Nisargadatta (I)

----------------------------------------------------------------------------------
P: El universo no parece ser un lugar feliz en el que vivir: ¿Por qué hay tanto sufrimiento?
N: El dolor es físico; el sufrimiento es mental. Más allá de la mente no hay sufrimiento. El dolor es una mera señal de que el cuerpo está en peligro y requiere atención. De modo similar, el sufrimiento nos avisa de que la estructura de la memoria y de los hábitos que llamamos la persona está amenazada (...). El dolor es esencial para la supervivencia del cuerpo, pero nadie nos obliga a sufrir. El sufrimiento se debe enteramente al apego o a la resistencia; es un signo de nuestra renuncia a seguir adelante, a fluir con la vida. Del mismo modo que una vida sana está libre de dolor, una vida sabia está libre de sufrimiento.
("Yo soy éso", Nisargadatta, pp. 447-448)
----------------------------------------------------------------------------------

Marc Aureli medita (I)

Primer post d'una série de reculls curts, per tal de re-pensar sobre les "Meditacions" del magnífic emperador i filósof romà Marc Aureli, representant de la darrera etapa de l'estoïcisme junt amb Séneca i Epíctet. Aquí podeu llegir també les parts (I) i (II) d'unes particulars meditacions personals, encetades i escrites per un servidor en l'anterior etapa d'aquest blog. Qualsevol coincidència amb l'original és pura realitat.

(La aceptación de la realidad de la vida forma parte del promontorio interior) (...)
----------------------------------------------------------------------------------
(...) "donde sin cesar se quiebran las olas. Él permanece inconmovible, y a su alrededor se adormece la furia burbujeante del agua. "Desgraciado de mí, porque me ha pasado esto." Nada de eso, sino "Afortunado yo, porque a pesar de pasarme esto, continúo sin pesar ni quebranto por el presente ni atemorizado por el porvenir".
"Meditaciones", Marco Aurelio, Libro IV, 49.
----------------------------------------------------------------------------------

Enyoro la remor escumosa de les onades a les tardes d'estiu a la Cala Sant Francesc (Blanes), mentres escolto "Sulthans of Swing" (Dire Straits), "Tenth Avenue" (B. Springsteen & E Street Band) i "A mi manera" (Verssió de Il Divo).

L'amistat segons Blücher.

Heinrich Blücher és el poeta i filòsof alemany amb el que es va casar (en segones núpcies) la filòsofa Hannah Arendt l'any 1940. Durant els següents 30 anys -fins el 1970, any de la mort de l'Heinrich- va ser el camarada ideal de la pensadora ("L'amistat és amor sense l'eros"), el seu Socrates.

Recentment, i dins del centenari del naixement d'Arendt s'han publicat un parell de biografies i s'han reeditat les seves obres, de les que en destaco particularment "Els orígens del totalitarisme", on es tracta la greu problemàtica viscuda al S. XX però amb mires clares i diàfanes cap a un futur que ja vivim.

De la lectura del llibre biogràfic em sobta la tasca a la fosca del seu company estimat i -per sobre de totes les coses- amic. Us en transcric un breu pàrraf de la biografia de la seva dona, escrita per Elisabeth Young-Bruehl. Es pot copsar d'entrelínies quin era el nexe d'unió i quin concepte en tenia ell de "l'amistat", terme filosòfic rebatejat continuament des dels clàssics grecs.

----------------------------------------------------------------------------------
"En su última clase, en 1968, en la que su relación con Hannah Arendt está frecuentemente invocada de forma anónima, Blücher dijo “la amistad significa amor sin eros. El eros es superado. Estaba allí al principio, pero ha sido superado y ha dejado de contar". Lo que ahora cuenta es la percepción mutua de dos personalidades que se reconocen mutuamente como tales; dos personalidades que pueden decirse, en efecto “te garantizo el desarrollo de tu personalidad y tú garantizas el desarrollo de la mía”. Ésta es la base de todo pensamiento comunitario real, y tal comunidad sólo puede originarse con amigos, en relación de los más viejos con los más jóvenes”.
("Hannah Arendt, una biografía", Elisabeth Young-Bruehl. Ed.Paidós. Pág. 532. Cap. “Blücher”)
----------------------------------------------------------------------------------

Segons la definició que trobem al Vocabulari de la "Política" d'Aristòtil (de la web del Mestre Ramón Alcoberro) tenim que "Amistat (philia): Terme general que fa referència a múltiples formes de solidaritat i de benevolència. Estudia aquest tema als llibres VIII i IX de l'Ètica a Nicòmac (el mot hi surt 266 cops, afegeixo) i considera l'amistat com quelcom encara més important que la justícia per a la unitat i l'estabilitat de les ciutats." A la mateixa web de Filosofía hi podeu trobar aquests complerts apunts sobre l'amistat epicúria.

Si ens imaginem les relacions humanes (Documents 1-2-3) com un joc de nines russes, crec que l'amistat seria la més grossa i important de totes elles, a modus de contenidor. La "crisi dels valors" ho és en tant que "crisi" i posterior fallida de les relacions humanes, un plegat d'esquerdes a les "nines" interiors. L'individualisme i els interessos materials primen avui dia pel capdamunt de la recerca de l'alteritat en les relacions. El tantsemenfotisme esquitxa pobles i viles amb personatges submisos i capcots. El ciutadà intel.ligent es troba lligat de peus i mans, sense estris legals i justos amb els que fer front al desori urbà, perquè el "tot ha de canviar, res ha de ser per sempre" és el prejudici a re-seguir. Els lligams s'estableixen amb la premisa del ofici-benefici.

Musico el volcat amistós de la paraula amb "Dónde estàbais (en los malos tiempos)" de "La Unión en Directo", un CD doble fantàsticament marxós. Pels amics i pels enemics, doncs com diu la cançó "hay que tener amigos hasta en el infierno". Sí o què?.

Sobre la intel.ligència.

