Marc Aureli medita (I)

Primer post d'una série de reculls curts, per tal de re-pensar sobre les "Meditacions" del magnífic emperador i filósof romà Marc Aureli, representant de la darrera etapa de l'estoïcisme junt amb Séneca i Epíctet. Aquí podeu llegir també les parts (I) i (II) d'unes particulars meditacions personals, encetades i escrites per un servidor en l'anterior etapa d'aquest blog. Qualsevol coincidència amb l'original és pura realitat.

(La aceptación de la realidad de la vida forma parte del promontorio interior) (...)
----------------------------------------------------------------------------------
(...) "donde sin cesar se quiebran las olas. Él permanece inconmovible, y a su alrededor se adormece la furia burbujeante del agua. "Desgraciado de mí, porque me ha pasado esto." Nada de eso, sino "Afortunado yo, porque a pesar de pasarme esto, continúo sin pesar ni quebranto por el presente ni atemorizado por el porvenir".
"Meditaciones", Marco Aurelio, Libro IV, 49.
----------------------------------------------------------------------------------

Enyoro la remor escumosa de les onades a les tardes d'estiu a la Cala Sant Francesc (Blanes), mentres escolto "Sulthans of Swing" (Dire Straits), "Tenth Avenue" (B. Springsteen & E Street Band) i "A mi manera" (Verssió de Il Divo).

L'amistat segons Blücher.

Heinrich Blücher és el poeta i filòsof alemany amb el que es va casar (en segones núpcies) la filòsofa Hannah Arendt l'any 1940. Durant els següents 30 anys -fins el 1970, any de la mort de l'Heinrich- va ser el camarada ideal de la pensadora ("L'amistat és amor sense l'eros"), el seu Socrates.

Recentment, i dins del centenari del naixement d'Arendt s'han publicat un parell de biografies i s'han reeditat les seves obres, de les que en destaco particularment "Els orígens del totalitarisme", on es tracta la greu problemàtica viscuda al S. XX però amb mires clares i diàfanes cap a un futur que ja vivim.

De la lectura del llibre biogràfic em sobta la tasca a la fosca del seu company estimat i -per sobre de totes les coses- amic. Us en transcric un breu pàrraf de la biografia de la seva dona, escrita per Elisabeth Young-Bruehl. Es pot copsar d'entrelínies quin era el nexe d'unió i quin concepte en tenia ell de "l'amistat", terme filosòfic rebatejat continuament des dels clàssics grecs.

----------------------------------------------------------------------------------
"En su última clase, en 1968, en la que su relación con Hannah Arendt está frecuentemente invocada de forma anónima, Blücher dijo “la amistad significa amor sin eros. El eros es superado. Estaba allí al principio, pero ha sido superado y ha dejado de contar". Lo que ahora cuenta es la percepción mutua de dos personalidades que se reconocen mutuamente como tales; dos personalidades que pueden decirse, en efecto “te garantizo el desarrollo de tu personalidad y tú garantizas el desarrollo de la mía”. Ésta es la base de todo pensamiento comunitario real, y tal comunidad sólo puede originarse con amigos, en relación de los más viejos con los más jóvenes”.
("Hannah Arendt, una biografía", Elisabeth Young-Bruehl. Ed.Paidós. Pág. 532. Cap. “Blücher”)
----------------------------------------------------------------------------------

Segons la definició que trobem al Vocabulari de la "Política" d'Aristòtil (de la web del Mestre Ramón Alcoberro) tenim que "Amistat (philia): Terme general que fa referència a múltiples formes de solidaritat i de benevolència. Estudia aquest tema als llibres VIII i IX de l'Ètica a Nicòmac (el mot hi surt 266 cops, afegeixo) i considera l'amistat com quelcom encara més important que la justícia per a la unitat i l'estabilitat de les ciutats." A la mateixa web de Filosofía hi podeu trobar aquests complerts apunts sobre l'amistat epicúria.

Si ens imaginem les relacions humanes (Documents 1-2-3) com un joc de nines russes, crec que l'amistat seria la més grossa i important de totes elles, a modus de contenidor. La "crisi dels valors" ho és en tant que "crisi" i posterior fallida de les relacions humanes, un plegat d'esquerdes a les "nines" interiors. L'individualisme i els interessos materials primen avui dia pel capdamunt de la recerca de l'alteritat en les relacions. El tantsemenfotisme esquitxa pobles i viles amb personatges submisos i capcots. El ciutadà intel.ligent es troba lligat de peus i mans, sense estris legals i justos amb els que fer front al desori urbà, perquè el "tot ha de canviar, res ha de ser per sempre" és el prejudici a re-seguir. Els lligams s'estableixen amb la premisa del ofici-benefici.

