Dill-23-Abr: Recull

Quelcom s'havia de fer per revifar el blog, i aquí estem. No serà per no haver-ho intentat!. Potser el que cal és un nou rentat de fesomia i una urgent ITV de continguts. Volguer tocar el cel del pensament amb els dits és un desig. Aconseguir-ho, un impossible. Viatge a Ítaca, ple d'aventures, ple de coneixences...

Dill-23-Abr, Diada de Sant Jordi. Si n'hi han de motius per escriure i gaudir!. Us en dic la meva pensada, lligada amb un format de petits reculls sobre el que n'he llegit a la premsa, de camí cap a la feina.

Dels seients del tren arreplego el diari gratuït ADN, on a l'article "La columna" d'en Pere Gimferrer hi llegeixo: "És així que tot s'enllaça i, fent giragonses, tot convergeix i els llibres s'arrapen al teixit de tota la nostra vida. No cal que, com Borges, ens imaginem que el paradís és una biblioteca; més aviat cal dir que la biblioteca és una metàfora de l'existència".

Me'n vaig ara cal el suplement d'esports de l'AVUI "Avant", on en parlar d'un eixelebrat Barça, subscribeixo les paraules de l'Isaac Lluch en el sentit de que no tot és de color rosa, i que el camí roman farcit de punxes.

Tanmateix com en David Gonzàlez a la seva columna "L'Olla que bull" crec que la llista dels llibres "best-seller" la construeix un mateix a mida que es va obrint pas pel devenir dins del món lletraferit. No me l'empasso aquesta de que "els llibres més venuts són els millors llibres", perquè sobre parers literaris encara n'hem d'escriure i xerrar molt. Que el món, companys i companyes, n'és ben ple d'escriptors i d'escriptores boníssims, molts dels quals mai podran editar el seu treball.

M'ha agradat la vinyeta d'en FER , on el drac li retreu al cavaller Jordi el fet de que ell només compri un llibre avui "per quedar bé", mentres el drac "en compra tot l'any". Anem a pams, bestiola, anem a pams!. Tot arribarà, com diu en Terri en el seu comentari setmanal. Sens dubte és un bon dia per començar el vici de llegir, ni que siguin llibres de còmics. Temps de "sants", ja vindran els dels "dracs"...

El llibre que em volia comprar avui és a casa des de fa 10 dies i ja l'he començat: "El laberint del temps. La simfonía de la matèria" de David Jou. Em va costar molt trobar-lo, i en dir-me abans diferents llibreters que estava esgotat (és de filosofía de la ciència, no pot ser!), no m'ho vaig pensar dos cops. L'ocasió -com el meu cap i idees- la pinten calba!. Mai sortirà a les llistes de vendes, però com us deia més amunt, a la biblioteca particular hi és perquè m'agrada molt, i això és el que compta. Unes línies d'un altre llibre de teoría de la ciència us pot servir d'introducció. Diu així:

----------------------------------------------------------------------------------
"La realitat es compon de dues coses: objectes i fenòmens. Els objectes ocupen l'espai, els fenòmens ocupen el temps. Els objectes son distribucions en l'espai de la matèria, de la energía i de la informació. Els fenòmens són canvis temporals dels objectes. La creació de la realitat coincideix amb la creació del temps. En l'instant següent s'inicia la transformació de la realitat, l'expanssió de l'espai i el desplegament del temps".
"La rebel.lió de les formes" de Jorge Wagensberg. Tusquets Editores. Cap. 1, Objectes i fenòmens, pàg.19.
----------------------------------------------------------------------------------

Porto al cor i al cap unes lletres que em va escriure la meva filla ara tot just fa dos anys al blog "Pensar per viure" dins d'un comentari al post anomenat "Llegir i estimar sempre". Diu així:

"En dies com avui sé perquè m'agrada escriure. Perquè els meus pares (ressaltant pare) em va introduïr a la lectura de ben petita. La mare més ben aviat a altres coses. Gràcies papa, per haver-me donat el millor del món. Gràcies per haver-me donat la sort de sentir amor per la lectura. Si no hagués sigut per tu avui no hauria guanyat els Jocs Florals. Bon Sant Jordi, papa!".

Montaigne va dir que "volia donar testimoni de la seva vida i no pas exemple". Sembla que, almenys en això tan senzill de llegir i de l'aprendre en fer-ho, estic aconseguint ser feliç i fer feliços els altres. No sóc ni vull ser exemple de res ni de ningú. Les gràcies són totes teves, rosa de roses del meu jardí epicuri!. El xivarri de les orenetes ("chiribit-chiribit-chiribit!") em recorda el teu volar lliure. Aquest és el millor fons musical per una tarda primaveral.

El sud també existeix

Torno d'uns dies de descans per escriure mots a pedregades, no tant per dir el que hauria de dir, com per no poguer escriure sobre el que vull dir. La processó va per dins i les distàncies per fora. Em manquen l'inspiració mussaire, projectes factibles, idees a l'abast. Em sobren il.lusions trencades, recolzaments negats, ànims foragitats, esperances desesperades.

"El que no es veu no existeix" no ho pensa qui ha perdut la poca fe que li queda.
"El que sembla ser no és" no ho pensa qui creu que ho sap tot.
"Del que no se'n parla no se'n sap" ho pensa qui no creu en l'altri.
El sud (com la cara fosca de la lluna) també existeix.