Aquest és un altre dels assajos filosòfics que m'acompanyen els darrers dies en el meu caminar pel saber, i també com a fruit d'una tarda de cacera bibliotecaire: "La intel.ligència fracassada" (Ara Llibres), del reconegut filòsof madrileny José Antonio Marina, autor d'una teoria de la intel.ligència que comença en la neurologia i acaba en l'ètica. Tot just quan he començat la lectura de les seves raonades i ben argumentades teories sobre la intel.ligència i el coneixement, m'he trobat amb un paràgraf que em porta el record d'una conversa d'ahir dijous a la tarda amb un Mestre.

El diàleg versava sobre quin hauria de ser l'ambient i circumstàncies per desenvolupar l'acte del filosofar, en el benentès de fer-ho "com a actitud amb la vida, i no pas com a currículum". Em deia el Mestre que, al cap i a la fi "hem de fer el que ens agrada fer i el que ens fa feliços". I jo em pregunto ara, a misses dites: Què és intel.ligent de fer i què no per tal d'assolir aquesta hipotètica "felicitat"?. En puc deduir (i potser vaig errat) que "qui no és feliç és perquè no vol"?. (Un post calentet sobre la felicitat aquí.)

----------------------------------------------------------------------------------
"El gran objectiu de la intel.ligència és el que anomenem felicitat, i per això tots els seus fracassos tenen a veure amb la dissort. Resulta tràgic comprovar que sovint les circumstàncies, les experiències, limiten els recursos intel.lectuals d'una persona, la seva capacitat de fer front a la vida. Aleshores té lloc un fracàs objectiu de què la víctima no és, per descomptat, responsable".
(Pàgina 14, "Introducció").
----------------------------------------------------------------------------------
"Hem d'admetre que la nostra intel.ligència té dos pisos, és una intel.ligència dúplex, amb dos nivells. Una cosa és la capacitat intel.lectual -la planta baixa- (mesurable pels tests) i una altra l'ús que en fem -el pis de dalt- (la capacitat feta acció, no mesurable encara). Una persona molt intel.ligent pot emprar la seva intel.ligència estúpidament. (...). La discrepància entre "ser" intel.ligent i "comportar-se" de manera intel.ligent ens revela que entre ambdós nivells hi ha un hiatus, on actua un camp de forces mal descrit, i això obre un interessant i urgent camp de recerca."
(Pàgines 20 i 21, Capítol 1, La intel.ligència malaguanyada).
----------------------------------------------------------------------------------

Obert al davant ens queda doncs un debat sobre quin ha de ser el millor i més bon ús (intel.ligència amb utilitarisme?) que en podem treure d'aquesta capacitat que ens dona el coneixement humà. Hi caben un munt de preguntes: És intel.ligent un home bò? És bò o no ser intel.ligent i en base a què? L'intel.ligència com a mitjà i/o com a fi?.

El mateix Marina enuncia a la pàgina 27 el "Principi de la jerarquia dels marcs": Els pensaments o activitats que són en si intel.ligents poden resultar estúpids si el marc en què es mouen és estúpid". Aquí és on rau, potser, la connexió misteriosa entre la neurologia (capacitat) i l'ètica (ús)? N'hi ha prou, com diu Marina, que la intel.ligència aconsegueixi les seves fites perquè puguem dir que ha tingut èxit? Potser del que n'hem de parlar és de la diferència entre ser "intel.ligent" i ser "llest"?.

Punt i final. "L'estupidesa és el fracás de la intel.ligència", segons Marina. S'ha de ser molt estúpid, per tant, per creure que una persona que fa un ús incorrecte de qualsevol de les dues -o d'ambdues- classes d'intel.ligència és un ser intel.ligent. Marina diu al respecte: "Estúpides són les persones que es perjudiquen a si mateixes i les que perjudiquen altres persones encara que en treguin un benefici".

Musicació imaginària (tot arribarà!): "Don't give up",en la meravellosa i tendra verssió de Peter Gabriel i Kate Bush. Dedicada al Mestre. ("Do you really think that I don't give up?").

Sobre l'esperança.

Us transcric la segona entrega del capítol "La gaya desesperación", extret del llibre del filòsof francès André Comte-Sponville "El alma del ateísmo". No em cal donar-ne massa explicacions, vosaltres mateixos. Segueix, però, el tarannà de "Sobre la felicitat", la primera part ja postejada des de fa uns dies. Escriu amb un verb fàcil i de sentència punyent: "cap a l'acció amb la voluntat, sense esperar res".

----------------------------------------------------------------------------------

“No hay esperanza sin temor –explica Spinoza- ni temor sin esperanza.” Si la serenidad es ausencia de temor, como indica el sentido ordinario de la palabra, es consecuentemente también ausencia de esperanza: ¡el presente queda expedito para la acción, el conocimiento y la alegría! Nada que ver con la pasividad, la pereza o la resignación. Desear lo que depende de nosotros (querer) significa aportar los medios necesarios para realizarlo. Desear lo que no depende de nosotros (esperar) significa abandonarse a la impotencia y al resentimiento. Esto señala suficientemente el camino que se debe seguir. El sabio es un hombre de acción, mientras el tonto se contenta con esperar temeroso y tembloroso. El sabio vive en el presente: sólo desea lo que es (aceptación, amor) o lo que lleva a cabo (voluntad). Tal es el espíritu del estoicismo. Y el espíritu del spinozismo. También es el espíritu, sean cuales fueren las doctrinas, de toda sabiduría. La esperanza no es lo que incita a la acción (¿cuánta gente espera justicia y no hacen nada por ella?) sino la voluntad. Lo que nos libera no es la esperanza sino la verdad. Lo que nos hace vivir no es la esperanza, sino el amor.
("El alma del ateísmo" de André Comte-Sponville. Capítol "La gaya desesperación". Ediciones Paidós-Ibérica).