Musico el volcat amistós de la paraula amb "Dónde estàbais (en los malos tiempos)" de "La Unión en Directo", un CD doble fantàsticament marxós. Pels amics i pels enemics, doncs com diu la cançó "hay que tener amigos hasta en el infierno". Sí o què?.

Sobre la intel.ligència.

Aquest és un altre dels assajos filosòfics que m'acompanyen els darrers dies en el meu caminar pel saber, i també com a fruit d'una tarda de cacera bibliotecaire: "La intel.ligència fracassada" (Ara Llibres), del reconegut filòsof madrileny José Antonio Marina, autor d'una teoria de la intel.ligència que comença en la neurologia i acaba en l'ètica. Tot just quan he començat la lectura de les seves raonades i ben argumentades teories sobre la intel.ligència i el coneixement, m'he trobat amb un paràgraf que em porta el record d'una conversa d'ahir dijous a la tarda amb un Mestre.

El diàleg versava sobre quin hauria de ser l'ambient i circumstàncies per desenvolupar l'acte del filosofar, en el benentès de fer-ho "com a actitud amb la vida, i no pas com a currículum". Em deia el Mestre que, al cap i a la fi "hem de fer el que ens agrada fer i el que ens fa feliços". I jo em pregunto ara, a misses dites: Què és intel.ligent de fer i què no per tal d'assolir aquesta hipotètica "felicitat"?. En puc deduir (i potser vaig errat) que "qui no és feliç és perquè no vol"?. (Un post calentet sobre la felicitat aquí.)

----------------------------------------------------------------------------------
"El gran objectiu de la intel.ligència és el que anomenem felicitat, i per això tots els seus fracassos tenen a veure amb la dissort. Resulta tràgic comprovar que sovint les circumstàncies, les experiències, limiten els recursos intel.lectuals d'una persona, la seva capacitat de fer front a la vida. Aleshores té lloc un fracàs objectiu de què la víctima no és, per descomptat, responsable".
(Pàgina 14, "Introducció").
----------------------------------------------------------------------------------
"Hem d'admetre que la nostra intel.ligència té dos pisos, és una intel.ligència dúplex, amb dos nivells. Una cosa és la capacitat intel.lectual -la planta baixa- (mesurable pels tests) i una altra l'ús que en fem -el pis de dalt- (la capacitat feta acció, no mesurable encara). Una persona molt intel.ligent pot emprar la seva intel.ligència estúpidament. (...). La discrepància entre "ser" intel.ligent i "comportar-se" de manera intel.ligent ens revela que entre ambdós nivells hi ha un hiatus, on actua un camp de forces mal descrit, i això obre un interessant i urgent camp de recerca."
(Pàgines 20 i 21, Capítol 1, La intel.ligència malaguanyada).
----------------------------------------------------------------------------------

Obert al davant ens queda doncs un debat sobre quin ha de ser el millor i més bon ús (intel.ligència amb utilitarisme?) que en podem treure d'aquesta capacitat que ens dona el coneixement humà. Hi caben un munt de preguntes: És intel.ligent un home bò? És bò o no ser intel.ligent i en base a què? L'intel.ligència com a mitjà i/o com a fi?.

El mateix Marina enuncia a la pàgina 27 el "Principi de la jerarquia dels marcs": Els pensaments o activitats que són en si intel.ligents poden resultar estúpids si el marc en què es mouen és estúpid". Aquí és on rau, potser, la connexió misteriosa entre la neurologia (capacitat) i l'ètica (ús)? N'hi ha prou, com diu Marina, que la intel.ligència aconsegueixi les seves fites perquè puguem dir que ha tingut èxit? Potser del que n'hem de parlar és de la diferència entre ser "intel.ligent" i ser "llest"?.

Punt i final. "L'estupidesa és el fracás de la intel.ligència", segons Marina. S'ha de ser molt estúpid, per tant, per creure que una persona que fa un ús incorrecte de qualsevol de les dues -o d'ambdues- classes d'intel.ligència és un ser intel.ligent. Marina diu al respecte: "Estúpides són les persones que es perjudiquen a si mateixes i les que perjudiquen altres persones encara que en treguin un benefici".