Paraules perdudes, confiances molles, angúnies marcides. Temps de reflexió, temps de re-flexió, temps per tornar a flexionar l'esperit davant d'un poder totalitari en la foscor. Només vull llegir-te, llibre que m'esperes a la lleixa. Només vull ensumar-te, paraula per pensar que desconec. Només vull poseïr-te, coneixement que t'escapoleixes de l'estudi. Tot canvia, res permaneix. Tot hauria de canviar, però res canviarà. La garjola basteix subtils barrots per a una ment rebel.

----------------------------------------------------------------------------------
-"Caram, oncle Cristòfol, que no se'n va vostè a veure la Processó?".
-"Tú te n'aniries a veure el mateix, any rera any? Que vingui "ella" a veure'm, si vol!"
(Converses al carrer d'una polis d'Al-Andalus, Div-06-Abr).
----------------------------------------------------------------------------------

A la terra d'Averroes, Séneca i Maimónides els més savis saben llatí. Tots plegats són una colla d'escèptics, forjats a cop de vida i d'arrugues al front. La fe, o es reflecteix en una imatge o no serveix per a res. Les creences s'han de tocar amb els dits. I si la "realitat" dels altres no se m'adapta, ja farà ella per adaptar-se a mi. El caràcter extrovertit i alegre que mostren és l'embolcall d'un entorn personal impenetrable com les confraries. Aquests dies de desfilades religioses es viuen allà baix com una festa, on es mostren les millors gales i drapets.

El mòn a l'inrevés: camps més verds que la seva bandera, passeig amb abric i bufanda per carrers emblanquinats, i el diluvi universal en traspassar Despeñaperros. Els tòpics estàn per trencar-los. Els camins dels senyors de Fomento són inescrutables i plens d'esvorancs. De la capital baixen tots fent l'Alonso a la creu. Un ganivet que serveix per a tot no serveix per a res, diu un anunci. I d'aquesta no se'n salva ni Alà: L'art andalusí s'esmicola, esbocinat per l'oblit de subvencions (la foto és de la muralla de Marchena). Els crucificats són els de sempre, voluntaris inclosos. Incívic és carregar sobre les espatlles el pes d'una processó de ginys de ferro... pagant i aguantant el ciri!.

Sigueu tots benvinguts a la crua realitat. S'ha acabat la barreja dolça d'incens i tarongina. Ara toca tocar els nassos, ni que sigui per parlar en català a Catalunya (on, sinó?). "Imperialisme castellà: Fote't!" han pintat en una paret. Mentrestant no m'esclafen, escolto la "Laura" d'en Llach, la meva Laura, les meves Laures, totes les Laures del món. Inmens, Lluís, inmens: "la nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà".

La memòria de Montaigne

Un Mestre proper va escriure que "el temps de vacances ha de ser-ho" , és a dir, hem de fer coses que durant la resta de l'any no podem o no volem fer. Un servidor, per exemple, només deixarà de treballar (mòbil apagat, patronal: "don't disturb and missing in action!"), que ja és molt, per primer cop en 8 anys. I per tant, aquí em teniu recomanant-vos bona matèria per passar aquests dies de descans, si us bé de gust. Us deixo l'enllaç directe a l'escriure senzill i pròxim de Michel de Montaigne (1553-1592) als seus "Assaigs" , escrits pel filòsof francès del Renaixement, etiquetat d'escèptic, d'estoïc i d'epicuri. Recentment s'ha traduït i publicat en català per primer cop el seu volum inicial.

----------------------------------------------------------------------------------

No hi ha home a qui més convinga parlar de la memòria que a mi. Perquè no en reconec quasi cap senyal en mi, i no crec que hi haja al món cap altra que siga tan escandalosament insuficient. La resta de les meues facultats són mediocres i banals. Però, quant a la memòria, sóc un ésser singular i ben rar, i digne de guanyar-me en conseqüència un nom i una reputació. A més de l’inconvenient natural que patisc a causa d’això –ja que, certament, vista la seua necessitat, Plató té raó quan l’anomena «gran i poderosa deessa»–, quan al meu país es vol dir que un home no té senderi, la gent diu que no té memòria, i quan em queixe de la manca de la meua em marmolen i no volen creure’m, com si m’acusara d’ésser un insensat. No veuen diferència entre memòria i enteniment. És una manera d’empitjorar el meu cas. I no em fan justícia, perquè, per experiència, més prompte es veu el contrari: que les memòries excel·lents s’ajunten freqüentment amb els enteniments febles. Tampoc no em fan justícia pel fet que no sé fer res millor que ser amic, ja que les mateixes paraules que denuncien la meua malaltia representen la ingratitud. En combatre la meua memòria, posen en dubte el meu afecte; i, d’un defecte natural, en fan un altre de conscient. «Ha oblidat» diuen «aquest prec o aquesta promesa. Ja no recorda els seus amics. No ha recordat dir, o fer, o callar allò per amor cap a mi». Certament, puc fàcilment oblidar, però negligir allò que un amic m’ha encarregat, això no ho faig de cap de les maneres. Que s’acontenten amb la meua misèria sense fer-ne una mena de malícia, una malícia tan enemiga del meu estat d’ànim.
"Assaigs" de Montaigne, Llibre I capítol XI "Sobre els mentiders".

----------------------------------------------------------------------------------

Si cliqueu sobre "La vida segons Montaigne" veureu el vídeo complert del programa del C33 "Millénium" emès el passat dissabte 24-Feb-07. L'Anna S. va fer-ne un magnífic post després i arran del tema.