----------------------------------------------------------------------------------

Mentres esperava la confecció i acabament d'aquest post he estat escoltant esperançat el "We shall overcome" d'en Bruce Springsteen, la "Penélope" d'en Joan Manuel Serrat, "Miss Sarajevo" de "Passengers", i "Yu" del CD "China" (colecció de música zen). Una bona selecció de cançons, si més no, amb la voluntat de que les seves melodies m'alliberin. Veritablement.

Llibertat i Absolució!

Des del Div-09-Feb -dia de la sentència a rebutjar- us confirmem que aquest món de folls està manat per bojos que ens volen tornar bojos a nosaltres de rebot, com molt bé ens diu el Dr. Josep-Mª Terricabras en el seu weblog diari corresponent al Dis-10-Feb. Dos mesos després del judici, els components del titllat "Escamot Dixan" esdevenen víctimes d'una guerra absurda d'interessos globals.

En no poguer culpabilitzar-los per tenència d'explosius (si tothom que té sabó en pols per la rentadora de la casa Dixan és un sospitós per la CIA, ja hem llepat!), aquests amics veuen com la gàbia els hi enterboleix el camí de sortida, encolomant-los-hi 13 anys a cadascun d'ells. Ara se'ls acusa de pertinença a banda armada, quan ja portaven 4 anys de presó preventiva. Només n'absolten un del grup, ja alliberat pel desembre.

Us en vaig fer 5 cèntims d'euro -en format de ciència-ficció- de cap a on ens volen portar, a la série de post's Ciber-resistència (I) i (II). Potser vaig anar un xic massa lluny amb la imaginació abocada en el relat, però compte que l'enemic és real i ja ens truca a la porta de matinada, mentres tothom dorm en els braços esclaus d'una falsa seguretat promesa.

El proper Dis-17-Feb a les 7 de la tarda hem de fer una concentració ben grossa al Pont de Pedra de Girona, per tal de demanar l'absolució i alliberament dels 5 magrebins que resten encara detinguts sense cap prova creïble contra ells. "Hem de saber que quan un innocent està en perill, tots estem en perill. I la credibilitat judicial, sota mínims. Un escàndol. Ho hem de fer saber i ens hi hem d'oposar tan enèrgicament com puguem", ens diu el Dr. Terricabras.

Aquestes són tan sols algunes de les moltes preguntes que ens volten pel cap, i que el Dr. Terricabras cita així en el seu weblog del Dim-14-Feb "Absolució!":

---------------------------------------------------------------------------------
"Per què el tribunal ha recorregut per condemnar-los a excuses vaguíssimes, sense poder aportar cap prova que les fes creïbles?
Potser perquè convé trobar culpables entre alguns sectors musulmans?
Potser perquè no es vol reconèixer l’error d’haver-los detingut fa anys i d’haver-los tingut tant temps a la presó?
Potser per espantar tot el col·lectiu musulmà i, de rebot, la població en general?
Per tot plegat, potser?".
---------------------------------------------------------------------------------

Les respostes potser les trobeu en les mentides d'Aznar i Solana, per exemple!.

Dissabte vinent dia 17, a les 7 de la tarda, tothom al Pont de Pedra de Girona!.
Tothom al carrer! Escamot Dixan: absolució! Cap extradició a Algèria! Càstig als responsables polítics, judicials i policials!.

"El hundimiento"

Fa uns dies vaig tindre l'oportunitat de visionar a casa el DVD de la pel-lícula "El hundimiento", basada en els darrers moments del règim totalitarista nazi. M'han impresionat força els esgarrips i escarafalls que feia un führer -sorprenentment humà!- als seus subordinats per fer-se entendre quan ja quasi bé ningú creia en ell. "Vull vèncer, i no convèncer!" (A qui us recorda quan diu aquesta frase?). Ni gestos aforats ni crits ensordidors li servien ja per refusar el que només ell no volia veure: el final de tot, l'Enfonsament.

La feina dels generals al front trontollava per tots bàndols, la salut li va tocar amb fanfàrries la "retirada", i la parella de ball ment-sentiments li presentà la dimissió en safata de plata: el final de tot és el suïcidi. S'enfonsa en vida dins del pou de la seva negra ànima i llença la tovallola. No té raons ni pebrots per esperar els aliats i fer-los-hi front, amb paraules o sense. El recurs de la violència per arreglar els problemes se li torna en contra com un boomerang que li esquinça el bigoti i l'existència.

Aristòtil deia, arran dels temes tràgics, que "en front dels mals escenificats o narrats hi ha descàrrega de tensions, alleujament, catharsis".

Encàrrec llest.

Recullo per al.lussions el "meme" que em passa en Gregori Luri des del seu weblog El Cafè de Ocata. Es tracta de citar 5 (només?) pensadors, escriptors i músics que hagin influït en la meva vida. La recerca de noms, però, ha estat difícil per seccionada, doncs tots no m'hi caben, com llegireu a continuació.

No sóc en absolut partidari de re-seguir les cadenes dels memes, i si en aquest cas en faig una excepció és per la seva brevetat, per la seva coherència i per qui me'l recomana. Encomano a Sant Meme els companys bloguers de Paraula d'Stone, Itaca200News, Odissea al mar de les cavil.lacions, Lletres des d'Èlsinore, i Nel mezzo del cammin di nostra vita, per si volen apuntar-s'hi. Som-hi, doncs!.

1. Pensadors

Passat: (1) La tríada Sócrates-Plató-Aristòtil, (2) el duet Epicur-Marc Aureli, (3) Nietszche, (4) Schopenhauer, i (5) Arendt. (Afegeixo, que m'he quedat curt: Montaigne, Diderot, Kant i Wittgenstein, i molts més de la ignorada i incompresa Filosofía d'Orient).

Present: Tots els Mestres que em transmeten el seu saber, del primer a l'últim. Ells saben qui són.

Futur: Tots els Mestres que m'esperen a les aules per continuar aprenent.

