Sobre la intel.ligència.

Aquest és un altre dels assajos filosòfics que m'acompanyen els darrers dies en el meu caminar pel saber, i també com a fruit d'una tarda de cacera bibliotecaire: "La intel.ligència fracassada" (Ara Llibres), del reconegut filòsof madrileny José Antonio Marina, autor d'una teoria de la intel.ligència que comença en la neurologia i acaba en l'ètica. Tot just quan he començat la lectura de les seves raonades i ben argumentades teories sobre la intel.ligència i el coneixement, m'he trobat amb un paràgraf que em porta el record d'una conversa d'ahir dijous a la tarda amb un Mestre.

El diàleg versava sobre quin hauria de ser l'ambient i circumstàncies per desenvolupar l'acte del filosofar, en el benentès de fer-ho "com a actitud amb la vida, i no pas com a currículum". Em deia el Mestre que, al cap i a la fi "hem de fer el que ens agrada fer i el que ens fa feliços". I jo em pregunto ara, a misses dites: Què és intel.ligent de fer i què no per tal d'assolir aquesta hipotètica "felicitat"?. En puc deduir (i potser vaig errat) que "qui no és feliç és perquè no vol"?. (Un post calentet sobre la felicitat aquí.)

----------------------------------------------------------------------------------
"El gran objectiu de la intel.ligència és el que anomenem felicitat, i per això tots els seus fracassos tenen a veure amb la dissort. Resulta tràgic comprovar que sovint les circumstàncies, les experiències, limiten els recursos intel.lectuals d'una persona, la seva capacitat de fer front a la vida. Aleshores té lloc un fracàs objectiu de què la víctima no és, per descomptat, responsable".
(Pàgina 14, "Introducció").
----------------------------------------------------------------------------------
"Hem d'admetre que la nostra intel.ligència té dos pisos, és una intel.ligència dúplex, amb dos nivells. Una cosa és la capacitat intel.lectual -la planta baixa- (mesurable pels tests) i una altra l'ús que en fem -el pis de dalt- (la capacitat feta acció, no mesurable encara). Una persona molt intel.ligent pot emprar la seva intel.ligència estúpidament. (...). La discrepància entre "ser" intel.ligent i "comportar-se" de manera intel.ligent ens revela que entre ambdós nivells hi ha un hiatus, on actua un camp de forces mal descrit, i això obre un interessant i urgent camp de recerca."
(Pàgines 20 i 21, Capítol 1, La intel.ligència malaguanyada).
----------------------------------------------------------------------------------

Obert al davant ens queda doncs un debat sobre quin ha de ser el millor i més bon ús (intel.ligència amb utilitarisme?) que en podem treure d'aquesta capacitat que ens dona el coneixement humà. Hi caben un munt de preguntes: És intel.ligent un home bò? És bò o no ser intel.ligent i en base a què? L'intel.ligència com a mitjà i/o com a fi?.

El mateix Marina enuncia a la pàgina 27 el "Principi de la jerarquia dels marcs": Els pensaments o activitats que són en si intel.ligents poden resultar estúpids si el marc en què es mouen és estúpid". Aquí és on rau, potser, la connexió misteriosa entre la neurologia (capacitat) i l'ètica (ús)? N'hi ha prou, com diu Marina, que la intel.ligència aconsegueixi les seves fites perquè puguem dir que ha tingut èxit? Potser del que n'hem de parlar és de la diferència entre ser "intel.ligent" i ser "llest"?.

Punt i final. "L'estupidesa és el fracás de la intel.ligència", segons Marina. S'ha de ser molt estúpid, per tant, per creure que una persona que fa un ús incorrecte de qualsevol de les dues -o d'ambdues- classes d'intel.ligència és un ser intel.ligent. Marina diu al respecte: "Estúpides són les persones que es perjudiquen a si mateixes i les que perjudiquen altres persones encara que en treguin un benefici".

Musicació imaginària (tot arribarà!): "Don't give up",en la meravellosa i tendra verssió de Peter Gabriel i Kate Bush. Dedicada al Mestre. ("Do you really think that I don't give up?").