Per acabar quatre cites interessants dels convidats sobre Montaigne, algún dels quals va arribar a dir que "els Assaigs s'han convertit en el meu llibre de capçalera":

* "Fer assaig és posar a prova el pensament, perquè la vida és assaig: si hi ha assaig, hi ha error".

* "Més val un cap ben fet que un cap ben plè" (sobre la capacitat de judici dels humans).

* "El bon pedàgog dona testimoni, no pas exemple".

* "Cada home, dins seu, porta la forma sencera de la humana condició".

Bones vacances a tots els visitants de la caseta de pedra que en tinguin, i ja ho sabeu: a la tornada passo llista!. Mira que n'arribeu a ser de silenciosos tots plegats... Vull xibarri! Qui ha parat l'equip de música?.

La Tieta

Ahir dijous pels volts del capvespre va marxar per sempre més la tieta que vivia al carrer del Sol, al barri del Centre de Badalona. Després d'una llarga agonia (sembla que els gens de la família porten el "durs-de-pelar" escrit al front) ens quedem amb el seu record viu. Ningú millor que en Serrat ha sapigut copsar en una cançó la història de la seva vida, lletra per lletra, estrofa per estrofa.

Quantes "tietes" hi ha enmig de les nostres famílies! Quantes persones resignades amb el seu destí, amb un cor inmens que no els hi cap dins del pit... Generoses, abnegades, sempre a punt... Amb una humanitat inconmensurable... D'aquella humanitat de la que en faries una lliçó a determinats personatges del país, massa allunyats de la ciutadania. La cançó d'en Serrat regalima sentiments llestos per a un comiat, i és tot un estendard de "les tietes".

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els uls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat capat i vell
que en els seus genolls dorm ells llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: «Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...»

La portera, al seu pas, dibuixarà un somris:
Amb l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Com cada dia el mateix: agafar un autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,

amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Que ni ho recorda la tieta.

La que sempre tè un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: «Tot va bé». La que diu: «Tant se val».

I el Diumenge de Rams li compra al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Però ella ja haurà pagat el ninxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts

i les flors que han de seguir al seu enterrament;
són coses que sovint les oblida, la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant

i una esquela que diu...«Ha mort la senyoreta...
... descansi en pau. AMÉN.» ... I oblidarem la tieta.

"La Tieta" (Joan Manel Serrat).

D'ençà de la mort de la mare fa més de dos anys que no se'm posa bé el fet d'anar a enterraments i cementiris. En un període molt curt de temps la mort m'ha fregat la mà per la cara fent-me veure la realitat de la vida, una realitat que defugim tots. Aquest cop, però, farem l'esforç per la tieta.

Per ella, que era nadiua d'un poble emblanquinat, perdut a la serra del nord d'Almería. Per ella, que de petita va vindre amb els pares cap a Catalunya per guanyar-se el pa (aquesta gent també ha fet gran aquest país!). Per ella me'n estaré avui de filosofades, i ho deixarem en un ram de roses negres i blanques. Per ella i a contracor -afededéu!- tornarem a aprendre de què va això de fotre el camp d'aquest món. Per ella, passarem pel tràngol del dol i del dolor, i esquitxarem amb llàgrimes el seu portal.

Adéu, Tieta!

Mirant Diderot (i II)

Precisament "L'Encyclopédie" té en les seves arrels la traducció complementada al francès de la Cyclopedia anglesa, publicada per Chambers el 1728 en dos volums. La veritable transcendència històrica i intelectual de la gegantina empresa que va suposar l'edició de la Enciclopèdia rau en que personificava la nova actitud envers el coneixement que Voltaire havia dut, d'ençà el seu exili forçat a la Gran Bretanya, i de mans dels nous mètodes científics postulats per Bacon i Newton, i pel liberalisme de Locke.

Amb la Enciclopedia, Diderot pretenia canviar la manera de pensar que imperava fins llavors. El saber s'estén a tota la població, d'on hi surt una nova classe intelectuals lliurepensadors i polítics radicals. Les creences tradicionals en l'Església i l'Estat van caure de boca terrosa. Entre els col.laboradors hi podem trobar a D'Alembert, La Mettrie, D'Holbach, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, i molts d'altres, tots ells figures prestigioses de la França d'aquells temps previs a la Revolució del 1789. Tots plegats compartien el saber crítc, lliure dels lligams de l'autoritat moral i política, i que s'havia de difondre a tothom. "El primer pas cap a la filosofía és la incredulitat" diu la seva filla que van ser les seves últimes paraules de Diderot abans de morir. Tot un escèptic!.

----------------------------------------------------------------------------------
Encara que els articles estiguin ordenats alfabèticament, l'obra conjunta s'entén com un mapamundi de les ciències i les arts que no es limita a reunir el coneixement dispers sinó que en permet la seva vinculació. L'esquema ramificat per a la classificació de totes les disciplines (...) no segueix a Descartes sinó a Bacon. D'acord amb la distinció de tres capacitats cognitives -raó, memòria i imaginació- establerta per aquest, l'arbre recull els tres tipus més importants de coneixement en tres branques principals: la filosofía, la història i les belles arts.
"Breu història il.lustrada de la Filosofía" de Otfried Höffe, cap. "L'Època de la Il.lustració", pàg 199. Ed. Península/Atalaya.
----------------------------------------------------------------------------------

De Ramón a Ramón. D'una enciclopèdia del saber -d'aquelles que no te les acabes!- que ens va caure a casa, a la "Encyclopédie" de Diderot i companyia. De la llum que em van traspassar llavors, a la llum d'un veritable il.lustrat. D'un Mestre del pensar la vida, a un Mestre del pensament. D'una vida per fer-ne una tesi, a una tesi doctoral sobre Diderot. D'un home que encara hi veu -malgrat l'ull de vidre-, a un home que mira. Si tenim clar que sempre som a temps d'aprendre, que el temps dels núvols no ens allunyi del saber dels Mestres!.