2. Escriptors

Aquí hi poso totes i cadascuna de les obres que han escrit els Mestres del Pensament que he citat en el punt anterior amb "Filosofía y Dolor" (Moisés González, compilador) com a volum
de capçalera. També hi afegeixo Benito Pèrez Galdós amb "Episodios Nacionales", Rafael Alberti i "Marinero en Tierra", i l'Emili Teixidor amb "El Soldat Plantat". Encara em queden moltíssims llibres per llegir!.

3. Músics

(1) Tota la música que tingui a veure amb les meves arrels, és a dir, amb Catalunya (Lluís Llach i Joan Manuel Serrat, principalment) i Andalusía.

(2) Dins de la música clàssica hi puc posar en W.A. Mozart i en L. Van Beethoven.

(3) Des de sempre m'ha agradat escoltar Jazz i Música Oriental de qualsevol tipus quan estic llegint o estudiant.

(4 i 5) I ja per acabar, la traca final del rock amb B. Springsteen, U2, Pink Floyd, Muse, Supertramp, Dire Straits, The Police i Queen, d'entre molts altres.

Sobre la felicitat.

De resultes d'un día de pesca pel mar de llibres de la biblioteca del poble em trobo que porto dins la xarxa un interessant assaig filosòfic del que us en transcriuré -en diverses entregues- un capítol que m'està fent pensar molt.

La imatge que he fet servir per il-lustrar-vos el post d'avui és un petit i senzill homenatge al "peixet de colors" que sòl regalar un Mestre a classe.

----------------------------------------------------------------------------------
“¡Qué feliz sería si fuese feliz!”, bromea Woody Allen. Pero ¿cómo podría ser feliz, ya que no deja de esperar llegar a serlo? Todos nos encontramos en esta situación. Al menos, ésta es la tendencia. Siempre “abiertos hacia el futuro”, como decía Montaigne. Siempre insatisfechos. Siempre saturados de esperanzas y de miedos. ¿La felicidad? Consistiría en poseer lo que se desea. Pero ¿cómo, si el deseo es carencia? Si sólo se desea lo que no se tiene, nunca se tiene lo que se desea. Nos vemos así separados de la felicidad a causa de la esperanza misma que la persigue: separados del presente, que lo es todo, por el futuro, que no es nada. Pascal resumió lo fundamental de una manera genial: “Por eso, nunca vivimos, sino que esperamos vivir”; de manera que “al estar siempre dispuestos a ser felices, es inevitable que no lo seamos jamás”. (…). El sabio sólo desea lo que es o lo que depende de él. ¿Qué necesidad tendría de esperar? El loco sólo desea lo que no es (es lo que distingue la esperanza del amor) y lo que no depende de él (es lo que distingue la esperanza de la voluntad). ¿Cómo podría ser feliz? No deja de esperar. ¿Cómo no podría sentir ya miedo?.
("El alma del ateísmo" de André Comte-Sponville. Capítol "La gaya desesperación" (pàg. 66). Ediciones Paidós-Ibérica).
----------------------------------------------------------------------------------

El museu de l'últim dia.

Día 2 del mes 2. Dos maleits anys sens tu. Massa dies porto fent esforços per copsar la realitat imposada en la mort d'un ésser estimat. Bocins punxeguts de vidre corren per les venes des que el teu adéu em va estrényer la mà amb una desesperança que m'esgarrifa, en un darrer intent per agafar-te al tren de la vida i fugir del destí escrit en la malaltia que se't va endur per sempre més. 2 anys sense poguer anar al Museu de l'últim dia, on les teves cendres hi reposen per sempre, guarnides per un Camp de roselles.

És complicat d'entomar el cop que ens va suposar a tots els que t'estimem la teva partença cap a unes contrades on de ben segur ja no patirás mai més dolor. És duríssim i anorreador -emocionalment parlant- haver de dessitjar al destí que la mort se't endugui a l'altre món per què puguis descansar en pau d'una vegada. És lògic que, un cop desaparegut el pal de paller, la família s'hagi dissolt com un sucre dins el tassot de cafè amb llet que em feies els diumenges a la sobretaula.

-"La lluita per ser, per volguer i poguer, per vèncer -ni que sigui a cor que vols!- està lliurant-se. Em cal, però, una mica més de temps".
-"L'home no està vençut fins que dins seu accepta la derrota que li és presentada".
(Converses a la polis, 01-Feb-07).

L'Adaggio d'Albinoni que tant t'agradava escoltar i que ens va tocar un ferm quartet al Tanatori en acomiadar-te, m'empeny fins les vores de l'esvoranc on el teu seguici d'àngels m'envola de nou amb unes ales cansades, grises, empolsegades i plenes de balins de plom.
Parafrassejant Freddy Mercury i els Queen, post fet des del (teu) cel, on hi ets des que massa amor et matés.

Farses farcides.

Diu un provocador Santi Santamaría (cuiner i propietari de "Can Fabes", Sant Celoni) a l'AVUI del dissabte 20-Gen-06, entre d'altres perles: "Els cuiners som una colla de farsants que treballem per distreure a snobs i estem venguts a la puta pela". Bon exercici d'autocrítica, sí senyor!. La cuina entesa com una filosofía de vida. (Podeu llegir un extracte de l'entrevista aquí.)

Anem per cuines, doncs, celoní. El farcit de la farsa, però, m'ha tocat de refiló els fogons. Com que has estat sincer, Santi, no et castigo sense el postres. "Què hi ha de postres avui?". "Coi, una poma! Et sembla bé?". No estem ni per brocs, ni per romanços, ni per menús de 250 euros per cap. Digue'm simple i vulgar, ves.

Un "farsant" és, segons el diccionari de l'IEC "aquell que fingeix coses que pretén fer passar com a veres". Per tant, podríem titllar de farsants als que venen a les botigues (i els que se'ls compren) els pantalons estripats i envellits a 78 euros la peça... només perquè "ostentar la pobresa" està de moda. Si la farsa llueix o no ja és una qüestió de (mal) gust.