Musicació imaginària (tot arribarà!): "Don't give up",en la meravellosa i tendra verssió de Peter Gabriel i Kate Bush. Dedicada al Mestre. ("Do you really think that I don't give up?").

Sobre l'esperança.

Us transcric la segona entrega del capítol "La gaya desesperación", extret del llibre del filòsof francès André Comte-Sponville "El alma del ateísmo". No em cal donar-ne massa explicacions, vosaltres mateixos. Segueix, però, el tarannà de "Sobre la felicitat", la primera part ja postejada des de fa uns dies. Escriu amb un verb fàcil i de sentència punyent: "cap a l'acció amb la voluntat, sense esperar res".

----------------------------------------------------------------------------------

“No hay esperanza sin temor –explica Spinoza- ni temor sin esperanza.” Si la serenidad es ausencia de temor, como indica el sentido ordinario de la palabra, es consecuentemente también ausencia de esperanza: ¡el presente queda expedito para la acción, el conocimiento y la alegría! Nada que ver con la pasividad, la pereza o la resignación. Desear lo que depende de nosotros (querer) significa aportar los medios necesarios para realizarlo. Desear lo que no depende de nosotros (esperar) significa abandonarse a la impotencia y al resentimiento. Esto señala suficientemente el camino que se debe seguir. El sabio es un hombre de acción, mientras el tonto se contenta con esperar temeroso y tembloroso. El sabio vive en el presente: sólo desea lo que es (aceptación, amor) o lo que lleva a cabo (voluntad). Tal es el espíritu del estoicismo. Y el espíritu del spinozismo. También es el espíritu, sean cuales fueren las doctrinas, de toda sabiduría. La esperanza no es lo que incita a la acción (¿cuánta gente espera justicia y no hacen nada por ella?) sino la voluntad. Lo que nos libera no es la esperanza sino la verdad. Lo que nos hace vivir no es la esperanza, sino el amor.
("El alma del ateísmo" de André Comte-Sponville. Capítol "La gaya desesperación". Ediciones Paidós-Ibérica).

----------------------------------------------------------------------------------

Mentres esperava la confecció i acabament d'aquest post he estat escoltant esperançat el "We shall overcome" d'en Bruce Springsteen, la "Penélope" d'en Joan Manuel Serrat, "Miss Sarajevo" de "Passengers", i "Yu" del CD "China" (colecció de música zen). Una bona selecció de cançons, si més no, amb la voluntat de que les seves melodies m'alliberin. Veritablement.

Llibertat i Absolució!

Des del Div-09-Feb -dia de la sentència a rebutjar- us confirmem que aquest món de folls està manat per bojos que ens volen tornar bojos a nosaltres de rebot, com molt bé ens diu el Dr. Josep-Mª Terricabras en el seu weblog diari corresponent al Dis-10-Feb. Dos mesos després del judici, els components del titllat "Escamot Dixan" esdevenen víctimes d'una guerra absurda d'interessos globals.

En no poguer culpabilitzar-los per tenència d'explosius (si tothom que té sabó en pols per la rentadora de la casa Dixan és un sospitós per la CIA, ja hem llepat!), aquests amics veuen com la gàbia els hi enterboleix el camí de sortida, encolomant-los-hi 13 anys a cadascun d'ells. Ara se'ls acusa de pertinença a banda armada, quan ja portaven 4 anys de presó preventiva. Només n'absolten un del grup, ja alliberat pel desembre.

Us en vaig fer 5 cèntims d'euro -en format de ciència-ficció- de cap a on ens volen portar, a la série de post's Ciber-resistència (I) i (II). Potser vaig anar un xic massa lluny amb la imaginació abocada en el relat, però compte que l'enemic és real i ja ens truca a la porta de matinada, mentres tothom dorm en els braços esclaus d'una falsa seguretat promesa.

El proper Dis-17-Feb a les 7 de la tarda hem de fer una concentració ben grossa al Pont de Pedra de Girona, per tal de demanar l'absolució i alliberament dels 5 magrebins que resten encara detinguts sense cap prova creïble contra ells. "Hem de saber que quan un innocent està en perill, tots estem en perill. I la credibilitat judicial, sota mínims. Un escàndol. Ho hem de fer saber i ens hi hem d'oposar tan enèrgicament com puguem", ens diu el Dr. Terricabras.