Mirant Diderot (I)

Fora del que és habitual en les meves intencions i costums, ahir dijous em vaig trobar amb que havia de fer tria a l'hora de respondre als compromisos "político-filosòfico-socials" que se m'havien plantejat per endavant. A saber, eren els següents:

Taula Rodona a Òmnium Cultural "El fenòmen dels blocs en català"
Acte de la campanya "Sí al procés de pau", "Veus per la pau al País Basc"
I Congrés Català de Filosofía, en el Centenari de l'IEC
2 Plens Municipals de l'Ajuntament de Sant Celoni

Mireu que arribo a dedicar-hi temps, però noi, no me'n surto, i el do de la ubiquïtat que tan persegueixo se'm fa fonedís. La tria no va estar gens fàcil, i donat que els tres primers eren pel volts del capvespre i a Barcelona (i el Congrés caríssim!), em deixaven fora de l'abast del que per mi era cabdal, copsar l'estat de la "polis" que m'acull, com a veritable "animal polític" en que m'he re-convertit.

Tocar força tecles sense desafinar (amb el saber, però!) era el que feia l'il.lustrat Denis Diderot (1713-1784), geni polifacètic -filòsof, novelista, comediògraf i crític d'art- responsable, (d'entre d'altres obres) de l'edició monumental de l'Enciclopèdia, una fita en la història de la civilització occidental. Com Descartes i Voltaire va rebre una educació esmerada per part dels jesuïtes. Va refusar dedicar-se a una professió en concret, i va optar per continuar els estudis més enllà del col.legi. D'aquesta manera es va empapar de tot el coneixement de la seva època, d'una disciplina a l'altra, des de les Matemàtiques i la ciència fins a les llengues clàssiques i modernes. Durant aquesta etapa d'estudi va viure en la pobresa i en el més absolut anonimat. El seu primer reconeixement públic i econòmic li va vindre per les traduccions de l'anglès de les principals obres filosòfiques.

----------------------------------------------------------------------------------
A cada línia de Diderot, sentit i contrasentit s’embosquen; i els esforços per presentar el “veritable” autor es mostren patèticament inútils o insatisfactoris. Captar i fixar allò “definitiu” o el darrer sentit de l’obra esdevé un intent cada cop més nici, especialment en la mesura que hem pogut veure al segle XX com fracassaven repetidament els esforços suposadament totalitzadors que volien reduir la diversitat d’un autor a pura fórmula. L’obra de Diderot, en la mesura que el projecte de les Llums que ell representa pot continuar essent significatiu, no s’identifica estrictament amb una única línia de pensament, ni amb una sola forma d’argumentació i es caracteritza bàsicament per la diversitat. Si és veritat, com diu I. Berlin parafrasejant el fragment 201 d’Arquiloc, que: la guilla sap moltes coses però l’eriçó en sap una de sola, Diderot pertany sense cap mena de dubte al que I. Berlin considerava escriptors “guilles”, és a dir, capaços de tocar molts registres i de ser aparentment contradictori però amb una unitat d’estil i d’intenció que només es copsa en una acurada contemplació no exempta d’empatia.
("Subjecte i Il.lustració: Diderot i la construcció del subjecte moral", Tesi doctoral d'en Ramón Alcoberro i Pericay, pàg. 9 "Pròleg").
----------------------------------------------------------------------------------

L'home que mira (la foto de la portada és d'en Ramón-jove?) s'ha posat a les llibreries en format de recull dels post's penjats al seu blog durant els anys 2004 i 2005. Un llibre estrany, com diu el Mestre, i del que ell n'és el primer sorprès per l'èxit del blog que administra, pioner del ciberespai en català de les "àgores virtualis". Com diu en Gregori Luri, "no deixa a ningú indiferent", i aquesta és una de les tasques del filòsof: provocar el pensament. Com a deixeble i aprenent a tripulant dins del vaixell bloguer d'en Ramón, només em queda per dir-li: Gràcies amic i bon viatge literari! Gràcies per tot, pianista i Mestre "guilla"!

Misèries i miserables

A "Tarda de cine" (TV3) han passat la pel.lícula "Els Miserables" (1998) de Víctor Hugo, èpica història d'amor i honor trenada amb els fils de les víctimes de la injustícia, en el marc de la dramàtica trasformació que va patir la França de principis del segle XIX. Ens narra la història de Jean Valjean (interpretat magistralment per l'actor irlandès Liam Neeson), dura i injustament condemnat per robar una barra de pa, i que és perseguit per la justícia injusta la resta de la seva vida.