El farcit farsant el podem establir també a diari des de qualsevol de les andanes de les estacions de tren de la RENFE, on s'hi amunteguen en poc espai viatgers decebuts i enganyats. La informació en temps d'avaries és una farsa, com farsants són els que la donen pels altaveus. El servei que pagues no existeix. El tracte és demencial. Les instalacions de la xarxa ferroviària a Catalunya són la darrera farsa de l'Estat.

Marguerite Barankitse ("l'Àngel de Burundi") va explicar a "La Contra" de La Vanguardia del dimarts 23-Gen-07 com va pendre les cortines del palau d'un bisbe farsant i garrepa per fer-ne vestits pels nens del seu orfanat, o com la farsa de l'ONU li va denegar un ajut, enviant-li en el seu lloc un miler de banderetes blaves amb el logotip de l'organització (per robar-los una foto de portada), i que ella va sapiguer aprofitar hàbilment per fer-ne calçotets i calcetes.

Els sentits ens malguien en l'ús de la raó, convertint-nos la vida en una farsa. Sinó no m'explico com vaig arribar a confondre un canapé d'escuma de foie amb una tartaleta de trufa, o com no he copsat el regal que s'amaga dins un senzill croissanet daurat, amb forma de fina llenca de salmó fumat (l'avorreixo!). L'ensurt experimentat per l'engany no paga la pena.

Els sentits ens enganyen? I qui ens cuina més enganys que els sentits? Em cal una visita a l'Òptica? I què és l'experiència sinó treure'n conclusions de les sotregades de la vida, "la gran farsa"?.

La imatge de la sucosa plata de canelons que encapçala aquest post m'ha estat cedida pel Toni Ibàñez, on al seu weblog més d'un cop s'hi poden llegir glòries i lloances -"Sant Esteve", per exemple- a la cuina de la seva mare, la Sra. Cecília, des de la seva llar de la Terra Ferma. "And all the rest is silence...", Toni dixit.

Malgrat que mai els arribaré a tastar, el llit de canelons fa una fila molt semblant dels que feia la mare, com només ella els sabia fer. Fets i farcits -tanmateix com els de la Sra. Cecília- amb molt de carinyo, un bri de silenci, un polsim de constància, una dosi d'empenta, i en acabar, tots ben amarats amb el secret que només s'assoleix a les cuines de casa nostra. La menja senzilla no té res per amagar. Farcits sense farsa. Ho has entès, Santi?. (Llegiu aquí un encertat article sobre el tema d'en Xavier Roig publicat a l'AVUI del 15-Des-06).

He farcit l'ànima famolenca amb "Let me entertain you", "Come undone", "Angels", i "Feel" (de l'únic i irrepetible pallasso-farsant, en Robbie Williams) mentres us escrivia. Salut!.

La vida amb filosofía.

A continuació us transcric la darrera part de l'entrevista que li va fer en Víctor-M. Amela al Pere Tàpies a "La Contra" de "La Vanguardia" el passat divendres 26-Gen-07, i que he cregut interessant de publicar. No us puc posar l'enllaç directe a la pàgina perquè és de pagament.
----------------------------------------------------------------------------------
-Comida y paisaje, hermanados.
-Lo están en mi experiencia. Recuerdo de niño un jardín, en casa, con un ciruelo y un limonero: a su sombra, en verano, nos sentábamos con los vecinos a charlar y a comer fruta, mientras se oían pájaros y el rumor de una fuente. Ya dijo Nietzsche: “Todo pensamiento deriva de la odisea del sujeto”.
-De sus vivencias, pues.
-Sí: el filósofo, para serlo, tiene que vivir. Vivir incluye comer. Según se come, se piensa. Además de escuchar, observar, pasear... Y vivir así exige tiempo, ¡tomarse tiempo!.
-¿Usted se lo toma?
-Sí. Para escuchar a mis convecinos, pasear por mi playa al atardecer... Flaubert expresó muy bien esta serena filosofía: “Una habitación confortable, los libros que me gustan... y todo el tiempo por delante.”.
----------------------------------------------------------------------------------
"Primum vivere deinde philosophare" (Hobbes), mentres a l'equip de música hi tinc posat el "Live in América" de Kitaro

Si fas campana...

... almenys tingues la precaució de no ficar-te en problemes (Rodalies de RENFE és un "problema"!). I si per una d'aquelles casualitats ("estaves a l'hora equivocada en un lloc equivocat") t'hi veus empantanegat fins més amunt dels genolls, que els fotògrafs de les agències de premsa no et treguin a la primera plana del diari de l'endemà!. No pateixis que aquest humil blog només el llegeixen -a dia d'avui- dues persones al poble. Ara que, si entre tots no aconseguim apaivagar els escarafalls de la teva fita heroica... Més et val riure, oi?.

Company i còmplice de campanes: aquest post te'l dedico amb tot el meu sentiment, pel que et pugui passar si no aconsegueixes escapolir-te'n de l'escomesa. A l'IES "Baix Montseny" ja corren d'amagatotis les fotocòpies de la primera plana del diari "AVUI" del 24-Gen-07, el de l'endemà del "día de autos".

Hi ha qui s'ha colat (molt bona idea!) a la Biblioteca del centre per tal de llençar de seguida el diari a les escombraries. També hi ha qui diu, però, que pel matí han vist una professora amb el diari a sota del braç. Si ningú aixeca la llebre, perfecte. El més curiós i engrescador és que has estat notícia de portada sense volguer-ho, en el dia en que més desitjaves passar d'incògnit i de puntetes per aquest món traïdor.

Tant de bò tot quedi en anècdota i record del destí, el que ja tens marcat a les estrelles dels estrellats. Jo, de tu, me'n feia una ampliació, la portava a enmarcar, i ja tens una batalleta per explicar properament a fills i nets. Has fet història, noi!. S'admeten propostes per posar-hi un títol a la gesta. Aquí en teniu algunes: "Campanada de nada", "Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos", "Fotografía amb filosofía", "El fotògraf té mare?" o potser "Per sort, amb les mans a les butxaques!".