Aquestes són tan sols algunes de les moltes preguntes que ens volten pel cap, i que el Dr. Terricabras cita així en el seu weblog del Dim-14-Feb "Absolució!":

---------------------------------------------------------------------------------
"Per què el tribunal ha recorregut per condemnar-los a excuses vaguíssimes, sense poder aportar cap prova que les fes creïbles?
Potser perquè convé trobar culpables entre alguns sectors musulmans?
Potser perquè no es vol reconèixer l’error d’haver-los detingut fa anys i d’haver-los tingut tant temps a la presó?
Potser per espantar tot el col·lectiu musulmà i, de rebot, la població en general?
Per tot plegat, potser?".
---------------------------------------------------------------------------------

Les respostes potser les trobeu en les mentides d'Aznar i Solana, per exemple!.

Dissabte vinent dia 17, a les 7 de la tarda, tothom al Pont de Pedra de Girona!.
Tothom al carrer! Escamot Dixan: absolució! Cap extradició a Algèria! Càstig als responsables polítics, judicials i policials!.

"El hundimiento"

Fa uns dies vaig tindre l'oportunitat de visionar a casa el DVD de la pel-lícula "El hundimiento", basada en els darrers moments del règim totalitarista nazi. M'han impresionat força els esgarrips i escarafalls que feia un führer -sorprenentment humà!- als seus subordinats per fer-se entendre quan ja quasi bé ningú creia en ell. "Vull vèncer, i no convèncer!" (A qui us recorda quan diu aquesta frase?). Ni gestos aforats ni crits ensordidors li servien ja per refusar el que només ell no volia veure: el final de tot, l'Enfonsament.

La feina dels generals al front trontollava per tots bàndols, la salut li va tocar amb fanfàrries la "retirada", i la parella de ball ment-sentiments li presentà la dimissió en safata de plata: el final de tot és el suïcidi. S'enfonsa en vida dins del pou de la seva negra ànima i llença la tovallola. No té raons ni pebrots per esperar els aliats i fer-los-hi front, amb paraules o sense. El recurs de la violència per arreglar els problemes se li torna en contra com un boomerang que li esquinça el bigoti i l'existència.

Aristòtil deia, arran dels temes tràgics, que "en front dels mals escenificats o narrats hi ha descàrrega de tensions, alleujament, catharsis".

Encàrrec llest.

Recullo per al.lussions el "meme" que em passa en Gregori Luri des del seu weblog El Cafè de Ocata. Es tracta de citar 5 (només?) pensadors, escriptors i músics que hagin influït en la meva vida. La recerca de noms, però, ha estat difícil per seccionada, doncs tots no m'hi caben, com llegireu a continuació.

No sóc en absolut partidari de re-seguir les cadenes dels memes, i si en aquest cas en faig una excepció és per la seva brevetat, per la seva coherència i per qui me'l recomana. Encomano a Sant Meme els companys bloguers de Paraula d'Stone, Itaca200News, Odissea al mar de les cavil.lacions, Lletres des d'Èlsinore, i Nel mezzo del cammin di nostra vita, per si volen apuntar-s'hi. Som-hi, doncs!.

1. Pensadors

Passat: (1) La tríada Sócrates-Plató-Aristòtil, (2) el duet Epicur-Marc Aureli, (3) Nietszche, (4) Schopenhauer, i (5) Arendt. (Afegeixo, que m'he quedat curt: Montaigne, Diderot, Kant i Wittgenstein, i molts més de la ignorada i incompresa Filosofía d'Orient).

Present: Tots els Mestres que em transmeten el seu saber, del primer a l'últim. Ells saben qui són.

Futur: Tots els Mestres que m'esperen a les aules per continuar aprenent.

2. Escriptors

Aquí hi poso totes i cadascuna de les obres que han escrit els Mestres del Pensament que he citat en el punt anterior amb "Filosofía y Dolor" (Moisés González, compilador) com a volum
de capçalera. També hi afegeixo Benito Pèrez Galdós amb "Episodios Nacionales", Rafael Alberti i "Marinero en Tierra", i l'Emili Teixidor amb "El Soldat Plantat". Encara em queden moltíssims llibres per llegir!.