----------------------------------------------------------------------------------
Passades les primeres escenes, el protagonista geu a sobre d'un banc de pedra enmig del carrer, per les reiterades negatives dels vilatans a donar-li aixopluc i teca. Una velleta que surt de l'església se li acosta i li diu que allà no s'hi pot estar, que cerqui un lloc més adient per passar la nit, i que demani posada a la casa del bisbe. (El diàleg que es genera d'ara en endavant és representatiu de la vida comuna en societat en la que es desenvolupa la humanitat des de la nit dels temps).
El presidiari truca a la porta del palau arquebisbal, on per reclamar justícia se'l rep i se'l tracta com a un pidolaire qualsevol, per obra de la caritat cristiana. Al voltant de la taula i després d'endrapar-se amb fruïció el sopar, el bisbe li pregunta "Qui ets?" -sapiguent-ho d'antuvi-, i ell li respón sornaguerament que "Un assassí, potser?" -sapiguent que el bisbe ja ho sap-, fart ja d'ironies i del rebuig del poble. Les cartes están marcades sobre la taula. Jean juga en camp contrari però no renúncia a l'atac frontal. Com un gat vell el bisbe se'n desentén pietosament de l'escomesa i li vol fer entendre que ell és un servent de la casa de Déu, i que l'ha de tractar de germà sigui qui sigui, vingui d'on vingui, i faci el que faci. Estorat per una bondat sobtada que el desarma, Jean segueix fent ferms intents per ressuscitar la desconfiança aliena, i arrenca del bisbe una sentència brutal: "No tenim més remei que refiar-nos l'un de l'altre".

----------------------------------------------------------------------------------

La fidelitat (el que ens queda quan desapareix la fe) en l'home i en l'altri posada -un cop més i per condemna!- com a fonament de la vida en convivència en societat. Crec en tu i és necessari que per conviure tú també creguis en mi. (La vía oposada és la de tancar la porta amb violència "in aeternum" als que gosen trencar el "contracte social", enlloc de integrar-los de bell nou al sí de la polis). Pactem abans de llençar-nos els plats -o coses pitjors!- pel cap, i establim el diàleg civilitzat com a mesura per llimar els desacords. La pau per sobre de la victòria. La bondat en la misèria. Les misèries de l'home ens descobreixen la seva nuesa moral, no sempre pels volts de les misèries de la vida, perquè no hi ha pitjor misèria que la de l'esperit, miserables!.

En l'ambient de l'època surgeix el "contracte social" en la obra del filòsof anglès Thomas Hobbes anomenada "Leviatán", junt amb "Dos Tractats sobre el Govern Civil" de John Locke y "El contracte social" de Rousseau.

Ja per acabar vull ser part des d'aquí en el definitiu comiat i homenatge a Lluís Llach del proper dissabte día 24 de març, tot musicant el post amb les "Campanades a morts". Un cor de fons canta "Misèria!", mentres la cançó diu: "La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema". A re-veure, Mestre!.

Invertir/Afegir valors

Darrerament em vessen les oïdes escoltant converses i llegint articles d’opinió on el “leit-motiv” és “la pèrdua dels valors”, “la crisi dels valors”, “on anirem a parar sense valors”, i no-sé-quantes-coses-més “dels valors”.

Anem a pams. La paraula dita "valor", sens dubte, s’está emportant pel davant el concepte, i compte que el nom no fa la cosa. Per posar-vos un exemple que m'és proper, perquè hi ha empreses que diuen donar un "valor afegit" si ni tan sols saben el significat de l'ètica i el respecte degut als seus treballadors?. Així, podem acabar donant per bo el fet de que el valor torna, tanmateix com és notícia “que la RENFE funciona bé”. La RENFE “ha de funcionar bé”, senyores i senyors!. El valor permaneix, no nosaltres, ni la notícia.

Els valors (entesos com a tals i com a components de la moral de l’home) hi són, han estat sempre allà mateix, no els ha tocat ningú, ningú els ha trencat ni segrestat, encara que de vegades ens ho hagi semblat. La crisi (si és que volem fer ús d’aquest concepte) és de l’home, potser per no saber-ne més, i potser també per haver donat peixet a d’altres suposats valors, perquè no és or tot el que rellueix al temple dels valors consagrats. Creiem en els valors que més ens fan feliços.

Quan en fer-ne un anàlisi de la societat prenem els valors com a objecte, correm el risc de malmetre les circumstàncies pels descosits de les butxaques. Valors com el respecte a l’altri i la dignitat de tot ésser humà, han estat bandejats per d’altres més dels temps que corren, com la individualitat, la priorització dels valors (en detriment d’altres valors més importants), i el culte desmesurat a l'ego. Ens hem convertit en okupes de nosaltres mateixos.

Hem oblidat tots plegats que el que val de veritat, el que té un valor incalculable, són totes aquelles coses que no podem dir quin valor ténen, precisament de tant que valen. Com els valors que hem après dels maleducats. Com molt bé diu l'Enric Gil en el seu blog, "L’educació no pot funcionar si es fomenten models contraris a la norma, els valors i les actituds tolerants i democràtiques".

Vivim en una societat en la que la mida del valor és el rèdit, l’interés, el producte obtingut com a fruït del l’ús i l’abús d’uns valors que no tenen res a veure amb l’home, però –ai las!- sí que están molt lligats a un malentès estat del benestar. No havíem quedat en que l'home era el centre del món, al voltant del qual hi girava tota la resta d'allò que existeix i que coneixem?.

Sócrates, quan decideix beures la cicuta, el que decideix és donar-li valor a la seva dignitat, a la justícia que governava Atenes ("un tiempo en el que la filosofía era, básicamente, un modo de vida", ens recorda en Gregorio Luri), i a una mort resignada que no defuig. Els fets són aquests, potser trets del seu contexte històric –i amb risc de desvalorització-, però voldria que l’exemple fós vàlid per a l’ocassió. Si ho extrapolem només per escriure aquestes lletres, per sortir-nos del pensament únic i de la moral correcta, ja hi hauria qui posaria un negoci de verins, que riu-te’n de “La Santa Inquisición”, la veritable factoria de valors dogmàtics (vía Roma).