Va per tu, "heavy": "Nothing else matters" (Metallica).

Ciber-resistència (i II).

(Últim afegit: no voldria tindre raó, pero els fets me la donen. Llegiu aquí aquest article de l'AVUI del passat 23-Gen-07. Esgarrifa!).

Un altre cop. No escarmentem. Com ho hem permès? On són els que van lluitar aferrisadament per la ciber-resistència, per una xarxa lliure i de tots? Diuen les males llengües que els han deportat als gulags siberians i al desert del Ténéré, on són desprogramats amb tortures i maltractaments fins arribar a la mort. Als que reneguen del seu passat encara els queda per superar la dura prova de fer d'espietes dels seus companys rebels. És el preu de la vida. No tant car, però, com el dels productes d'última generació del mercat negre tecnològic. Vols tècnica? Paga-te-la, si pots!. Tecnofeixisme.

No he vist cap pel-lícula ni us estic explicant fil per randa un sopar de duro. Ni he begut oli. Ni m'he fumat res més tòxic que l'aire de la gran ciutat. Ni m'he colpejat el cap amb el marc de la porta. Ni m'he vengut l'enteniment ni l'ànima al diable. El que llegiu pot ser ben bé el futur a curt termini que els hi espera a les properes generacions de jovent, si és que abans no ens calcem per oposar-hi una certa ciber-resistència.

Us escrivia el passat 16-Des-05 que Ja són aquí! de resultes d'uns lamentables fets ocorreguts al treball en intentar fer un ús normal i correcte de la connexió a Internet. Mesos després, però, vaig aconseguir tornar a visitar un munt de blogs del domini "lamevaweb" que els americans de la central de l'empresa als USA em van censurar en trobar-hi la cadena "lame" (retorçats mentals!). Copseu la realitat de la qüestió?. Què faig, me'n ric de l'acudit o ploro pels pares del giny?.

Aquesta vegada li portaré la contrària a l'Heràclit, perquè res ha canviat. Tot segueix igual. Som allà mateix. O és que algú dels visitants d'aquesta miserable plana bloguera ha gosat trobar-hi quelcom referent o relacionat amb el "sexe", segons m'indica el tallafocs del servidor cada cop que intento respondre els comentaris que m'han deixat els amics bloguers?. Creieu que és prou sòlid l'argument que alguns defensen basat en que "l'empresa hi té tot el dret de fer-ho"?. Què me'n dieu, llavors, del controls que els serveis d'espionatge globals hi tenen sobre les nostres transaccions domèstiques a la xarxa, com converses telefòniques, blogs i correu electrònic?. Quin dret hi tenen?.

Com diu en Saül Gordillo al seu blog, fem el que fem som a les portes del control total? O potser el món es mou a cop d'onades succesives, segons ens escriu el filòsof Francesc Hervàs al seu blog?. O en canvi, com ens escriu en Jesús a Filosofía Digital, hem de deixar el progrés tecnològic només en mans dels tecnòcrates?.

----------------------------------------------------------------------------------
Han existido dos grandes explosiones de conocimiento en la historia de la humanidad, no sólo una. La segunda comenzó en Europa hace cinco siglos y todavía continúa. La primera empezó en Grecia durante el siglo VI a.C.(...). Los griegos (...) cometieron errores graves (...) sobre la naturaleza humana. (...). Pero nuestra explosión de conocimiento también ha cometido errores, algunos de los cuales podrían causar una catástrofe que acabara con toda la raza humana. (...) los errores se debieron a la arrogancia, a una especie de desmesurada presunción que conlleva un impío desprecio por los límites que el orden del universo impone a las acciones de hombres y mujeres. Los griegos le dieron a la arrogancia humana un nombre especial: hubris.
("Breve historia del saber", Cap.2 La explosión griega. Charles Van Doren. Editorial Planeta).
----------------------------------------------------------------------------------

No em pregunteu ni el com ni el perquè, però en escriure aquestes lletres m'ha vingut pels altaveus la representació ensordidora d'una impresionant verssió en directe de "Fool's overture" (Supertramp en París). Ens queda per albirar un mòn en el que el pensament viurà engarjolat a la presó de l'ésser, sense una minça clau per obrir-se a una nova explosió del saber: "You lock the door. And throw away the key. There's someone is in my head but it's not me." (Brain Damage, Pink Floyd).

Ciber-resistència (I).

(Éste post se encuentra traducido al castellano en "Filosofía Digital". ¡Gracias Maestro Jesús, por tu trabajo, apoyo y saber estar!).

El cel resta cobert per núvols de cendra negra que donen un vernís de penombra crepuscular on abans del 3er. conflicte mundial es gaudia dels tons verdosos als boscos i prats de la vall. L'hivern és etern, les estrelles han mort de fàstic, els ocells ni piulen. L'avern de l'infern, i l'últim que s’apagui les idees. Pels carrers no hi ha gaire trànsit ni moviment, més enllà dels escorcolls de les patrulles de "controladors" (abans anomenats policies) i d'alguna corredissa ombrívola.

Els carrers i places estan vigilats amb càmeres les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Ara, però, d'ençà la caiguda dels opositors, la missió principal és la de perseguir el delicte informàtic i el pensament lliure. “Internet, l'escola, la Universitat, les llibreries i les biblioteques son els nius on hi neix i creix el desori, el descontrol, la perverssió, el perill i la inseguretat de la població sotmesa al Sistema. Pensar per lliure, des d'avui, és un delicte”. (Joseph W. Plush, Governador de la Terra).

Els resistents (independentistes, lliurepensadors, artistes, disidents, i demés revolucionaris del pensament) són titllats de "terroristes". El nom -per sort- no fa la cosa. Les seves pertinences, llurs cases amb els seus llibres i estris, es cremen pel capvespre, per tal de que la foscor de la nit faci visible l'incendi purificador des de les muntanyes, on s'hi amaguen. L'himne de la resistència diu així: "We don't need no thought control!" (Another brick in the wall, Pink Floyd).