3. Músics

(1) Tota la música que tingui a veure amb les meves arrels, és a dir, amb Catalunya (Lluís Llach i Joan Manuel Serrat, principalment) i Andalusía.

(2) Dins de la música clàssica hi puc posar en W.A. Mozart i en L. Van Beethoven.

(3) Des de sempre m'ha agradat escoltar Jazz i Música Oriental de qualsevol tipus quan estic llegint o estudiant.

(4 i 5) I ja per acabar, la traca final del rock amb B. Springsteen, U2, Pink Floyd, Muse, Supertramp, Dire Straits, The Police i Queen, d'entre molts altres.

Sobre la felicitat.

De resultes d'un día de pesca pel mar de llibres de la biblioteca del poble em trobo que porto dins la xarxa un interessant assaig filosòfic del que us en transcriuré -en diverses entregues- un capítol que m'està fent pensar molt.

La imatge que he fet servir per il-lustrar-vos el post d'avui és un petit i senzill homenatge al "peixet de colors" que sòl regalar un Mestre a classe.

----------------------------------------------------------------------------------
“¡Qué feliz sería si fuese feliz!”, bromea Woody Allen. Pero ¿cómo podría ser feliz, ya que no deja de esperar llegar a serlo? Todos nos encontramos en esta situación. Al menos, ésta es la tendencia. Siempre “abiertos hacia el futuro”, como decía Montaigne. Siempre insatisfechos. Siempre saturados de esperanzas y de miedos. ¿La felicidad? Consistiría en poseer lo que se desea. Pero ¿cómo, si el deseo es carencia? Si sólo se desea lo que no se tiene, nunca se tiene lo que se desea. Nos vemos así separados de la felicidad a causa de la esperanza misma que la persigue: separados del presente, que lo es todo, por el futuro, que no es nada. Pascal resumió lo fundamental de una manera genial: “Por eso, nunca vivimos, sino que esperamos vivir”; de manera que “al estar siempre dispuestos a ser felices, es inevitable que no lo seamos jamás”. (…). El sabio sólo desea lo que es o lo que depende de él. ¿Qué necesidad tendría de esperar? El loco sólo desea lo que no es (es lo que distingue la esperanza del amor) y lo que no depende de él (es lo que distingue la esperanza de la voluntad). ¿Cómo podría ser feliz? No deja de esperar. ¿Cómo no podría sentir ya miedo?.
("El alma del ateísmo" de André Comte-Sponville. Capítol "La gaya desesperación" (pàg. 66). Ediciones Paidós-Ibérica).
----------------------------------------------------------------------------------

El museu de l'últim dia.

Día 2 del mes 2. Dos maleits anys sens tu. Massa dies porto fent esforços per copsar la realitat imposada en la mort d'un ésser estimat. Bocins punxeguts de vidre corren per les venes des que el teu adéu em va estrényer la mà amb una desesperança que m'esgarrifa, en un darrer intent per agafar-te al tren de la vida i fugir del destí escrit en la malaltia que se't va endur per sempre més. 2 anys sense poguer anar al Museu de l'últim dia, on les teves cendres hi reposen per sempre, guarnides per un Camp de roselles.

És complicat d'entomar el cop que ens va suposar a tots els que t'estimem la teva partença cap a unes contrades on de ben segur ja no patirás mai més dolor. És duríssim i anorreador -emocionalment parlant- haver de dessitjar al destí que la mort se't endugui a l'altre món per què puguis descansar en pau d'una vegada. És lògic que, un cop desaparegut el pal de paller, la família s'hagi dissolt com un sucre dins el tassot de cafè amb llet que em feies els diumenges a la sobretaula.

-"La lluita per ser, per volguer i poguer, per vèncer -ni que sigui a cor que vols!- està lliurant-se. Em cal, però, una mica més de temps".
-"L'home no està vençut fins que dins seu accepta la derrota que li és presentada".
(Converses a la polis, 01-Feb-07).

L'Adaggio d'Albinoni que tant t'agradava escoltar i que ens va tocar un ferm quartet al Tanatori en acomiadar-te, m'empeny fins les vores de l'esvoranc on el teu seguici d'àngels m'envola de nou amb unes ales cansades, grises, empolsegades i plenes de balins de plom.
Parafrassejant Freddy Mercury i els Queen, post fet des del (teu) cel, on hi ets des que massa amor et matés.