Les escletxes de l’edifici humà s’eixamplen per moments, ja que els fonaments, si és que ho són, rauen inmersos en un fangar pastós i infecte. Nietzsche ens parlava "d'invertir els valors". Ens hem quedat en el procés de la inverssió més nihilista, perquè amb religió o sense, la moral mai ha deixat de tindre valor. Si em permeteu un joc de paraules, i ja per acabar, hem tingut tot el valor que ens manca per devaluar els valors que veritablement "valen". En el procés nietzschià ja esmentat de la inverssió dels valors, aconseguirem donar-li la volta a la truita?. O potser com va dir Husserl "el principal perill que amenaça Europa és la fatiga?".

----------------------------------------------------------------------------------
Per això són tan importants els mitjans a l'hora de comunicar els valors. I és que adoptar una manera o una altra de transmetre els valors ja és optar per un tipus de valors determinat: així, quan els valors es volen imposar, la imposició apareix com un valor; quan s'afavoreix una actitud indiferent envers els valors, s'està afavorint la indiferència com a valor; quan s'impulsa la reflexió crítica dels valors, la reflexió crítica es presenta com un valor.
----------------------------------------------------------------------------------
Per afavorir l'experiència i l'adopció de valors concrets s'ha d'afavorir també la creació d'espais espontanis poc programats, amb un clima adequadament obert i plural. Una educació així no és exclusiva de casa ni de l'escola, sinó que es fa en molts àmbits i a molts nivells. Pèricles també ho sabia: per això deia que la gran escola de Grècia era la ciutat d'Atenes.

"Atreveix-te a pensar" de Josep-Maria Terricabras. Capítol 8 Les coses que estimem. Edicions La Campana.
----------------------------------------------------------------------------------

Feta una acurada selecció musical, trobo adient el "Money" de Pink Floyd com a peça que acompanyi els sòns devaluats dels valors.

Nisargadatta (II)

---------------------------------------------------------------------------------
P: Nadie ha sufrido tanto como los santos y los sabios.
N: ¿Se lo dijeron ellos o lo dice usted? La esencia de la sabiduría es la total aceptación del momento presente, la armonía con las cosas en el modo en que suceden. Un sabio no quiere que las cosas sean distintas de como son; él sabe que, considerando todos los factores, las cosas son inevitables. Es amigo de lo inevitable y, por tanto, no sufre. Puede que conozca el dolor, pero éste no lo alterará. Si puede, hará lo necesario para restablecer el equilibrio perdido, o dejará que las cosas sigan su curso".
("Yo soy éso", Nisargadatta, pp. 447-448)
---------------------------------------------------------------------------------

Cases de Llibres

Em truquen de la biblioteca del poble per dir-me que ja tenen (vegeu-ne aquí un gràfic del préstec de la xarxa) a la meva disposició un volum que vaig demanar-los-hi ja fa gairebé tres mesos, i que vaig considerar imprescindible que estigués a l’abast del públic. Fins aquí tot correcte. Els hi he agraït el detall, encara que amablement n’he refusat el préstec, doncs -vist el retard en totes les compres- me'l vaig auto-regalar per Nadal, i per tant, ja no em cal. L'auto-regal de llibres recomanats és l'únic remei que tenim els curts de butxaca?.

Afegit: Tot plegat vull dir-ho amb el màxim de respecte i reconeixement per la tasca dels treballadors/es de la Biblioteca, i pel detall cap els que em recomanen els llibres. No acabem caçant cucurutus!. El problema no és aquest, sinó el que segueix...

Les biblioteques públiques de la Diputació de Barcelona (territori comanche sota domini recent del Sr. José Montilla) són un poti-poti molt heterogeni, on tant et pots trobar veritables cases de llibres dins d'unes instalacions fantàstiques i tranquilitat de regal (aquí en teniu una més), com amb llogarets que s’han quedat petits (4 ordinadors per a un poble de 15.000 habitants!), on la xerinola campa per rodalies i passadissos, i on els llibres reben en silenci la bufetada de no tindre més espai als prestatges.

Senyories encarregades de la pela pública i de les lleixes on hi viu la lletraferidura global: hem de fer, entre tots, un esforç urgent per tal de que les biblioteques populars (o sia no de vostès, sinó del poble!) siguin veritables llocs on la saviesa, el pensament, la cultura, i la promoció de la lectura llisquin lliures sense obstacles pel llit de les lletres.

Aquí en tenen un exemple fefaent: 3 mesos llargs per aconseguir un llibre important de la història del pensament. Vaja, crec que parlo de quelcom molt més important que "Don Quijote de la Mancha" de Cervantes, de lectura obligada -sencer!- a primer de Batxillerat. Que el llibre demanat sigui un llibre de Filosofía és l'excusa? Com és que a les biblioteques públiques de la Diputació és l'apartat amb menys llibres? I perquè també minven les lleixes de llibres filosòfics a les llibreries del país? Perquè costa tant trobar-los?. Nonempasbé i em sap un greu!.