Paraules com blog, lluita, diàleg, lleis, diferència, tolerància, diversitat, democràcia, dignitat, drets humans o respecte estan al capdavant de la llista de registres periòdics que fan els tallafocs dels servidors governamentals. Els millors enginyers de les multinacionals informàtiques han estat forçats a treballar pel Govern Central de la Unió. Saben que poden entrar a la xarxa vigilada, però no quan ni com podran sortir-se'n d'aquest atzucac. "Dins teu hi portes clavat un microxip". "Ja no ets tu". Ets el que ells volen que siguis. L'alternativa?: tastet de Poloni-210 o tret al cap. Aleksandr Litvinenko i Anna Politkovskaia in memòriam!. Amnèsia col.lectiva d'una societat enverinada.

Una nova malaltia ha estat reconeguda pel que queda de la Sanitat pública: l’esquatrés (amb llicència per inventar mots, evolució lògica de l'estrés). S’hi han vist abocats després de veure com la gent es suïcida per fugir d’aquest nou món de folls. La transmissió del saber s’ha convertit en moneda de canvi per segrestar els mestres, l’idioma oficial és l’anglès i la religió predominant s’imposa a les esglésies com a única i veritable (of course!). La informació –ara més que mai!- és poder, i per tant, és el poder qui en té el control i la màxima informació del que succeeix arreu.

Els ordinadors personals es requisen, i tan sols tenen accés a la xarxa -des de centres filtrats pel govern- els fidels al règim i els que han acceptat la censura. El pensament únic, el llenguatge políticament correcte i "amb seguretat màxima cap a la llibertat" són les consignes polítiques amb les que la propaganda oficial afusella cervellets de mosquit des dels mitjans informatius afins... El món ha esdevingut "U", global, únic i indivisible. Totalitarisme mental. Amb ells o contra ells. Viatge de retorn a l'Edat Fosca de les cavernes. Creure-hi per arribar a ser i entendre. La màquina maquina enzes a tot drap.

(Continuarà)
----------------------------------------------------------------------------------
El uso de las nuevas tecnologías permitiría un progreso teñido de humanismo, principalmente a través de la revolución informàtica. Pues los lazos planetarios suprimen las separaciones administrativas (el pueblo, la ciudad, la provincia, la región, la nación) para abrir la energía a flujos libres y globalizados alrededor del planeta. La revolución de la técnicas virtuales permitere actualizar la antigua crítica de la sociedad de consumo, del modo de producción capitalista de las riquezas y de su modo liberal de distribución, dejando entrever el uso liberador de la màquina, el fin del trabajo, la necesidad de un nuevo lazo social, la urgencia de una extensión de la política a la ciudadanía militante y radical de las asociaciones libres o de la ciber-resistencia.
Allí donde la técnica permite un progreso material, a menudo anuncia una regresión moral. Allí donde hemos llegado -el cambio de milenio obliga- las consecuencias de las nuevas tecnologías no se pouden pensar: ¿quien podría imaginar la fisión nuclear y la bomba atómica durante la 1ª Guerra Mundial? Del mismo modo, no podemos prever qué depararán esas energías nuevamente liberadas por la interconexión planetaria de las iniciativas públicas y privadas.
("Antimanual de Filosofía", Capítol 3 La tècnica. Michel Onfray. Edaf Ensayo).
----------------------------------------------------------------------------------

Copsar la realitat.

El passat dijous pel capvespre i a dos quarts de vuit tocats va començar la conferència "Plató: la filosofia com a parricidi" a càrrec del filòsof Gregori Luri, en el marc de l'acollidora sala Jacint Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès. Pels qui encara no coneixeu aquest mestre podeu llegir-ne els seus post's al weblog El Cafè d'Ocata. De lo milloret que es pot trobar avui dia al mercat de la xarxa per tal de fer bullir l'olla del pensament. I és que "L'ensenyança no escrita forma part del cercle dels iniciats".

No us en puc transcriure massa paraules del que allà s'hi va explicar, donat que no vaig gosar prendre apunts. La transmissió del saber m'anava passant veloç pel davant del cervell, i quan era a tocar de les neurones, m'arribava un altre Metafísic-Exprés que em destarotava els esquemes portant-me a l'"Space Deméntia" ("Origin of Symmetry", Muse).

Copsar la realitat va ser el nucli central de la xerrada. "Copsar" entès com a un intent (endebades?) de l'home per comprendre la complexitat del que ens envolta. El "món de les idees" segons Plató. "L'ésser" del "no-ésser", el parricidi de la filosofia de Parmènides, el canvi en l'acció, el moviment que trans-forma. Cercar els límits del coneixement com a objectiu dels filòsofs "és una lluita de gegants" d'ençà de la Història de la Filosofia.

----------------------------------------------------------------------------------
La convicción de que todo lo que sucede en la Tierra debe ser comprensible para el hombre puede conducir a interpretar la historia mediante lugares comunes. La comprensión no significa negar lo que resulta afrentoso, deducir de precedentes lo que no tiene tales (...). Significa, más bien, examinar y soportar conscientemente la carga que nuestro siglo ha colocado sobre nosotros -y no negar su existencia ni someterse mansamente a su peso. La comprensión, en suma, significa un atento e impremeditado enfrentamiento con la realidad, una resistencia a la misma, sea lo que fuere".
("Los orígenes del totalitarismo" de Hannah Arendt, Alianza Editorial. Pròleg a la primera edició)

----------------------------------------------------------------------------------

El Mestre Luri m'escriu "(...) Y no se olvide usted que en el Ateneo yo hablaba subido a los hombros de Platón" des del seu blog. Ja està tot dit doncs. Bé, sí, una coseta, Gregori: els que estàvem escoltant-te amatents de ben segur que ho vam fer "des de l'alçada de les nostres sabates", aforisme fet servir sovint pel filòsof Ramón Alcoberro, organitzador del cicle de conferències filosòfiques enmarcades dins del actes del centenari de l'Ateneu. La relació mestre-deixeble és tanmateix la que succeeix amb una exposició imaginària a un element radioactiu. El saber que traspuen els mestres filòsofs ens vela la ment, inundant-la d'idees, conceptes i arguments per re-pensar. Almenys en tinc per "A thousand years" ("All this time", Sting).

