes et dius a tú mateix que allò podria ser un bon text per a postejar.
Ens llegim!
Publica un comentari a l'entrada