----------------------------------------------------------------------------------
-¿Cómo? ¿Para saber qué dice un libro debéis leer otros?.
-A veces es así. Los libros suelen hablar de otros libros. A menudo un libro inofensivo es como una simiente, que al florecer dará un libro peligroso, o viceversa, es el fruto dulce de una raíz amarga. ¿Acaso leyendo a Alberto no puedes saber lo que habría podido decir Tomás? ¿0 leyendo a Tomás lo que podría haber dicho Averroes?.
-Es cierto -dije admirado.
Hasta entonces había creído que todo libro hablaba de las cosas, humanas o divinas, que están fuera de los libros. De pronto comprendí que a menudo los libros hablan de libros, o sea que es casi como si hablasen entre sí. A la luz de esa reflexión, la biblioteca me pareció aún más inquietante. Así que era el ámbito de un largo y secular murmullo, de un diálogo imperceptible entre pergaminos, una cosa viva, un receptáculo de poderes que una mente humana era incapaz de dominar, un tesoro de secretos emanados de innumerables mentes, que habían sobrevivido a la muerte de quienes los habían producido, o de quienes los habían ido transmitiendo.
"El nombre de la rosa" de Umberto Eco, Capítol "Cuarto día-Tercia".
----------------------------------------------------------------------------------

"Hello darkness, my old friend. I've come to talk with you again,.., this is the sounds of silence", like a "bridge of troubled water". Amdues bellísimes peces són del duet format per Simon & Garfunkel. Sons de pau per tal d'establir nous ponts sobre aigues tèrboles.

Nisargadatta (I)

----------------------------------------------------------------------------------
P: El universo no parece ser un lugar feliz en el que vivir: ¿Por qué hay tanto sufrimiento?
N: El dolor es físico; el sufrimiento es mental. Más allá de la mente no hay sufrimiento. El dolor es una mera señal de que el cuerpo está en peligro y requiere atención. De modo similar, el sufrimiento nos avisa de que la estructura de la memoria y de los hábitos que llamamos la persona está amenazada (...). El dolor es esencial para la supervivencia del cuerpo, pero nadie nos obliga a sufrir. El sufrimiento se debe enteramente al apego o a la resistencia; es un signo de nuestra renuncia a seguir adelante, a fluir con la vida. Del mismo modo que una vida sana está libre de dolor, una vida sabia está libre de sufrimiento.
("Yo soy éso", Nisargadatta, pp. 447-448)
----------------------------------------------------------------------------------

Marc Aureli medita (I)

Primer post d'una série de reculls curts, per tal de re-pensar sobre les "Meditacions" del magnífic emperador i filósof romà Marc Aureli, representant de la darrera etapa de l'estoïcisme junt amb Séneca i Epíctet. Aquí podeu llegir també les parts (I) i (II) d'unes particulars meditacions personals, encetades i escrites per un servidor en l'anterior etapa d'aquest blog. Qualsevol coincidència amb l'original és pura realitat.

(La aceptación de la realidad de la vida forma parte del promontorio interior) (...)
----------------------------------------------------------------------------------
(...) "donde sin cesar se quiebran las olas. Él permanece inconmovible, y a su alrededor se adormece la furia burbujeante del agua. "Desgraciado de mí, porque me ha pasado esto." Nada de eso, sino "Afortunado yo, porque a pesar de pasarme esto, continúo sin pesar ni quebranto por el presente ni atemorizado por el porvenir".
"Meditaciones", Marco Aurelio, Libro IV, 49.
----------------------------------------------------------------------------------

Enyoro la remor escumosa de les onades a les tardes d'estiu a la Cala Sant Francesc (Blanes), mentres escolto "Sulthans of Swing" (Dire Straits), "Tenth Avenue" (B. Springsteen & E Street Band) i "A mi manera" (Verssió de Il Divo).

L'amistat segons Blücher.

Heinrich Blücher és el poeta i filòsof alemany amb el que es va casar (en segones núpcies) la filòsofa Hannah Arendt l'any 1940. Durant els següents 30 anys -fins el 1970, any de la mort de l'Heinrich- va ser el camarada ideal de la pensadora ("L'amistat és amor sense l'eros"), el seu Socrates.

Recentment, i dins del centenari del naixement d'Arendt s'han publicat un parell de biografies i s'han reeditat les seves obres, de les que en destaco particularment "Els orígens del totalitarisme", on es tracta la greu problemàtica viscuda al S. XX però amb mires clares i diàfanes cap a un futur que ja vivim.

De la lectura del llibre biogràfic em sobta la tasca a la fosca del seu company estimat i -per sobre de totes les coses- amic. Us en transcric un breu pàrraf de la biografia de la seva dona, escrita per Elisabeth Young-Bruehl. Es pot copsar d'entrelínies quin era el nexe d'unió i quin concepte en tenia ell de "l'amistat", terme filosòfic rebatejat continuament des dels clàssics grecs.

----------------------------------------------------------------------------------
"En su última clase, en 1968, en la que su relación con Hannah Arendt está frecuentemente invocada de forma anónima, Blücher dijo “la amistad significa amor sin eros. El eros es superado. Estaba allí al principio, pero ha sido superado y ha dejado de contar". Lo que ahora cuenta es la percepción mutua de dos personalidades que se reconocen mutuamente como tales; dos personalidades que pueden decirse, en efecto “te garantizo el desarrollo de tu personalidad y tú garantizas el desarrollo de la mía”. Ésta es la base de todo pensamiento comunitario real, y tal comunidad sólo puede originarse con amigos, en relación de los más viejos con los más jóvenes”.
("Hannah Arendt, una biografía", Elisabeth Young-Bruehl. Ed.Paidós. Pág. 532. Cap. “Blücher”)
----------------------------------------------------------------------------------

Segons la definició que trobem al Vocabulari de la "Política" d'Aristòtil (de la web del Mestre Ramón Alcoberro) tenim que "Amistat (philia): Terme general que fa referència a múltiples formes de solidaritat i de benevolència. Estudia aquest tema als llibres VIII i IX de l'Ètica a Nicòmac (el mot hi surt 266 cops, afegeixo) i considera l'amistat com quelcom encara més important que la justícia per a la unitat i l'estabilitat de les ciutats." A la mateixa web de Filosofía hi podeu trobar aquests complerts apunts sobre l'amistat epicúria.