Des del damunt de les grans esquenes de Plató el mestre Luri ens va explicar que "Politéia" (avui "política") és un terme clàssic grec referit a la "polis" (avui "ciutat-estat" com a fenòmen geogràfic-polític) amb el que s'anomena "l'esperit" que li dona suport i vida per mitjà dels ciutadans "actius" que la participen junt amb els que la governen. La "matèria" de la polis seria per tant la formada pels ciutadans "súbdits" que s'hi mantenen al marge. Hi ha qui no vol copsar la realitat del carrer, conèixer l'altri, comprendre el món on viu. Hi ha qui prefereix viure sotmès a uns dictats dubtosament polítics i democràtics per treure'n rèdit a les urnes. El "ying" i el "yang" de la democràcia, el que la fa forta i el que la fa ser un sistema polític dèbil.

-"De St. Celoni fins el Nus de la Trinitat hi han 35 min. per autopista de peatge a 100-120 km/h. He tardat 90 min. per una retenció iniciada a la Ronda Litoral a l'alçada del Port. Edgar Allan Poe va dir que "la ciència encara no ha arribat a saber si la bogeria és la sublimació de la intel.ligència". De bojos és no avisar de l'embús abans de fer-nos pagar, i sens dubtar-ho, gens intel.ligent ha estat no baixar amb el tren fins a l'estació de P. de Gràcia. El sòl fet d'arribar tard a un vessament de saber crec que és poc seriós. Com els senyors de les autopistes i com les desvergonyides senyories que els hi ho permeten amb complicitat".
(Converses a la polis, 11-Gen-07).

En els temps en que ens ha tocat viure és evident que no sabem trobar arquitectes-polítics que construeixin ponts de diàleg com el de la fotografia, el Pont Trencat (Pont Romà) que uneix les vores de la Tordera entre St. Celoni i Sta. Maria de Palautordera, dues de les "polis" per on sovint perdo els passos. Tots plegats hem de fer quelcom per desempellegar-nos dels polítics que han fet un ús partidista de la pau del poble. (l'Iu Forn, l'ha brodat!).

Temps era temps.

-----------------------------------------------------------
Després d'això ens cal abordar l'estudi del temps. Convé, per començar, situar les dificultats que planteja la qüestió i examinar, amb un discurs exotèric, si cal situar-lo entre els éssers o bé entre els no-éssers; després estudiarem la seva naturalesa.
Per començar, que el temps no existeix absolutament, o que la seva és una existència imperfecta i obscura, ho podem suposar del que segueix. D'una banda ha estat i ja no és, de l'altra, serà i encara no és; és d'això que es compon el temps infinit i el temps indefinidament periòdic. Però el que es compon de no-ésser sembla que no pot participar de la substància. D'altra banda, l'existència de qualsevol cosa divisible, en tant que cosa divisible, provoca necessàriament l'existència de totes o d'algunes de les seves parts; però de les parts del temps, unes són passades, altres, futures; cap d'elles no existeix, i el temps és, això no obstant, una cosa divisible.
(Aristòtil. "Física IV", 10, 217b-218a).
-----------------------------------------------------------

Els primers dies del nou any ens han servit per comprovar que gairebé tot segueix igual i que gairebé res canvia amb el traspàs: per molta xerinola, per molt de raïm i per molt de cava que hi poséssim, no hem fet res més que posar-hi una etiqueta (marca, label, índex, etc.) al nostre temps, al nostre camí terrenal. La vida segueix, tanmateix, igual que cada dia, dins i fora de casa. "Temps era temps" cantava en Joan-Manuel Serrat.

-"Què dius tú ara? Com que "igual" que sempre? I els preus? Ens han tornat a pujar el cost de productes bàsics, amb l'excusa de l'1 de Gener. Les patates, l'enciam i el pollastre, és el que més s'ha encarit durant el 2006. Els sous dormen en el somni de l'oblit, un altre any. D'ençà de l'entrada de l'euro que no me'n surto amb els comptes. En qui recauen els beneficis pel canvi de la moneda?".
(Converses a la polis, 07-Gen-07).

Si gaudeixes del que estàs fent, el temps et passa volant i esmunyedís. Quan estàs desesperat per l'espera de quelcom o de quelcú, el temps sembla no volguer passar ni amb empentes. Hem d'etiquetar el temps per tal de que existeixi. "Tempus fugit!" em deia el professor de Llatí a 2on. de BUP quan se'n adonava de que no avançava gens en l'estudi de les declinacions.

"The sun is the same in a relative way but you're older" (Escoltant "Time" de Pink Floyd).

Que li ho preguntin a en ZP com les gasta el temps quan no el tens etiquetat i mesurat amb cura. Les paraules (amb coneixement de causa, hem de suposar?) que dius ara i aquí, demà pel matí ja se les ha endut el vent que fan els 500 kilos d'explosius d'ETA en esclatar a la T-4 de Madrid el passat 30-Des-06, aturant en sec el temps de viure de dos humils treballadors. Se'ls va acabar el temps quan feien temps al pàrquing de l'aeroport. No van ser-hi a temps de fugir de l'infern que els va caure al damunt.

El que avui "és" (el tarannà i el bon rotllo políticament correcte) demà potser ja "no-és". La treva per la pau a "Can Pistraus"?. Quants rellotges han mesurat el "tempo" de les negociacions?. Tothom el duia a l'hora?. Qui ha fet tard i perquè?. Hi som a temps encara?. Hi ha d'haver temps per a la pau?. Si el temps és experiència, la pau és la raó.

Sempre hi ha temps per la pau i per dialogar, amb la violència al capdamunt de la taula?. Mai és tard?.