Día 2 del mes 2. Dos maleits anys sens tu. Massa dies porto fent esforços per copsar la realitat imposada en la mort d'un ésser estimat. Bocins punxeguts de vidre corren per les venes des que el teu adéu em va estrényer la mà amb una desesperança que m'esgarrifa, en un darrer intent per agafar-te al tren de la vida i fugir del destí escrit en la malaltia que se't va endur per sempre més. 2 anys sense poguer anar al Museu de l'últim dia, on les teves cendres hi reposen per sempre, guarnides per un Camp de roselles.És complicat d'entomar el cop que ens va suposar a tots els que t'estimem la teva partença cap a unes contrades on de ben segur ja no patirás mai més dolor. És duríssim i anorreador -emocionalment parlant- haver de dessitjar al destí que la mort se't endugui a l'altre món per què puguis descansar en pau d'una vegada. És lògic que, un cop desaparegut el pal de paller, la família s'hagi dissolt com un sucre dins el tassot de cafè amb llet que em feies els diumenges a la sobretaula.
-"La lluita per ser, per volguer i poguer, per vèncer -ni que sigui a cor que vols!- està lliurant-se. Em cal, però, una mica més de temps".
-"L'home no està vençut fins que dins seu accepta la derrota que li és presentada".
(Converses a la polis, 01-Feb-07).
L'Adaggio d'Albinoni que tant t'agradava escoltar i que ens va tocar un ferm quartet al Tanatori en acomiadar-te, m'empeny fins les vores de l'esvoranc on el teu seguici d'àngels m'envola de nou amb unes ales cansades, grises, empolsegades i plenes de balins de plom.
Parafrassejant Freddy Mercury i els Queen, post fet des del (teu) cel, on hi ets des que massa amor et matés.
11 comentaris:
Una abraçada transmediterrania, mestre.
Abraçada rebuda i sentida de veres, company i Mestre Ferran, tot i la transmediterraneitat que ens separa.
Ens llegim!
La meva millor amiga ( no m´agrada aquesta expressió, deixem-ho en la persona amb qui més a gust em sentia) se´n va anar quan tenia 27 anys. D´això aviat en farà 15. Una maleïda malaltia contra la que va lluitar 3 anys me la va prendre. L´últim instant de la seva vida, em va acostar els seus llavis per dir-me que esperava viure, com a mínim, els mateixos anys que jo. I de moment, així ha estat.
D´ençà qe ella va morir, cada dia hi ha algun instant en el que la recordo. I per tant, ella viurà, com a mínim, fins que jo em mori.
Una abraçada!
Vida, mort, eternitat, llunyania, proximitat, espai i temps, somni i realitat, llum i foscor. Adagio... tristesa, grandesa, malenconia, gratitud, afecte, bellesa, presó i llibertat, cos i ànima.
La vida és un carrousel de morts on nosaltres som espectadors fins que en formen part. I tots anem deixant el nostre record, gairebé tots, alguns ni tan sols hi deixen petjada en el cor d'altri. Vida i mort. Realitat i misteri.
Salut, company
PD. Per cert, tu eres Imagine?
Agraït de tot cor i sincerament també per la teva abraçada, Rosa.
Tanmateix com tú dius, la meva mare viurà per sempre més en el record dels qui la vam estimar, pel que ella era.
Aquests moments en que -dia rera dia!- visiono instants de la seva vida entre nosaltres, són els que d'alguna manera o altre m'apaivaguen el dolor, la soledat i les angúnies.
Fins aviat Rosa, un petonàs i no deixis de passar per aquí!.
Caram, Jordi, amb aquest seguici de mots em demostres -un cop més!- que estàs fet tot un poeta!. Gràcies per dir-me tant en tant poques paraules.
Us ho feia veure en el penúltim post ("Farses farcides") i ara ens torna a sortir la qüestió a la tarima del teatre de la vida. La vida és un teatre, on de vegades hi ha comèdia, unes altres tragèdia, i nosaltres fem les pallassades que siguin adients per tal de posar-hi un xic de sucre enmig de tanta farsa i tanta actuació.
Amb l'overbooking que hi ha d'entre bambalines, el més lògic i normal es que vingui el director de l'obra i en peli uns quants.
La clau de l'entrellat esdevè quan el públic del galliner assisteix estupefacte a l'espectacle forçat de la mort.
Hi ha qui aplaudeix, hi qui riu, hi ha qui se'n fot, hi ha qui tan sols s'expressa amb un rictus de sorpresa.
De moment, i amb el vostre permís, jo m'aixeco de la cadira, i toco el dos. Ja tornaré un altre dia, quan la història que si representi em vingui més de gust...
Ens llegim, company!
"Hi ha qui riu" i "que s'hi representi". Aquestes faltes d'ortografía, Pedra!... ;)
Supose que la mort és una cosa a què mai no ens acostumarem. Perdre un ésser estimat mai és plat de bon gust, però com diu Rosa ací dalt, mai faltaran del tot mentre visquen en el nostre record. Una abraçada!
Arran de la mort, Epicur ja va dir que no és una qüestió que ens incumbeixi als vius, donat que quan arriba "no hi ha res a fer", i que un cop morts, no "tenim res a fer" per preocupar-nos tampoc d'ella.
Malgrat els bons consells, els ànims, el suport, el caliu i l'alè rebut aquests dies, em costa molt, moltíssim, fer-me encara a la idea de que des de llavors, des de la seua partença, res és el mateix. Tot ha canviat i el llibre d'instruccions per fer canvis encara no l'he trobat...
Agraït de tot cor per l'abraçada, doncs em cal!
Ens llegim, bonica!
Vaja, ja feia almenys dos o tres setmanes que no m'hi passava i em trobe amb aquest post...Ho sent molt, i, tot i que tard, rep també les sinceres condolences d'algú que també va patir una pèrdua semblant a la teua i per les mateixes dates. Una abraçada i cap endavant.
Condolences rebudes, amic Èlsinore!
Publica un comentari a l'entrada