Si ens imaginem les relacions humanes (Documents 1-2-3) com un joc de nines russes, crec que l'amistat seria la més grossa i important de totes elles, a modus de contenidor. La "crisi dels valors" ho és en tant que "crisi" i posterior fallida de les relacions humanes, un plegat d'esquerdes a les "nines" interiors. L'individualisme i els interessos materials primen avui dia pel capdamunt de la recerca de l'alteritat en les relacions. El tantsemenfotisme esquitxa pobles i viles amb personatges submisos i capcots. El ciutadà intel.ligent es troba lligat de peus i mans, sense estris legals i justos amb els que fer front al desori urbà, perquè el "tot ha de canviar, res ha de ser per sempre" és el prejudici a re-seguir. Els lligams s'estableixen amb la premisa del ofici-benefici.

Musico el volcat amistós de la paraula amb "Dónde estàbais (en los malos tiempos)" de "La Unión en Directo", un CD doble fantàsticament marxós. Pels amics i pels enemics, doncs com diu la cançó "hay que tener amigos hasta en el infierno". Sí o què?.

Sobre la intel.ligència.

Aquest és un altre dels assajos filosòfics que m'acompanyen els darrers dies en el meu caminar pel saber, i també com a fruit d'una tarda de cacera bibliotecaire: "La intel.ligència fracassada" (Ara Llibres), del reconegut filòsof madrileny José Antonio Marina, autor d'una teoria de la intel.ligència que comença en la neurologia i acaba en l'ètica. Tot just quan he començat la lectura de les seves raonades i ben argumentades teories sobre la intel.ligència i el coneixement, m'he trobat amb un paràgraf que em porta el record d'una conversa d'ahir dijous a la tarda amb un Mestre.

El diàleg versava sobre quin hauria de ser l'ambient i circumstàncies per desenvolupar l'acte del filosofar, en el benentès de fer-ho "com a actitud amb la vida, i no pas com a currículum". Em deia el Mestre que, al cap i a la fi "hem de fer el que ens agrada fer i el que ens fa feliços". I jo em pregunto ara, a misses dites: Què és intel.ligent de fer i què no per tal d'assolir aquesta hipotètica "felicitat"?. En puc deduir (i potser vaig errat) que "qui no és feliç és perquè no vol"?. (Un post calentet sobre la felicitat aquí.)

----------------------------------------------------------------------------------
"El gran objectiu de la intel.ligència és el que anomenem felicitat, i per això tots els seus fracassos tenen a veure amb la dissort. Resulta tràgic comprovar que sovint les circumstàncies, les experiències, limiten els recursos intel.lectuals d'una persona, la seva capacitat de fer front a la vida. Aleshores té lloc un fracàs objectiu de què la víctima no és, per descomptat, responsable".
(Pàgina 14, "Introducció").
----------------------------------------------------------------------------------
"Hem d'admetre que la nostra intel.ligència té dos pisos, és una intel.ligència dúplex, amb dos nivells. Una cosa és la capacitat intel.lectual -la planta baixa- (mesurable pels tests) i una altra l'ús que en fem -el pis de dalt- (la capacitat feta acció, no mesurable encara). Una persona molt intel.ligent pot emprar la seva intel.ligència estúpidament. (...). La discrepància entre "ser" intel.ligent i "comportar-se" de manera intel.ligent ens revela que entre ambdós nivells hi ha un hiatus, on actua un camp de forces mal descrit, i això obre un interessant i urgent camp de recerca."
(Pàgines 20 i 21, Capítol 1, La intel.ligència malaguanyada).
----------------------------------------------------------------------------------

Obert al davant ens queda doncs un debat sobre quin ha de ser el millor i més bon ús (intel.ligència amb utilitarisme?) que en podem treure d'aquesta capacitat que ens dona el coneixement humà. Hi caben un munt de preguntes: És intel.ligent un home bò? És bò o no ser intel.ligent i en base a què? L'intel.ligència com a mitjà i/o com a fi?.

El mateix Marina enuncia a la pàgina 27 el "Principi de la jerarquia dels marcs": Els pensaments o activitats que són en si intel.ligents poden resultar estúpids si el marc en què es mouen és estúpid". Aquí és on rau, potser, la connexió misteriosa entre la neurologia (capacitat) i l'ètica (ús)? N'hi ha prou, com diu Marina, que la intel.ligència aconsegueixi les seves fites perquè puguem dir que ha tingut èxit? Potser del que n'hem de parlar és de la diferència entre ser "intel.ligent" i ser "llest"?.

Punt i final. "L'estupidesa és el fracás de la intel.ligència", segons Marina. S'ha de ser molt estúpid, per tant, per creure que una persona que fa un ús incorrecte de qualsevol de les dues -o d'ambdues- classes d'intel.ligència és un ser intel.ligent. Marina diu al respecte: "Estúpides són les persones que es perjudiquen a si mateixes i les que perjudiquen altres persones encara que en treguin un benefici".

Musicació imaginària (tot arribarà!): "Don't give up",en la meravellosa i tendra verssió de Peter Gabriel i Kate Bush. Dedicada al Mestre. ("Do you really think that I don't give up?").